Per què llegir Mercè Rodoreda?

(Això que tenen a continuació és el text que vaig llegir el dia 12 de maig a l’Institut Sol-de-Riu, d’Alcanar. O no: les coses no sempre van com un vol i això va ser la xuleta sobre la qual allargar-me o, donat el cas, comprimir-me si ens queia el temps a sobre)

Rodoreda

El títol d’aquesta conferència, “Per què llegir Mercè Rodoreda?”, em resulta antipàtic, tot i que l’he posat jo. Em resulta antipàtic pel seu aire de pregunta retòrica, que dóna per suposat que cal llegir els llibres de Mercè Rodoreda, com si fos una obligació de qualsevol persona. I jo, si hi penso prou, no ho veig tan clar. Dubto molt que en la vida hi hagi cap llibre de lectura obligada per a tothom, cap llibre que tothom hagi de llegir. Hi ha llibres que, quan arribem a una determinada edat, descobrim que els havíem de llegir, els llibres que, si no els haguéssim llegit, no seríem qui som, els llibres que ens ajuden a explicar-nos a nosaltres mateixos; els llibres que tenim la sensació que, si escriguéssim, els hauríem pogut escriure nosaltres. És a dir, els llibres que, més que llegir-los nosaltres a ells, ens llegeixen ells a nosaltres. Però ningú pot dir-nos quins són aquests llibres; ningú pot dir-me a mi quin llibre he de llegir, i jo no sóc qui per dir-vos a vosaltres que llegiu Rodoreda. Tampoc per dir-vos que no ho feu. Tard o d’hora, els llibres que hàgiu de llegir us trobaran. Per això respondre la pregunta de per què llegir Mercè Rodoreda no només és antipàtic; a més a més, és fútil. En realitat, no heu de llegir Rodoreda per res que us digui jo, sinó perquè voleu. I si no voleu, cal que no la llegiu en absolut. Potser el més interessant, doncs, serà explicar-vos perquè jo he llegit els seus llibres, perquè fins i tot els he rellegit.

Si tinc aquesta consciència de l’antipatia de les lectures obligatòries, però, és perquè al principi va ser així que em vaig topar amb La plaça del Diamant. Jo acabava la Secundària, calia fer la Selectivitat, i per aprovar-la havia de llegir la novel·la, aprendre’n una sèrie de coses i repetir-les el dia de l’examen. O sigui, la llegia forçat, i sobretot se’m forçava a llegir-la d’una determinada manera. Val a dir que això no va aconseguir que el llibre se’m fes odiós, però no era una forma de començar amb bon peu. Però és que encara hi havia hagut un episodi previ: el meu record més antic de la Colometa és, quan era molt menut, anar al cine a veure la pel·lícula de La plaça del Diamant que van fer el 1982, protagonitzada per Sílvia Munt. O potser va ser la versió en forma de sèrie de televisió. En tinc un record molt vague, però tinc la sensació que va ser un mal inici; tot i que en el seu moment va ser molt popular, el cas és que la sèrie, o la pel·lícula, no li fa justícia al llibre. A la mateixa escriptora només li va agradar l’actriu protagonista, Sílvia Munt. I tampoc una producció més recent, Mirall trencat, una sèrie de TV3, li fa justícia a la novel·la del mateix títol. Ni La plaça del Diamant ni Mirall trencat, vull dir, són a l’alçada, crec jo, de l’original literari.

Són, però, fracassos molt significatius, que em van molt bé per explicar perquè aquella Rodoreda obligatòria no em va fer ni fred ni calor. I és que, en el pas del llibre a la sèrie, els guionistes havien de prendre una sèrie de decisions que transformaven l’obra literària en un fulletó. Clar, a mi, quan era jove això no m’interessava. Tampoc m’interessa ara, la veritat. Però passa que, si les novel·les de la Rodoreda, adaptades, reduïdes al seu esquema argumental bàsic, donen un fulletó, és perquè els seus esquemes argumentals deriven del fulletó. Sobretot Mirall trencat. El material bàsic són els amors, els desamors, les intrigues familiars, els triangles amorosos, els escenaris més o menys d’època. I això no m’interessava, de jove. No em deia res, la història d’una noia que es casa amb un noi que coneix en un ball, té dos fills amb ell, el perd a la guerra i acaba casant-se amb un altre home després de passar moltes penalitats. Ni els embolics d’una família de l’alta burgesia barcelonina, consistents bàsicament en posar-se les banyes, anar tenint fills i acabar que aquests fills, que no saben que ho són, acaben cometent un incest. I encara hi ha El carrer de les Camèlies, la història d’una noia òrfena que acaba fent carrera com a prostituta, o Jardí vora el mar, un altre fulletó explicat des del punt de vista del jardiner. A l’època en què em van fer llegir La plaça del Diamant, el que s’hi explicava no m’interessava gens, i per tant em vaig limitar a fer el que fos estrictament necessari per aprovar la selectivitat, res més.

