La veritat

Ara que ja s’acaba l’any, potser és el moment d’explicar la veritat que s’amaga rere L’horitzó primer.

Jo, de fet, sóc de Vic. Quan vaig començar a escriure, vaig descobrir que això era un desavantatge: tots els escriptors catalans ho són, de Vic. I per això en un moment donat vaig decidir que el millor era fer-me passar per lleidatà, o per valencià, o alguna cosa d’aquestes més primitives, més atàviques, menys fressades. Algú va dir “empordanès!”, però no era el mateix. I un tal Pujol ja havia agafat tanda.

Finalment, vam triar La Sénia. ¿Per què La Sénia? Perquè ningú aniria fins allà per comprovar-ho. I, efectivament, durant els últims mesos he anat contestant entrevistes per mail, o traslladant-me a Barcelona per respondre-les, sense que a cap periodista se li hagi acudit anar ell al poble (bé, cal fer una excepció: hi van anar dos, fa una setmana, i em van obligar a fer un viatge apressat per arribar a temps i mantenir la ficció). Igual que fa uns anys l’editor Manel va aconseguir arribar fins La Sénia i va descobrir la cosa, però com a bon amic va decidir fer l’orni i ensenyar, només, unes fotos d’unes oliveres tot dient que era el meu tros.

Per altra banda, La Sénia ja era prou per donar-me l’aura aquella d’escriptor diferent, de la Catalunya Nova, amb dialecte propi i paraules estranyes, més o menys pagès (no sabíem, al principi, que hi hagués tanta indústria) i per tant connectat amb les forces tel·lúriques de la terra. Vam trobar que sortir del Principat era molt arriscat. Vaig estar mesos assajant l’accent davant d’un mirall (i tanmateix, si acudiu a La Sénia, la gent us dirà, ben clarament: “Natros no parlem tan malament com lo tal Todó!”). Vaig escoltar força música d’aquesta maquinera que escolten per allà baix. El més dur és no poder escoltar el Roger Mas, que diuen que no s’entén al sud del Coll de Balaguer; calia prescindir-ne. Els llibres de la Marta Rojals i el Valero Sanmartí han resultat molt útils a l’hora de saber com pensa aquella gent, que ben just si són catalans. I ha estat dur menjar baldanes, aquella mena d’embotit de segona, sense res a veure amb els nostres gloriosos fuets. Vam buscar una família que, el dia de la presentació, quan havia d’anar-hi el Josep Maria Muñoz, li digués que era la meva família, i que es deien Todó. Vam acondicionar una casa amb un parell de quadres (un molí i una còpia de Dalí que havia fet el meu nebodet) a correcuita. Vam pagar a una colla de famílies perquè anessin a la presentació i aplaudissin.

I la resta, el llibre i tot plegat, bé: la resta és literatura.

llufa

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Fenòmens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 respostes a La veritat

  1. Escafarlata ha dit:

    Un tal Pujol està molt bé.

  2. Escafarlata ha dit:

    Sobretot perque el tal Pujol, a l’Empordà tampoc no hi viu ni n’és. No serà que Todós, Pujols et al han inaugurat una nova modalitat, un nou gènere, que se’n podria dir “els escriptors mentiders”? Salut!

  3. carmedolz ha dit:

    Xiquet, si és així potser et dediquis al teiatru! 😀
    Bon any.

  4. Quina casualitat! Jo també sóc de Vic!

  5. Susanna ha dit:

    Joder, i jo buscant-te per La Sènia tots aquests dies…
    Bon any!
    SU

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s