Premis

Per a V. LL. i A. P.

Va ser un dissabte a la nit. Una amiga va enviar-me les bases d’un premi literari, per si de cas m’hi volia presentar, vejam si així millorem la meva desastrosa situació econòmica. I bé, vaig haver de dir-li que gràcies però, per principis, no em presento mai a premis literaris. No em va preguntar quins principis (en realitat va dir-me que m’entenia); dissabte a la nit, per altra banda, hom té coses millors a fer.

Però el fet és que no ho he explicat mai.

A premis literaris, en realitat, m’hi havia presentat a bastament, de jove. Mai en vaig guanyar cap (no, menteixo: en vaig guanyar un, d’assaig, amb un text que ara em sembla infecte; una misèria de diners que em va costar un bon grapat de trucades cobrar-la per no sé quins misteris de l’economia municipal), però semblava la millor manera d’arribar a publicar quan no coneixes (ni vols conèixer) ningú. El cas és que no va ser la manera; durant anys vaig anar imprimint, fotocopiant, enquadernant i empaquetant un original, enviant-lo a algun lloc llunyà, sense resultat. Perdia (o no guanyava) i de seguida començava a reescriure el llibre, per recomençar el cicle al cap d’uns mesos (i reescriure el llibre volia dir que no podia aprofitar les còpies enviades, per cert). Reescrivia, esclar, una mica a cegues: quan l’únic missatge que tens és la lectura del llibre que ha guanyat, resulta força difícil saber què és allò que no ha agradat del teu text (el fet és que mai no sabràs del cert si el teu llibre és bo, però en tot de casos tens la seguretat que no és tan dolent com allò que han premiat).

Ho provava eliminant els dialectalismes, i perdia; ho provava escrivint versos entenedors, i perdia. Que era encara pitjor: a sobre de perdre, em quedava amb la sensació d’haver fet el mico. I, finalment, ho vaig deixar estar. Vaig fer un llarg viatge per assistir a una entrega de premis on m’havien convidat (il·lús, vaig pensar que això significava alguna cosa); vaig llogar una cambra d’hotel, vaig assistir a l’entrega, em van regalar un llibre, vaig veure com entregaven el premi a altra gent. Vaig passar la nit bevent, fullejant el llibre (que era el premiat l’any anterior) i vaig acabar-la, no sé com, completament borratxo, cantant “Bang and blame” tot sol en un pontet que passava per damunt d’un rierol. No em preguntin com hi havia arribat, ni com vaig tornar a l’hotel. M’havia discutit amb la meva xicota d’aleshores, que no havia volgut acompanyar-m’hi. I llavors vaig prendre la decisió. Vaig decidir no tornar a provar-ho, s’havia acabat. Si calia deixar d’escriure (o, com a mínim, d’intentar publicar), es deixava. Al final, en realitat, em vaig buscar la vida per altres vies.

Pel camí, esclar, havia pogut fer-me les meves pròpies teories. Teories del tot conspiranoiques, naturalment, com totes les que basteix un jove poetastre sense èxit a l’hora de justificar-se el propi fracàs. La meva era la de la tisora. Els meus poemes, per una banda, pensava jo que eren massa complicats per als jurats dels premis petits, professors de secundària de poble avesats a explicar Carner o Pere Quart a uns quants estudiants abúlics, però força desconnectats de les últimes tendències; per l’altra banda, els premis grans eren vedats perquè ja estaven entregats de bon antuvi, d’acord amb mecanismes que em resultaven inaccessibles (ja he dit que jo no coneixia ni volia conèixer ningú). Entre una cosa i l’altra, algú com jo sempre hi sortia perdent. Bé: potser no és així, sobretot per la banda dels professors de secundària. Ja he dit que això era una teoria conspiranoica. I al cap i a la fi, ben pocs joves poetastres consideren la possibilitat que, ras i curt, els seus poemes no valguin un ral.

