Els contes de l’altre

(Vet aquí la xuleta amb la qual em vaig plantar anit davant els assistents a la presentació de Les parelles dels altres, de Gonzalo Torné)

Torné

He de dir, primer que res, que em sento com un intrús. Aquesta és la primera vegada que tradueixo alguna cosa, com a mínim en públic; o sigui que sóc un amateur absolut, ara com ara. I de fet he de donar les gràcies, en això, a Tina Vallès per donar-me un cop de mà en el tema de collar l’editorial. A banda d’això, hi ha dues notícies, una de dolenta i una de bona, que barrejades donen un resultat agredolç. La bona és que m’agrada molt traduir, que és una qüestió que m’intriga i m’interessa, que sempre m’ha interessat. La dolenta és que estic agressivament barallat amb els sistemes de didàctica de les llengües. Vull dir que trobo avorridíssim dedicar més d’una hora a dir “It’s raining. My name is John” i altres bajanades semblants. El resultat és que pràcticament no sé idiomes, com a mínim d’una manera seriosa. I el resultat agredolç, doncs, és que m’interessa molt la traducció però sempre l’he hagut de mirar com un jubilat, des de fora.

Tot plegat dóna com a resultat que el primer llibre que jo podia traduir era un com aquest. Els editors i l’autor us hauran explicat els seus motius per dur a terme el seu projecte, aparentment suïcida. El fet és que tota traducció al català és econòmicament prescindible, i per tant abocada al fracàs; i que, d’acord amb Joan Ferraté, traduir obres de la literatura portuguesa, de la francesa o la italiana, es tractar el lector d’estúpid perquè amb una mica d’esforç qualsevol catalanoparlant pot entendre qualsevol d’aquests idiomes. Aleshores, jo aquí tenia una primera voluntat, completament egoista i individual que era aprendre’n. És a dir: llegir atentament aquests contes del Gonzalo, descobrir-li els secrets, apropiar-me’ls. Una mena d’espionatge industrial. Per altra banda, la qüestió tenia un punt d’exercici conceptual. Rudolf Pannwitz, citat per Benjamin i traduït per Antoni Pous, ho deixa així: “L’error fonamental del traductor és de fixar-se massa en l’estadi casual de la llengua pròpia, en comptes de deixar-la somoure violentament per la llengua estrangera”. És a dir: la meva idea era veure què passa quan deixes que el castellà somogui violentament el català.

Si aneu a la xarxa i busqueu crítiques dels altres llibres del Gonzalo, ben ràpid en trobareu un parell d’un senyor anomenat Ricardo Senabre. És un bon home que és corrector ortogràfic, és a dir, una persona que pateix. Té també un perfil de Twitter: mireu-lo, és un espectacle digne de contemplar. I bé, cada cop que aquest bon home ressenya un llibre del Gonzalo, sofreix, sofreix molt. Ho veus, com ha patit, llegint aquell text que li sembla admirable però que l’agredeix cada dos per tres amb caigudes de preposicions que no toquen, amb usos impersonals del verb “haber”. El fet és que em consta que Senabre sap català, i per tant sap que aquestes construccions sintàctiques són catalanes, tot i que el molt pillastre s’ho calla. Actua com un guardià de la puresa davant d’una proposta lingüística híbrida. És, fet i fet, una mena de reproducció de la mena de debats que tenen lloc periòdicament en l’àmbit de la llengua catalana.

Aleshores: a mi em feia gràcia respectar aquesta hibridesa.  Si el Gonzalo escriu en el castellà en el qual (i ara permetin-me una boutade) escriuria Eduardo Mendoza si fos un escriptor català, jo l’havia de traduir en el català que jo faria servir si fos un escriptor espanyol. Una operació simètrica, vaja. Com si ambdós idiomes fossin un parell de veïns que se saluden cada matí. Per això hi trobareu que de tant en tant els personatges hi diuen “algo”, “tirón”, algun “lo” neutre, salvatjades així, simètriques als “borrissol” de l’original. Hi ha moments, força anecdòtics, que he hagut de renunciar a ser literal (cosa que vol dir, per cert,  que ho he estat al màxim possible). A “La transacción”, per exemple, un editor parla amb un escriptor sobre un altre escriptor més jove, que els ha presentat una novel·la de 500 pàgines “en estilo literario”, i diu: “Tu discípulo se cree el maldito Benet”. Clar, en castellà tothom s’adona que està parlant del novel·lista Juan Benet; ara bé, “El teu deixeble es pensa que és el maleït Benet” provocaria una vacil·lació. ¿Josep Benet, l’historiador? ¿Benet i Jornet, el dramaturg? ¿El papa? Vaig considerar seriosament la possibilitat de canviar-ho per un altre nom. “Porcel”, per exemple. Però “el maleït Porcel” sona molt estrany, i no és un autor equivalent. Cap escriptor català em sembla capaç de suplantar Benet (potser Josep Palàcios, però al maleït Palàcios no el coneix ningú), i per això la versió final és “El teu deixeble es pensa que és el maleït Juan Benet”.

Dins del mateix conte, però, sí que hi ha un moment que vaig canviar coses. El narrador dóna una explicació sobre com quedar bé amb un escriptor que t’envia un llibre. I diu:

La técnica es sencilla, abres el libro y lo ojeas hasta que te familiarizas con la temática general. Después le aplicas una secuencia de frases neblinosas que insinúan y ocultan la batería de elogios impresionistas. Hay cientos que flotan en el aire: “libro a tener en cuenta”, “voz que se hace escuchar”… Es lo que la mayoría de los vanidosos sin ambición esperan obtener a cambio de las horas invertidas: un puñado de mimitos.

Aquí hagués pogut ser literal; és a dir, traduir les idees rebudes que dóna com a exemple tal qual: “llibre a tenir en compte”, “veu que es fa escoltar” (o “sentir”, no sé). Al cap i a la fi, l’argot dels periodistes culturals és molt semblant. Ara, vaig trobar més divertit buscar exemples reals de clixés periodístics; en vaig seleccionar dos, trets de suplements literaris nostrats, però n’hi ha més: “un autor a tenir en compte”, “un sènior potent”, “un escriptor incòmode que no en perdona ni una”… No acabaríem.

De fet, podria estar tota la nit explicant-vos punyetetes d’aquestes. Però ja va sent hora que parli l’autor…

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Altres i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Els contes de l’altre

  1. iban ha dit:

    Bauçà hauria valgut com a Benet?

  2. Tina Vallès ha dit:

    Un honor aparèixer com a «colladora» per aquí. Hua.

  3. Retroenllaç: Una presentació i molt més | Restes d'inestabilitat

  4. Retroenllaç: Joan Todó i la seva traducció de LES PARELLES DELS ALTRES de Gonzalo Torné - labreu Edicions

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s