El cas és que a mi en aquell moment el que m’interessava era la literatura fantàstica i de terror: Tolkien, Lovecraft, Stephen King, Edgar Allan Poe. M’interessaven més els mons imaginaris, les aparicions i els monstres que les peripècies d’un jardiner, o d’una dona de fer feines aparentment ingènua. I curiosament, va ser a través de la fantasia i del terror que vaig descobrir de veritat la Rodoreda. Quan dic “descobrir-la de veritat”, vull dir descobrir-la pel meu compte, sense que ningú m’ho demanés. Un dia, suposo que quan ja era per la universitat, em va caure a les mans La mort i la primavera, que és l’últim llibre de Rodoreda. I La mort i la primavera és tota una altra història. Al primer capítol, per exemple, hi diu això:

Els cavalls només eren per menjar. Ens els menjàvem cuits damunt d’un foc de llenya, sobretot a les festes d’enterrament. I de la manera que mataven els cavalls els homes de l’escorxador, amb l’home de la sang que els manava, i que només servien per matar cavalls perquè s’havien fet vells i no servien per res més, no els quedava ni una gota de sang a dintre i la carn tenia un gust més fort de no res i d’estella. (…) I els vells explicaven que el vent de la Maraldina, ajupit per entre matolls quan a la muntanya no hi havia ningú, era un vent carregat d’ànimes que voltaven per la muntanya només per fer el vent més fort quan era l’hora d’anar a buscar la pols, per fer-nos la feina pesada i per dir-nos que tot el que fèiem més hauria valgut que no ho haguéssim fet perquè no servia per res. I com que no tenien boca les ànimes ens ho deien amb la veu del vent.

El de La mort i la primavera és, potser, l’univers més estrany de la literatura catalana. També és cert que aquí no ha abundat gaire la novel·la fantàstica. Però pocs casos recordo d’un món tan estrany com que el que Rodoreda hi descriu. Els habitants del poble mengen carn de cavall, i de fet no fan servir els cavalls per res més que per menjar, com si fossin gallines. Les cases són de color de rosa. El poble està edificat vora una muntanya partida, i sobre un riu subterrani; hi ha homes que es fiquen en aquest riu subterrani per una banda, i surten per l’altra, “de vegades (…) amb la cara feta malbé i de vegades amb la cara arrencada”. Regnen les supersticions: a les embarassades “els tapaven els ulls perquè mirant els altres homes les criatures que duien a dintre no els miressin també i s’hi anessin assemblant”, als morts els omplen la boca de ciment i els enterren dins un arbre, al bosc dels Morts. Tenen un presoner que, tancat dins una gàbia, renilla i va transformant-se en cavall. Dalt de la muntanya partida hi viu un senyor. Terres enllà hi ha els caramens, “uns homes que vivien de matar i sense por de res” que no ha vist mai ningú. Tot passa en una època incerta, aparentment primitiva, en un indret imaginari.

No és, no vull enganyar-vos, ben bé una novel·la de terror: no té res a veure amb això. No hi ha ensurts, no hi ha ben bé monstres, tot i que la major part dels personatges tenen alguna deformitat física (la marastra del narrador, per exemple, té un braç petit). Però provoca una forta sensació de neguit, d’angoixa, en algun moment fins i tot de fàstic. La mort i la primavera és una lectura per a valents, no apta per a tots els estómacs; i ho és perquè ens submergeix en un món completament insòlit, sense referents coneguts. Podríem dir que mentre, generalment, en la literatura de terror hi ha sempre un univers normal on apareix una amenaça monstruosa, en aquesta novel·la ens veiem immergits en un univers monstruós on nosaltres, posats en la pell del protagonista, tampoc acabem de ser del tot normals. No hi ha cap agafador. Fins i tot hi ha plantes, les “roses de gos”, o animals, els “lluents” (una mena de llops) i els “endolats” (una espècie d’ocells), que no existeixen. Un món que quan tenia vint anys em va fascinar. I que no tenia res a veure amb el fulletó.