Fins aquí l’explicació biogràfica, per tal que puguin vostès fer lectures d’intencions i arguments ad hominem, i se sentin alleujats. Però el cas és que, amb el temps, m’ho vaig plantejar encara d’una altra manera. Un premi literari, generalment organitzat per un ajuntament o una entitat pública, concedeix uns diners a un autor. Aquests diners, en tant que públics, deriven dels impostos de la gent. Alhora, concedeix uns altres diners a una editorial per tal que editi el llibre, de tal manera que, a l’editorial, publicar el llibre no li costa res (o li costa menys que publicar-lo pel seu compte). El llibre es publica, i du una faixa que indica que el llibre ha guanyat el premi, cosa que, a priori, és un element de publicitat (a priori, perquè tot depèn de la creença del públic en el valor simbòlic del premi, és a dir, el seu prestigi). És a dir: un premi és l’Estat fomentant la cultura. Quan no és així, és senzillament una editorial que publica un llibre amb una faixa, i que entrega per ell un avançament (sovint amb lletra petita) més o menys quantiós.

El cas és que jo mai ho havia fet per diners; però en qualsevol cas, el premi de poesia més ben dotat que ara recordo (que, justament per això, és dels inaccessibles) concedeix deu mil euros. No t’hi pots fer ric, però la justificació seria guanyar temps per dedicar-te a escriure. Serien deu mesos de vida, pagant la llum, el gas, el menjar, tot plegat (i tenint en compte que jo sóc un home de gustos senzills). Deu mesos havent d’escriure un altre llibre per tornar a guanyar un altre premi, com una màquina de fer botifarres. En fi: en general és una quantitat més aviat minsa, tenint en compte quant costa escriure (i quanta gent és capaç d’escriure un bon llibre a l’any). Com a quantitat en metàl·lic, vull dir, resulta més aviat simbòlica, i no estalvia el fet que cal buscar un ofici paral·lel (tots els escriptors, ja se sap, haurien de treballar de vigilants de càmping). Com a suborn, és pura misèria.

Per l’altre costat, a l’editorial li surt a compte. Vull dir que, quan finalment vaig poder publicar el primer llibre, hi va haver gent que em va felicitar pel fet de poder publicar-lo sense un premi pel mig. És a dir: publicar sense premi significava que l’editorial havia apostat per mi, que hi havien posat els diners ells mateixos. Que els agradava allò que jo feia. Cosa que implica que, entre escriptors (entre certs escriptors) hi ha la sensació que els llibres amb premi es publiquen sense arriscar-hi, i per tant és el sistema òptim per treure’s de sobre compromisos incòmodes. Hom no hi arrisca diners propis, sinó d’altri (diners dels impostos, com deia) i per tant no cal patir per recuperar-los; el llibre, al cap i a la fi, l’ha triat algú altre, i l’ha triat, en casos òptims, després d’una lectura apressada de trenta originals (cribats entre un nombre més gran per algun altre lector); i ara els suggereixo que facin una prova: vagin a la biblioteca més propera, apropin-se a la secció de poesia, comencin a llegir-ne llibres (per exemple, per ordre alfabètic i prescindint de l’obra completa), un darrere l’altre durant cinc hores seguides, fins que n’hagin llegit, diguem-ne, vint. Seguits, sense parar. I en acabat diguin-me quin els ha agradat més. Estic segur que entendran ràpidament on és el problema.

En casos no tan òptims, de vegades, un premi literari és el sistema que té una editorial per quedar bé amb un autor concret que els ha presentat un original, però sense perdre-hi gaires bous ni gaires esquelles. O el sistema que té una editorial (generalment gran) per robar-li un autor a una altra editorial (generalment petita). I tot sovint és la manera que té un jurat de quedar bé amb un autor, també sense gastar-s’hi diners ells mateixos (se’ls gasta el contribuent), d’acord amb aquell molt curiós concepte del quid pro quo que explicarem en una altra ocasió. El resultat, naturalment, són centenars de llibres de poemes que no ha llegit mai ningú; per a cadascun dels quals hi ha desenes de poetastres decidits a buscar tots els defectes (i les trampes) d’aquell llibre per tal d’entendre el seu fracàs. És a dir: a llarg termini, el sistema dels premis literaris, tal com està instituït, destrueix el capital simbòlic de la literatura, aquella mena de cosa intangible que en algun temps feia que la consideréssim valuosa.

