Sobre “Les parelles dels altres”

(Això d’aquí sota són unes notes que vaig prendre mentre traduïa Les parelles dels altres. Les he editat força, naturalment; altrament, serien incomprensibles. I n’he esborrat alguna cabòria sense interès. Algunes d’elles, per altra banda, les vaig fer servir per presentar el llibre. I segurament resulten força abstruses si hom no ha llegit el llibre, però això, senyors meus, no és el meu problema)

GonzaloTornéok

I

La narradora de “Les parelles dels altres” és Clara Montsalvatges, la germana d’Amanda i Álvaro. A Hilos de sangre tenia 33 anys, i estava a punt de separar-se de Joan-Marc (el narrador de Divorcio en el aire), deu anys més vell. Ha viscut a Londres, i allà va conèixer el seu marit; aquí es troba en un moment previ a l’inici de la novel·la, a la tornada d’Anglaterra. A la novel·la també apareix Irina, primer en una referència que hi fa Joan-Marc (pàg. 38), després a la pàg. 66.

 II

Les referències futbolístiques permeten situar la primera part d’Hilos de sangre el 2006. Llavors Clara té 33 anys, és a dir, va néixer el 1973. I a la carta de la pàg. 66 ens indica que quan tenia 18 anys (el 1991) va marxar a Berlin, deixant “el meu xicot i la meva xicota”, respectivament uns tals Alberto i Irina.

 III

Hi ha curioses semblances amb N’hi ha més que moren de desamor, de Saul Bellow (autor al qual Torné ha dedicat un assaig). L’oncle del narrador, el botànic Benn Crader, es casa amb Matilda, una dona de classe alta, i entra immediatament en relació amb el pare d’ella, el doctor Layamon, de manera molt semblant a com Julio fa en casar-se. La manera d’intercalar reflexions és molt semblant: els personatges són cultes, reflexius, són ells qui duen la veu cantant. Hi ha la mateixa preocupació per la redefinició del lloc de la dona en l’economia dels afectes, el mateix escepticisme respecte a un cert feminisme assilvestrat. Els problemes que genera la difuminació dels rols dins de la parella, les pervivències de l’antic sexisme en un context on ja resulta cridaner.

Però és també alguna cosa més subtil: no hi ha la mateixa correspondència argumental, però també l’operació quirúrgica a què se sotmet Dita Schwartz té alguna cosa del clima de “Les parelles dels altres”. Com si aquest univers fos el mateix: un univers on la relació entre sexes ha ampliat el camp de batalla, però on també hi ha lloc per a la cosa més extravagant, l’autodestrucció més gratuïta, per tal d’arribar a l’ésser desitjat. Dita es destrossa la cara per tal de ser bonica (tot i que ja ho és), igual que Irina es deixa menysprear per tal d’obtenir una vida normal. A “Les parelles dels altres”, hi ha sobretot aquesta nostàlgia d’un ordre que s’ha enfonsat: Irina intenta tenir un matrimoni normal després de tenir una relació homosexual, Julio descobreix que el matrimoni és una forma de prostitució.

Per altra banda, l’atenció amb què Álvaro i Amanda, a Hilos de sangre, segueixen la qüestió matrimonial de la seva germana té alguna cosa de la cura protectora de Ravelstein cap a la vida sentimental dels seus deixebles. En l’obra de Bellow abunden els divorcis; Torné, amb tot, canvia la perspectiva en donar veu a Clara, adoptant un punt de vista femení. I encara, dins la narració, qui parla és la Irina.

Tanmateix: a Ravelstein, Chick registra les reflexions del seu amic a partir de la teoria de l’amor exposada per Aristòfanes al Banquet de Plató. I diu:

Aleshores ja m’havia familiaritzat amb les idees que tenia en Ravelstein sobre el matrimoni. Al final, la gent rep cops dels seus anhels solitaris i del seu aïllament insuportable. Necessiten la porció adequada, la porció que els falta per ser complets, i com que, si són realistes, no poden tenir l’esperança de trobar-la, han d’acceptar un substitut amb qui puguin conviure. Quan reconeixen que no poden vèncer, s’estableixen. El matrimoni de ments veritables es dóna poques vegades. L’amor que ho confirma àdhuc fins al caire de la mort no és un projecte modern. De totes maneres no hi havia, segons en Ravelstein, res que pogués competir amb aquest guany de l’ànima. Els erudits neguen que el sonet 116 sigui sobre l’amor d’homes i dones, sinó que insisteixen a dir que Shakespeare parla de l’amistat. El millor que podem esperar en la modernitat no és l’amor, sinó una relació sexual: una solució burgesa, amb vestit de bohèmia.