No estic gens segur, però, de si us recomanaria llegir La mort i la primavera. Té un gran obstacle, que en dificulta enormement la lectura: és una novel·la inacabada. No és que no tingui final; en té, i és impressionant. Però Rodoreda va morir abans d’enllestir-ne la versió definitiva. Va morir, concretament, un 13 d’abril; a la primavera. El 1986 va sortir-ne una versió construïda per l’editora, Núria Folch, que resulta prou llegidora però que va aixecar moltes suspicàcies, perquè es basava en manuscrits que l’autora havia descartat; el 1997 Carme Arnau va fer-ne una edició crítica on, en realitat, hi havia dues versions. I el 2008 en va aparèixer una altra. No us vull marejar: de La mort i la primavera jo n’he llegit quatre versions diferents, i encara ara no sé quina és la definitiva. Els especialistes segueixen discutint-ho. Això fa, però, que llegir La mort i la primavera sigui un maldecap.

Hi ha, però, Quanta, quanta guerra… I hi ha Viatges i flors. Tots tres llibres formen una mena de trilogia fantàstica dins la qual La mort i la primavera és l’obra més radical, més extrema, però també la més difícil. Són tres llibres que aparentment no tenen res a veure amb l’obra anterior de Rodoreda. I que es van publicar tots tres als anys vuitanta. Això ha provocat la falsa sensació que en l’obra de Rodoreda hi ha dues etapes diferents, una etapa realista i una etapa fantàstica, i que una ve després de l’altra. I bé: això és mentida. La fantasia, la crueltat, l’atmosfera de malson, va ser-hi sempre. Però perquè ho entengueu el millor serà explicar-vos la vida de Mercè Rodoreda des del principi.

Rodoreda2

Rodoreda va nàixer el 1908. Va anar a l’escola només 3 anys, cosa que en aquella època no era tan estranya, en un cert nivell econòmic i en el cas d’una dona; en qualsevol cas, sempre que us trobeu davant un llibre seu, recordeu això: aquella persona, aquella autora, era autodidacta. Tot ho va aprendre pel seu compte. El 1928, just el dia que feia vint anys, la van casar amb el seu oncle, és a dir, amb el germà de la seva mare, un senyor de 34 anys que s’havia fet ric a l’Argentina i que en teoria havia de treure la família de la misèria. El 1929, amb 21 anys, va tenir un fill. I va publicar la seva primera novel·la el 1932. Es titulava, agafeu-vos, Sóc una dona honrada? Durant aquella època, la Segona República, va treballar molt, fent de periodista i publicant quatre novel·les, que després va rebutjar. Es va implicar tant, de fet, que quan Franco va guanyar la Guerra Civil no va tenir més remei que marxar fora del país, deixant aquí l’home i el fill; de tota manera, el matrimoni havia estat un fracàs. Refugiada a França, va conèixer un tal Joan Prats, que signava amb el nom d’Armand Obiols, un jove escriptor de Sabadell, i que havia de ser l’home de la seva vida. Però que també estava casat.

Hi ha un conte que es diu “La salamandra”, recollit al llibre La meva Cristina i altres contes, que potser parla d’això. La protagonista, un vespre, passeja pels afores del poble, i és seduïda per un home. Rodoreda ho explica així:

I aleshores, mirant-me als ulls, em va anar estrenyent contra el salze, i jo, amb els cabells desfets, entre el salze i ell, vaig mossegar-me els llavis per no cridar pel mal que tenia en el pit amb tots els ossos com si estiguessin a punt de trencar-se. Em va posar la boca al coll i allà on va posar-la vaig sentir una cremada.

