Les trampes de Heidegger

És un llibre que sembla força oblidat; jo, com a mínim, no n’he sentit parlar gaire i, tenint en compte que és del 1992, ja és una antigalla. El vaig trobar un dia a la Taifa, al racó del fons (força acompanyat: algú havia decidit vendre’s els seus llibres de i sobre Heidegger); en el meu exemplar, després, hi havia unes quantes pàgines en blanc (especialment al capítol sobre la influència de Rilke), per culpa d’un error d’impressió. Es diu Heidegger en su lenguaje, i és de María Fernanda Benedito. I bàsicament és una anàlisi de les estratègies retòriques de l’obra de Heidegger. El resultat, encara que pugui no semblar-ho, és divertit – i demolidor.

Segons Benedito, el sentit profund de l’obra de Heidegger és un “nihilismo estéticamente disfrazado de transcendencia” (pàg. 64). Una disfressa estètica que funciona en dos fases: una inversió de la lògica (i, en aquest sentit, els deixebles actuals de Heidegger li deuen molt, com a mínim en la superfície, a les paradoxes brillants d’Oscar Wilde) i l’adopció d’un to poètic (força kitsch, tot sigui dit), d’una sacralització que, de fet, pretèn cancel·lar la possibilitat d’una discussió racional. Hi ha, també, la creació d’un idiolecte, on les paraules tenen el significat que el filòsof vol (i que li convé): a L’origen de l’obra d’art, afirma: “Nosaltres ho anomenem la terra. Pel que fa al que aquí aquesta paraula diu, se n’han de mantenir ben allunyades tant la representació d’una massa de matèria sedimentada, com també la, només astronòmica, d’un planeta. La terra és allò cap a què l’emergir de tot emergent, i això com a tal, cerca recer. En l’emergent la terra s’essencia en tant que l’arrecerador” (cito per la traducció de Manuel Carbonell; la cursiva és seva). És a dir: per discutir què és “la terra” aquí, cal acceptar-en el sentit que ens en dóna ell, i per discutir una afirmació ulterior al respecte cal tenir en compte aquest sentit (un procediment, per altra banda, que he acabat anomenant, per entendre’m, “la tècnica del gat de Cheshire”). I, per l’altre costat, el fet és que cal tenir en compte aquest significat adquirit (sense oblidar que es tracta d’un sentit construït per Heidegger, no pas, com pretén ell amb la típica tècnica conservadora de naturalització d’allò artificial, el llenguatge parlant per si mateix) per entendre què vol dir realment.

El resultat és una mena de joc de mans hipnòtic, semblant al d’un triler. Un joc que, desvinculat de la utilitat immediata (perquè és una “parla originària”) permet introduir ideologia de sotamà. A L’origen de l’obra d’art, per exemple, una llarga elaboració arriba a una frase apodíctica: “L’obra deixa la terra ésser una terra” (també de Manuel Carbonell, també en cursiva a l’original). Vet aquí la inversió que dèiem: amb una oscil·lació entre “die Erde” (que, inequívocament, és la definida anteriorment) i “eine Erde” que, encara més en l’original alemany, permet un altre dels recursos heideggerians preferits: l’eco, la repetició, una mena de toc de campana seguit, seguit (“Das Werk lässt die Erde eine Erde sein”). Naturalment, artistes i poetes han tendit a sentir-se molt afalagats per les paraules heideggerianes, que els feien responsables de “la casa de l’ésser” (o, segons Porcel, “la casa de l’ànima”); tot obviant el fet que, més que responsables, se’ls feia irresponsables. Tot el moviment, segons Benedito, condueix a això: “Relacionando “historia” y “tierra”, y presentando la tierra como lo íntimo y cerrado en sí, Heidegger consigue crear una suerte de sentido subliminar de la historia como conservación de la patria en su incólume pureza”. La resta, naturalment, és Història.

Una trampa per a incauts, vaja.