Vet aquí un experiment, producte en bona mesura de la curiositat i l’avorriment. No sé si gosaria dir-ne traduccions: potser versions. O intents de lectura. Es tracta dels dos primers poemes del recull Els Sonets de Ted Berrigan. L’original el trobaran aquí (o bé buscant amb gràcia per la xarxa; és on els he anat trobant jo). Al segon d’ells, el vers “Quant de temps podré…” està agafat del títol d’un poema de John Ashbery. Fet i fet, Berrigan practicava l’apropiacionisme a consciència, i havia jugat algun cop amb la idea de fer un poema a partir de versos d’altra gent.
Potser continuarà.
I
El seu prim pinçanàs. Un fris lleu
Assenyala un fris lleu, dins la fosca.
Al seu recull de música els marges s’han dreçat:
Hi són per les nostres mans adormides.
El porpra de les mans que juguen
Cap al foc, l’escalfor, les mans, el creixement
Hi ha lloc al lloc que tens llogat?
Sobre la seva tomba estructurada:
Encara volen dir quelcom. Cap a la dansa,
Cap a l’arquitectura.
El teixit d’incidents
Podria ser-li malastruc
Som els fragments adormits del seu cel
El vent donant presència als fragments.
II
Estimada Margie, hola. Són les 5:15 a.m.
estimat Berrigan. Sols és
L’esqueix d’un llibre. Llegeixo
Que són les 8:30 p.m. a Nova York i he anat amunt i avall tot el dia
vell pòtol de corranda pels carrers. Sí, és ara,
Quant De Temps Podré Encara Habitar La Divinitat
i fa un dia gris clar que ja verdeja
femení portentós i dur
mirant com puja el sol al Port Naval
per escriure a cos de cel·lo en un quadern
m’he pres 17 i 1/2 mil·ligrams
Estimada Margie, hola. Són les 5:15 a.m.
Hem follat fins a les 7 ara arriba tard a la feina i jo en tinc
18 per això per què em tremolen les mans hauria de saber-ho
Fàstic 