És tot (Rodoreda domina l’art d’explicar aquestes coses amb una enorme elegància). Ell és un home casat. L’endemà hi tornen, però són enxampats per la muller d’ell. La dona li dóna la culpa a la protagonista, l’anomena bruixa. Des d’aquell dia, la gent del poble començar a mirar-la malament: els nens li diuen bruixa. Li pengen, a la porta de casa, “un cap de bou amb dues branquetes tendres clavades als ulls”, coloms sense cap, fetus d’ovella avortats, orelles de rata. Fan una processó i li cobreixen la casa d’aigua beneïda. I finalment la cremen, al mig de la plaça. Enmig de la foguera, però, ella es transforma en una salamandra, i com a tal segueix vivint, sota el llit de la casa de l’home que l’havia enamorada. Doncs bé: el cas d’aquesta dona que s’enamora de l’home d’una altra i és rebutjada per la societat és ben bé el de la Rodoreda quan va conèixer Joan Prats. “La salamandra” és un conte molt transparent, al respecte. Perquè en aquell moment, dins la petita societat dels escriptors exiliats a França, allò va ser un petit escàndol. I ella ho va pagar.

No és només la vida sentimental, però: en esclatar la Guerra Civil, a Mercè Rodoreda se li va enfonsar el món on sempre havia viscut, el món de la Catalunya republicana, on ella podia ser una dona moderna, una periodista, una novel·lista prometedora, i fer-ho en català. En marxar a l’exili, es va trobar al bell mig de la Segona Guerra Mundial. Joan Prats i ella van fugir de París a peu, fugint dels alemanys, i van anar a parar a Llemotges, on van viure sis anys passant misèries. En una carta (no un relat, una carta) a Anna Murià explica així aquell viatge:

Travessàrem Meung en ruïnes. Per terra, obstruint el pas, hi havia carretes en cendra i cavalls morts amb els ulls menjats de mosques voltats d’un bassal de sang. Davant nostre, a l’altra banda del carrer, asseguda en una cadira, tota vestida de negre i amb les mans blanques i encarcarades sobre la falda hi havia una vella morta.

Això ja és, exactament, el que explicarà a Quanta, quanta guerra… Però en aquest moment és veritat. Acabades les dues guerres, Rodoreda i Prats se’n van a París. En algun curt viatge a Barcelona, Rodoreda va descobrir que la ciutat havia canviat molt; havien prohibit el català, el món que ella havia conegut havia estat esborrat. Va decidir no tornar. El 1953, Prats se’n va anar a Ginebra, i va començar a treballar a les Nacions Unides; ella va seguir-lo l’any següent. Però ell feia cada cop més viatges a Viena, i el 1960 s’hi va establir, però ella va romandre, sola, a Ginebra. Quan l’any 1971 Joan Prats va caure malalt i Mercè va acudir a Viena a vetllar-lo en el seu llit de mort, diuen que va trobar-hi una altra dona.

El 1938 havia publicat una novel·la titulada Aloma. El 1958 va aparèixer el recull Vint-i-dos contes. Durant aquests vint anys, Rodoreda no havia publicat res; durant llargues temporades, de fet, ni tan sols havia pogut escriure, abassegada per l’economia. Treballava cosint; l’ansietat li va provocar una paràlisi a les mans que li va impossibilitar escriure a mà, i durant una temporada va escriure poemes a màquina, teclejant amb un sol dit. Ho explica, de fet, en dos contes, “Fil a l’agulla” i “Paràlisi”. Finalment, durant la segona meitat dels anys cinquanta, un cop està establerta a Ginebra i la feina de Joan Prats a les Nacions Unides li permet oblidar-se de les angoixes econòmiques, torna a fer novel·la. N’escriu tres alhora: la que es dirà Jardí vora el mar, la que es dirà La plaça del Diamant i la que es dirà La mort i la primavera. També escriu unes proses estranyes, poètiques, titulades “Flors de debò”. El cas, però, és que la novel·la que us he dit que a mi em va atrapar, i que va ser l’última a publicar-se perquè en realitat no la va acabar mai, l’havia començada el 1960. Els homes sense cara, el riu subterrani, el pres a la gàbia, els morts plens de ciment dins els arbres, van acompanyar Rodoreda més de vint anys.