Al final, el punt decisiu ha estat que no vull que els meus llibres es financin amb els diners dels impostos de la gent. Potser ara em presentaria a un premi i guanyaria, o potser tornaria a fer el ridícul, no sé, però el cas és que no em plantejo exposar-me a cap dels dos incidents. Si aquella mateixa gent vol gastar-se diners en els meus llibres, prefereixo que ho facin sabent el que fan. O que no ho facin, de manera que a mi em calgui espavilar-me per entregar-los alguna cosa interessant. O per crear el meu públic. Al cap i a la fi, que jo (o qualsevol) no publiqui un llibre (si no és que aquest llibre és un 2666) no és cap tragèdia. La resta és oferir a la bona gent una cultura estatal opaca, autosuficient, tancada, innòcua, versallesca, basada en l’intercanvi de favors (tot i que, en realitat, donar-te un premi, si te’l mereixes, no és mai un favor) en la qual ja no creu ningú. Exactament la mena de cultura pseudofeudal, mafiosa, que ha conduït al descrèdit els “polítics” professionals, i el sistema en general, com a mínim en la seva versió cañí. Sobretot, té el perill que acabis creient-te que significa alguna cosa mentre el públic pensa que no (com és el cas). I més que res, per tal que la meva creativitat sigui fomentada, jo necessito altres estímuls. Una renda vitalícia, per exemple. O, per exemple: la noia amb qui sortia aquella vegada que em vaig presentar per últim cop a un premi, aquella amb qui m’havia discutit, va deixar-me al cap d’unes setmanes. I això va ser un esperó inapreciable.

Clar que potser m’equivoco.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Fenòmens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Premis

  1. Carles Miró ha dit:

    Tot es finança amb els diners dels impostos de la gent. El que hem menjat per dinar, el cotxe que ens porta a la feina (i no diguem si fem servir el transport públic), l’electricitat que manté en marxa els ordinadors en què ens escrivim. La distinció entre públic i privat és una cosa que només es creuen uns senyors que es fan dir liberals i que, amb un sentit l’humor que els honora, són gairebé tots funcionaris.

    Al marge d’això, em sembla molt respectable la teva opció.

    Sobre això de la màfia que dius, trobo molt lleig criticar-la en un país llatí; la llàstima és que tingui una qualitat tan escassa.

    L’esperó que et va clavar l’exnòvia no caldria dir però diré que entenc perfectament l’eficàcia que ha tingut.

    • joantdo ha dit:

      Benvolgut Miró: touché. El que resulta principal és que no paguen prou. Ho diré d’una altra manera, recorrent a la rica tradició de la saviesa popular: qui té el cul llogat no seu quan vol. Vet-ho aquí.

      • Carles Miró ha dit:

        Ah, això sempre. I que hi ha gent que la lloguen a preu de saldo, també.

        Una manera entretinguda de passar la tarda és mirar quina agència representa cada escriptor que guanya un premi i creuar-ho amb altres dades, com per exemple els membres dels jurats. Un cas fresc: el guanyador del Pla d’ahir és de l’agència X i la germana d’X era al jurat que dóna el premi. Poso X i no el nom perquè el Google s’ha de fer anar, que si no es rovella, no perquè em faci por dir els noms. Ara: el dia que els periodistes culturals, ennuvolats o purament intoxicats, tinguin la bondat d’informar d’aquestes coses, els tornarà a llegir algú a part de les seves santes mares.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s