 IV

Traduir del castellà al català: d’entrada, sembla absurd. I tanmateix, té tota la lògica. Per una banda, es tracta de dos idiomes diferents. I a més, no tots els parlants de català són parlants de castellà; per molt marginals que ens semblin els parlants de l’Alguer o de la Catalunya Nord, hi són. Per l’altra, certament la pràctica totalitat del públic catalanoparlant pot accedir a l’original. Davant d’això, sempre caurà sobre la traducció l’ombra de la superfluïtat.

No és tan fàcil com sembla. Un dels problemes majors és la contaminació mútua d’ambdós llenguatges, especialment del català pel castellà. En aquests mateixos contes, en la seva versió original, hi ha “catalanades”. El seu context és català, els personatges són catalans, l’escenari és, en el cas de “Les parelles dels altres”, Barcelona. Tots sovint passem d’un idioma a l’altre sense ni adonar-nos-en. I en el cas del català, del català dels mitjans de comunicació, les castellanades són gairebé una epidèmia.

Quan vaig començar aquest treball, per la xarxa hi havia una discussió candent sobre traducció. Per motius gairebé còmics, havia reviscolat la polèmica que va poder despertar fa quinze anys un llibre de Xavier Pericay i Ferran Toutain, El malentès del Noucentisme, que denunciava, entre altres coses, el model de llengua de les traduccions. És, cal admetre-ho, un gran llibre. I feia diana, en el seu moment, en un problema força real de les traduccions catalanes: el recurs a una llengua forçada, de laboratori, plena de construccions rebuscades. Tenien tota la raó: jo he llegit una traducció de Red Harvest, de Dashiel Hammett, on un policia increpa un lladre cridant-li “bordegàs”. L’objectiu de moltes d’aquestes extravagàncies, fet i fet, era evitar la semblança amb el castellà (cosa que ja indica que el castellà era, mentalment, la referència). I si fracassaven, de fet, era perquè, mentre posaven en solfa tot d’excentricitats lèxiques (“bordegàs”, “argent”, etcètera), queien en el calc sintàctic del castellà.

Però quinze anys després del llibre de Pericay i Toutain, s’ha assimilat clarament que no cal tenir por a escriure “barco”, “plata”, “algo”. Han esdevingut, per molt que plorin, hegemònics. El problema és que, mentrestant, el calc sintàctic segueix allà. Segurament ells van encertar part del diagnòstic; potser per ideologia, però, se’ls va oblidar l’altra banda, el fet que, realment, hi ha una pressió tendent a transformar el català en un dialecte del castellà (el mateix procés que s’ha produït, per entendre’ns, amb el gallec). En traduir del castellà, doncs, el problema és aquest calc sintàctic, sovint inconscient.

A més, en la mateixa mesura que dins de cada espanyol hi ha un entrenador de futbol que sap què cal fer millor que Vicente del Bosque, al cor de cada català hi ha un filòleg amb idees molt clares sobre com s’ha d’escriure per tal que el català no mori. I aquest fantasma crea una pressió inaudita: tot problema lingüístic és una amenaça, i de la mateixa manera que durant anys l’idioma que gastava Josep Pla (tot i endolcit pel senyor Bardagí) va ser un problema, el capgirament del mitjó ha llençat a les tenebres exteriors l’obra narrativa de Manuel de Pedrolo. És un univers on és impossible acontentar tothom: hi poses un “esclar” i se t’emprenyen els puristes, hi poses un possessiu àton i els altres et tracten de gaucho.

 V

En realitat, Clara no és la narradora dels dos relats centrals de “Les parelles dels altres”: són la Irina i el Julio, narradors homodiegètics interns. I els seus relats són converses: parlaments de gent de Barcelona, que caldria escriure en el català de Barcelona, aquest català embastardit que parla la gent de Barcelona. D’acord amb el que dèiem de Bellow, ambdós cerquen la porció que els falta, la correspondència en l’altre, i han d’acabar avenint-se a fer una transacció amb la realitat; ambdós, per altra banda, havien vist en Clara una possibilitat que encara els cou.