Rodoreda va presentar les tres novel·les a tres premis literaris, i les tres van perdre. En el cas de La plaça del Diamant, però, va haver-hi un cop de sort: un membre del jurat, Joan Fuster, va recomanar-la a un editor, Joan Sales, que va decidir publicar el llibre. I quan va aparèixer l’any 1962 va ser un èxit, des del primer dia, tot i que la major part del món intel·lectual va donar-li l’esquena. D’alguna manera, aquella novel·la, aquell personatge, Colometa, va saber connectar amb els gustos populars, mentre la gent docta no entenia res. D’alguna manera, aquesta última tenia unes nocions preconcebudes sobre què havia de ser una novel·la en aquell moment que no coincidien amb la proposta de Rodoreda, ni amb el que necessitava el públic; volien un testimoni històric, objectiu, una crònica sociològica, i Rodoreda, des del cor d’Europa, els oferia una altra cosa. Jardí vora el mar va aparèixer cinc anys més tard, després d’El carrer de les Camèlies, escrita entremig. La mort i la primavera, mentrestant, va quedar postergada. Si ja costava pair la història de Colometa, aquesta novel·la fantàstica era impossible de publicar en el context de la literatura catalana sotmesa al franquisme i reduïda a uns quants cercles formats per quatre gats mal avinguts. Fins i tot el seu editor, Joan Sales, era partidari de publicar novel·les realistes, i això va ser el que Rodoreda li va donar: novel·les protagonitzades per dones de classe baixa, per famílies burgeses, descripcions prou directes de la desolació de la postguerra, cròniques d’amors i desamors.

El punt d’inflexió és Mirall trencat, publicada el 1974. Joan Prats havia mort feia tres anys, Mercè Rodoreda havia tornat a Catalunya, i va fer un últim intent de guanyar un premi. I va tornar a perdre. Però, a més, els organitzadors van voler silenciar que s’hi havia presentat, perquè des del primer moment el fet que La plaça del Diamant hagués perdut un premi havia estat un petit escàndol; en lloc de Mirall trencat, van dir que s’hi havia presentat una obra titulada Una dona separada, d’un tal Joan Prat. Segons Sales, era “filldeputisme”; entre moltes altres coses, a Rodoreda no se li perdonava, a les alçades de l’any 74, la seva vida conjugal irregular. Aquest va ser l’últim intent de ser reconeguda pel món cultural català, com a mínim pels qui en remenaven les garrofes (l’èxit popular ja el tenia). El 1978 va publicar Semblava de seda i altres contes, el 1980 Viatges i flors i Quanta, quanta guerra… I va tornar a emprendre La mort i la primavera; si a principis dels seixanta n’havia acabat una versió que no li resultava satisfactòria, ara va començar a refer-la de cap i de nou (i per això n’hi ha dues versions, una d’acabada però no definitiva, una de posterior però no acabada). Són textos que ja no intenten agradar ningú; Rodoreda havia intentat seguir les regles per assolir la consagració literària, però un cop va veure que aquesta li era negada un cop i un altre, va decidir fer el que li donava la gana. Que no era literatura realista. La llavor, però, ja era al principi: la primera versió de La mort i la primavera i les “Flors de debò” que havia escrit a Ginebra i que ara formen part de Viatges i flors.

He començat dient-vos que de jove em tirava enrere la gramàtica fulletonesca d’algunes novel·les de Rodoreda, i que aquesta es fa més evident en les adaptacions televisives. El que també passa, però, és que els guionistes, a l’hora de traduir en imatges una novel·la, ha de reduir-la a un esquelet d’accions i diàlegs, i pel camí s’hi perd, per exemple, l’estil. Al pròleg de Mirall trencat, Rodoreda insisteix, dos cops: “Una novel·la són paraules”. Quan jo, de jove, sentia un distanciament respecte a allò que conta la Rodoreda en les seves novel·les, també ignorava això. Perquè cap guionista sabria estar a l’altura de les troballes verbals rodoredianes. Ella també diu, al mateix pròleg:

Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col·loques en el lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria.

