L. M. P.

leopoldo-maria-panero

La cosa m’ha enxampat revisant llibres de poemes que llegia de jove, per a una cosa que ja explicarem un dia d’aquests. L’única pista que sé donar al respecte és que, entre aquests llibres de poemes de la meva època d’adolescència, n’havia exclòs decididament els llibres en castellà, no per cap entestament ideològic, sinó perquè el meu accent en aquell bell idioma li donaria a tot plegat un subtext còmic que no és el més adequat per llegir Poeta en Nueva York. Per això, ni se m’havia acudit treure els llibres de Leopoldo María Panero de la lleixa.

Però vet aquí que s’ha mort.

Llavors, una qüestió se’m barreja amb l’altra; perquè, en realitat, quan jo era ben jove, tot just un adolescent, en aquella època durant la qual, de cop, descobreixes que no tots els poetes són morts, que n’hi ha que són coetanis teus, vaig passar per ell. Concretament, per Orfebre (que, per això mateix, per a mi sempre serà EL llibre del Panero). No sé com hi vaig arribar, però sospito que té a veure amb el fet que jo, en aquella època, llegia Ajoblanco. I naturalment, la lectura que en feia aleshores era la típica d’un adolescent: l’enlluernament, la fascinació per aquells textos tan tremendos. La mateixa atracció que, mentre et surten grans a la cara, t’arrossega cap a Baudelaire, cap a Lautréamont, cap a Bukowski. I que després es cura (o no), en forma de rebuig, abans d’acabar, ben hegelianament, redescobrint una altra mena de valors, més matisats (la complexitat moral de Les flors del mal, els jocs metaliteraris d’Els cants de Maldoror, el que sigui que una persona adulta deu trobar en Bukowski i que jo no he tingut el plaer de localitzar). I adonant-te que, com a tremenda, la Rodoreda.

Panero, concretament, el vaig seguir durant dos o tres llibres més, potser fins a Guarida del animal que no existe (on la gent d’aquí trobava una coincidència amb Andreu Vidal que, estrictament parlant, era una reverència compartida a Rilke). I vaig oblidar-me’n, com a mínim en tant que poeta vigent. Va publicar massa. Va caure, em semblava a mi, en un mal típic de poeta que jo anomeno la febre combinatòria: el fet que a partir d’un cert moment, un cop creat el propi idioma, el propi univers, escriure ja és només donar-li voltes, jugar a buscar-li noves (i monòtones) combinacions. Una deriva que no fa ben bé que els llibres que se succeeixen siguin necessàriament dolents, però que acaba per fer-los innocus, innecessaris. Per a mi, al capdavall, ha acabat sent una magdalena proustiana, vora els discos de Suede, les pel·lícules bones de Kusturica o el tabac Chesterfield: una cosa que sovintejava, que ja no sovintejo, i que quan hi torno em porta records.

Naturalment, i sobretot per culpa de Bunbury, va anar arribant-me’n una derivació que se’m fa antipàtica (però que també entrava en la meva fascinació adolescent): la seva aura de poeta maleït. Previsiblement, les necrològiques d’avui mastegaran aquest xiclet amb la mateixa insistència amb què el poeta donava voltes al “excremento” i al “abismo”: refregits d’aforismes sobre Nerval, sobre Dino Campana, sobre Scardanelli, pronunciats solemnement, amb els ulls en blanc. Sovint amb la mateixa condescendència forçada amb què s’intenta domesticar un fenomen inquietant, reduir-lo a fenomen pintoresc. La forma de refugiar-se en l’anècdota biogràfica per estalviar-se l’esforç de llegir. I que també és culpa d’ell. Perquè, al capdavall, Panero va acabar fonent-se amb el seu propi mite, generant una imatge més apta per nodrir l’anecdotari d’estrella de rock amb ínfules (com, aquí mateix, ha passat amb Francesc Pujols o amb Miquel Bauçà) que per ser interpel·lada críticament.

I no: en el cas de Leopoldo María Panero, la reconciliació hegeliana que abans deia m’ha arribat, una mica mandrosament, una mica desmenjadament, més aviat a través d’El desencanto. El Panero jove que irromp a la meitat de la pel·lícula i la transforma. O fins i tot de la seva aparició a 2666. I llavors tornava a Orfebre, a Dióscuros, llibres de maduresa on ha deixat enrere les gesticulacions novíssimes i ha descobert un despullament gairebé neoclàssic; i encara no s’ha quedat tancat en l’atzucac de la pura repetició. És a dir: un Leopoldo María Panero que no és una joguina trencada, sinó un individu que diu coses, que raona, que té història a prop i en viu el fàstic, que diu coses lúcides, coses que són veritat o no, que cal escoltar, que cal discutir (qualsevol cosa menys dir-li que sí, que sí, maestro, amb un somriure sota el nas). I, si cal, replicar-li.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Fenòmens i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a L. M. P.

  1. Tina Vallès ha dit:

    Jo hi vaig arribar pels contes de El lugar del hijo. Després van venir Poemas del manicomio de Mondragón, Orfebre (el més rellegit juntament amb l’antologia de Talens: Agujero llamado Nevermore) i la Tensó amb Rizzo. Panero el vaig sentir abans que llegir, a la ràdio (La ventana, a la Ser, amb el Xavier Sardà, cada dimarts a la tarda), en una tertúlia amb interns en centres psiquiàtrics, Sardà es feia un fart de recomanar els llibres de Panero i vaig comprar El lugar del hijo (Tusquets, 1976) i també era plena adolescència, així que es pot imaginar la resta… I hi ha les dues pel·lis, vistes i revistes, de la família Panero. Aquella mare terrorífica («mi desoladora madre», que diu a «Ma Mère»… Paro de panerejar.

  2. Retroenllaç: Una bogeria: traduir Panero | Tina Vallès

  3. El vídeo del “somriure sota el nas” ha desaparegut… Em quedo amb el dubte.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s