Sigui pel que sigui, de totes les coses observables a Fanny Hill, de John Cleland (traduïda per Xavier Pàmies), la que m’ha cridat més l’atenció són les breus anotacions autoconscients, els moments on Fanny, l’ex-prostituta que li adreça dues llargues cartes (i en promet una tercera) a una innominada “senyora” que, presumptament (“els vostres desitjos són ordres ineludibles”), li ha demanat que li expliqui la seva antiga carrera, atura el relat per donar explicacions sobre com l’està escrivint. És a dir, per entendre’ns:
La veritat és que m’imaginava que hauríeu quedat enfitada i farta de la uniformitat de conjectures i expressions que són inseparables d’un assumpte d’aquesta mena, en el qual, com que el fons i el fonament són per naturalesa una sola i una mateixa cosa en tot moment per més varietat de formes i aspectes que puguin presentar les situacions, no hi ha manera d’evitar repetir les mateixes imatges, les mateixes figures i les mateixes expressions, amb l’inconvenient afegit de la repugnància que crea el fet que les paraules gaudi, ardor, deliqui, èxtasi i tota la resta d’aquests termes punyents tan propis de la pràctica del plaer perden bona part de la força i el braó que haurien de tenir a causa de la freqüència amb què inevitablement es repeteixen en una narració que té aquesta pràctica com a base explícita.
Un assumpte secundari que m’ha cridat l’atenció és que és la novel·la eròtica amb les frases més llargues que he llegit mai: aquesta que acabo de transcriure ve a dir, ras i curt, que el porno és avorrit. Una constatació que és certa com una casa, però que justament li crea problemes a Fanny (i a Cleland) a l’hora de plantejar un llibre que pràcticament no és més que un seguit de claus, un seguit d’escenes de coit amb només dues variacions: una escena sadomasoquista i dues escenes homosexuals (la segona d’elles entre homes; tractin de recordar l’últim cop que han vist una escena així en un context hetero). La solució són, naturalment, els sinònims i les metàfores: “perpal”, “tascó”, “ariet”, “trepant”, “estaca”, “cabota”, etcètera. Fins al punt que Fanny ha de disculpar-se’n:
D’altra banda, permeteu-me que aprofiti per presentar-vos les excuses que sé que us dec per haver abusat potser una mica massa de l’estil figurat. Tot i així, segurament a cap altre lloc es pot considerar més lícit que en un assumpte que és competència de la poesia, més ben dit, que és la poesia mateixa, gràvid de totes les flors de la imaginació i de metàfores delicades encara que les expressions pròpies no estiguessin necessàriament prohibides per motius de gust i de bon to.
I és així com aquesta novel·la, altrament tan avorrida com tot el porno, però tot un thriller quant la nova forma que trobaran Fanny i Cleland (i Pàmies) de tornar a explicar-nos-ho un cop més, esdevé un curiós assaig metaliterari sobre com escriure una novel·la pornogràfica i sobre allò que els crítics de cinema sèrios anomenen els límits de la representació.
Fàstic 