“Una frase amb un gir diferent”, diu. A La plaça del Diamant, al capítol XI, Colometa acaba de tenir el seu primer fill, i el nen encara té el cordó umbilical. La llevadora li diu: “Abans de néixer som com peres: tots hem estat penjats d’aquesta corda”. Vet aquí el gir diferent, “som com peres”, una comparació ben xocant però ràpidament comprensible que Rodoreda té la traça d’inserir amb tota naturalitat en una conversa quotidiana. Però és que la cosa no acaba aquí. Al final de tot de la novel·la, la protagonista jau al llit al costat del seu segon marit:

I li vaig començar a passar la mà a poc a poc pel ventre perquè era el meu esguerradet i amb el cap contra la seva esquena vaig pensar que no volia que se’m morís i li volia dir tot el que pensava, que pensava més del que dic, i coses que no es poden dir, i no vaig dir res i els peus se m’anaven escalfant i ens vam adormir així i, abans d’adormir-me, mentre li passava la mà pel ventre, vaig topar amb el melic i li vaig ficar el dit a dintre per tapar-l’hi, perquè no se’m buidés tot ell per allí… Tots, quan naixem, som com peres…

Aquí, al final, la comparació reapareix, i ens diu alguna cosa sobre l’amor que Natàlia sent per aquest home, una cosa que no es pot dir, que excedeix el que ella diu; que el seu amor per ell és més semblant a l’amor pel seu fill que no a l’amor que ha sentit per Quimet. “Pera”, de fet, és un mot ben anodí que, col·locat en aquest lloc, brilla encegador. L’obra de Rodoreda n’és plena; per exemple, les “roses de gos” de La mort i la primavera, que mai són descrites amb precisió però que, només pel seu nom, la reunió de dos mots ben banals, “roses” i “gos”, ens podem imaginar. Doncs bé: això la televisió no pot donar-ho. Tampoc el cinema. Cap guionista s’entretindria a donar-nos la imatge d’un home-pera; seria absurd. I quan a La plaça del Diamant li treus això, les comparacions, les imatges, per exemple la similitud dels fills de Colometa amb els ous de colom en un moment molt determinat de la història, però sobretot la cadència particular de la veu de la pròpia Colometa explicant-nos la seva història, quan li treus això, et queda un fulletó cru i pelat, i mediocre.

Hi ha un esquema recurrent en les narracions de Rodoreda: la sortida d’un món opressiu a través de la imaginació. Ja ho hem vist a “La salamandra”: la protagonista viu en un cercle de rebuig cada cop més estret, que culmina quan la cremen viva, i se’n surt transformant-se en rèptil. A La plaça del Diamant, Natàlia es casa amb Quimet, un noi que li canvia el nom, que l’anomena Colometa, i li omple la casa de coloms; tota la primera part del llibre, vista amb els nostres ulls d’avui, és escruixidora per la manera com ella se sotmet als designis més aviat capriciosos d’aquell home. Sobretot perquè no hi ha cap moment, absolutament cap, en què Natàlia ens digui què sent per Quimet. Fins que diu prou. I comença matant tots els coloms. Mentrestant, esclata la guerra civil, i Quimet mor. Ella, viuda amb dos fills, passa gana, i decideix suïcidar-se, enverinant-se, ella i els nens, amb salfumant. I en aquell moment té una visió, en una església, de les ànimes de tots els soldats morts a la guerra: “Eren morts els que havien mort i els que havien quedat vius, que també era com si fossin morts, que vivien com si els haguessin matat”. És el seu equivalent de la transformació en salamandra; des d’allà reviscolarà, trobarà un nou marit, reconstruirà la seva vida. També Cecília Ce, la protagonista d’El carrer de les Camèlies, va d’home en home fins que decideix prendre les regnes de la seva vida, i ho fa en un moment de revelació, tot mirant-se al mirall.

Quanta, quanta guerra… és la història d’Adrià Guinart, un jove amb una taca al front que se’n va a la guerra però no arriba a combatre mai; es passa la novel·la anant d’una banda a l’altra, escapant de la mort, patint gana, trobant-se amb estranys personatges. Un d’ells és Pere Ardèvol, un savi que viu vora la mar i que en morir li deixa tots els seus béns. En una llarga carta, Ardèvol explica la seva vida, i diu: “¿De quina manera el mateix pot esdevenir un altre?” És a dir: com ens podem transformar en una altra cosa per escapar de la nostra presó. Perquè un dia, tot mirant-se al mirall, com feia Cecília Ce:

van aparèixer uns ulls d’una fixesa inquietant com aquells del gat de la placeta. Més grossos que els d’ell, menys separats, amb el blanc més generós. Uns ulls que preguntaven. Sentia, i és el que més va anguniejar-lo, que eren els seus ulls sense que ho fossin. Aquells ulls volien explicar coses que no podia comprendre.