 VI

En el cas d’Irina, hi ha quelcom que no és ben bé la nostàlgia dels rols perduts, sinó una mena d’intent d’acceptar-se a si mateixa. Contra la teòrica feminista que postula que la diferència entre sexes és una noció cultural, ella planteja la necessitat biològica, natural, de ser mare. I intenta viure una relació tradicional, amb un home senzill. Però no ho aconsegueix, enyorosa de la relació lèsbica amb Clara. És a dir, Torné no proposa un retorn als rols antics, sinó que planteja la impossibilitat d’aquest retorn: una pregunta que no dóna respostes, les noies han entrat al col·legi per quedar-s’hi, res tornarà a ser igual.

 VII

També el món de “La transacción” és el de la família Montsalvatges, per bé que més anecdòticament: hi apareix mencionat Álvaro, de manera prou indirecta, i Moses Füfü, una presència fugaç de la festa literària de la cinquena part d’Hilos de sangre. Allà Diego el descriu així: “El ovoide, al que le sienta el traje gris justo como si lo hubieran encajado en una huevera. (…) Es un individuo entusiasta, sabe escuchar y da oportunidades, intelectualmente es insignificante. Me contrató para escribir reseñas de arte en una revista que él creía dirigir, sólo te exigía que hablases bien de los artistas que exponían, por lo demás, si respetabas las normas ortográficas, podías inventarte de qué iban las instalaciones”

El context és el mateix: una exploració de les misèries del món literari. L’argument, de fet, reprèn prou exactament el conte “La lloança”, de Quim Monzó. També allà, entre un escriptor més o menys consolidat i un principiant, es crea un equívoc que generarà un deute del segon cap al primer, i a partir d’aquí una escalada que acaba en odi mutu. L’argument de Torné és més complex: ambdós personatges es troben, intercanvien informació (a partir d’una idea de Henry James) i, a partir d’aleshores, la seva sort canvia: el narrador passa de moda, el principiant es consolida com a escriptor. I tanmateix tot és molt semblant: la relació jeràrquica entre escriptors, el neguit de la influència (però també del mestratge) exposat en el seu nivell més vital (és a dir: fora dels textos que ambdós escriuen, sobre els quals pràcticament no sabem res).

VIII

El petit tema a la Henry James: l’argument de “La transacción” podria derivar de “The Master’s Lesson”, on un escriptor principiant es troba amb un escriptor més assentat, Henry St. George. Aquest li aconsella que no es casi, però acaba casant-se amb la noia de qui està enamorat el principiant, que pel camí ha escrit una obra mestra. Hi ha aquest intercanvi de posicions, el principiant que supera el mestre (però paga un preu). Però també un aspecte tècnic: a James l’obsessionava la problemàtica del punt de vista. Igual que a The Turn of the Screw no sabem si els fantasmes són reals perquè qui ens explica la història, la institutriu, no sembla de fiar (o, en altres paraules, no veiem ni sabem més que el que ella veu i sap), “The Master’s Lesson” té un final ambigu on no sabem quines han estat les intencions de St. George perquè Overt, l’escriptor novell, no és capaç de desxifrar-les. La mateixa limitació de punt de vista hi ha a “La transacción”, on Portusach es revela, des del principi, com un egocèntric: no sabrem mai si la novel·la del noi és tan dolenta com diu ell, o si l’èxit li ve del talent literari.

 IX

Un problema interessant: Brull, l’editor, li diu a Portusach: “Tu discípulo se cree el maldito Benet”. El noi ha escrit una novel·la llarga i literària sobre Robespierre; “el maldito Benet” és Juan Benet, exemple aquí de novel·lista “literari” i farragós (o de mal exemple per a un novel·lista jove, o dels prejudicis dels editors d’avui dia). Ara bé: traslladat al català, hi ha “Josep Benet”, historiador, i potser podria resultar confús (en cas que algú sàpiga, aquí, qui és Josep Benet). ¿Valdria la pena trobar un equivalent? ¿N’hi ha? Quan més tard cita un parell d’elogis típics per treure’s de sobre un principiant, no costa gaire espigolar tòpics semblants pels suplements del país, en canvi. I tanmateix, no són iguals: hi ha una diferència entre el sistema literari espanyol, al qual pertany Torné, i el sistema literari català, que té un clixé afegit que ell no registra: aquí els joves escriptors són, a més de promeses per si mateixos, promeses de continuïtat d’una tradició nacional que hom, inconscientment, percep com mig difunta. En castellà no sovintegen les referències a “la nostra literatura”, vaja (excepte, juraria, per referir-se a la literatura hispanoamericana). O no tenen les mateixes connotacions.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Altres i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s