Per a la jove Rodoreda, mare de 21 anys atrapada en un matrimoni infeliç, la literatura va ser des del primer dia una fugida, una forma d’evasió. Al pròleg de Mirall trencat recorda una frase de Saint-Real: “Una novel·la: un mirall que hom passeja al llarg d’un camí”. La frase l’ha fet famosa Stendhal, i sempre s’ha considerat una mena d’afirmació del realisme: la novel·la, si és un mirall, ha de reflectir la realitat. Rodoreda, per la seva banda, diu això:

Una novel·la és un mirall. ¿Què és un mirall? L’aigua és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són el mirall de l’ànima. I del món. Hi ha el mirall dels egipcis que reflectia totes les passions; tant les altes com les baixes. Hi ha miralls màgics. Miralls diabòlics. Miralls que deformen. Hi ha mirallets per caçar aloses. Hi ha el mirall de cada dia que ens fa estrangers a nosaltres mateixos. Darrera el mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall.

A Mirall trencat, però, com és evident, el mirall es trenca. I també a Quanta, quanta guerra… Adrià trenca a cops el mirall de Pere Ardèvol, com si volgués defugir aquella consciència de si mateixa que tenia Cecília Ce. Però no li serveix de res: en cert moment, arriba vora un llac, i en acostar-se a l’aigua s’hi veu reflectit (Rodoreda, ja ho hem vist, ja havia avisat que l’aigua és un mirall): “A dintre de l’aigua sota de la meva cara hi havia una altra cara, igual que la meva amb el senyal al front” L’itinerari de Guinart és una fugida contínua a través d’un paisatge desolat, ple de morts, semblant al que Rodoreda va veure en fugir per França. I acaba tenint una visió molt semblant a la de Colometa a l’església: un àngel construeix una església per als morts de la guerra. I Adrià diu:

Des d’aquesta muntanya tan vella, sense església i sense altar de fusta, més enllà dels mars, més enllà dels rius, des d’aquest cim amb cresta de núvol i amb fonaments de boira, beneiré els assassins i els assassinats, les carns que es desfan, els ossos que es separen, les venes que han xopat la terra de sang. Beneiré aquests batallons d’ànimes que s’acosten, atretes per la meva pietat en busca del meu perdó. I la figura d’ombra va estirar els braços endavant i de les puntes dels dits li sortien fils de color de llamp que baixaven a donar repòs als morts de les dues ribes… i un caball blanc esquitxat de sang…

Insisteixo: quan Rodoreda començava a publicar, era enmig de l’esperança que va significar la segona república per a Catalunya. Una esperança que va acabar decebuda, i va deixar pas a un paisatge de destrucció. Tota l’obra literària de Rodoreda ve després d’aquesta destrucció. Hi ha hagut l’esperança en una utopia, una confiança determinada en la tradició cultural europea com a forma de millorar l’home, i el resultat ha estat un munt de morts; els mateixos que Adrià vol perdonar i enterrar. Però aquesta Rodoreda última és, a banda de fantàstica, decididament pessimista. La llibertat, diu, “només mena a un canvi de presó”; la transformació en salamandra (això no ho he explicat abans) no salva a la protagonista del conte, sinó que li complica encara més la vida. El fracàs del seu matrimoni, el desengany amb Joan Prats, les dues guerres que havia viscut, la Catalunya miserable que es va trobar a la tornada, pesen sobre la seva imaginació. A La mort i la primavera, l’única sortida que trobarà el protagonista serà el suïcidi: tancar-se dins d’un arbre. L’última frase de la darrera versió del llibre és aquesta: “la meva vida és closa. Com una bombolla de sabó feta vidre no en puc treure res ni ficar-hi res. No puc canviar res de la meva vida. La mort va fugir del cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir…”

Aquesta és l’última metamorfosi, l’última fugida d’un personatge de Rodoreda, la definitiva. L’última cosa que va escriure ella. És terrorífic. Per això, la conclusió seria que llegiu el que vulgueu, llegiu el llibre que vulgueu de Rodoreda, però, si podeu, eviteu La mort i la primavera.

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Altres i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Per què llegir Mercè Rodoreda?

  1. Arnau ha dit:

    Espectacular!!! T’acabes de convertir en el meu crític preferit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s