Maurice Blanchot ho deia així (tradueixo ràpidament del castellà):
L’amistat, aquella relació sense dependència, sense episodi i en la qual entra tanmateix tota la senzillesa de la vida, passa pel reconeixement de l’estranyesa comuna que no ens permet parlar dels nostres amics, sinó només adreçar-nos-hi, no fer d’ells un tema de conversa (o d’articles), sinó el moviment de l’entesa de la qual, parlant-nos, reserven, fins i tot en la major familiaritat, la distància infinita, aquella separació fonamental a partir de la qual allò que separa esdevé relació.
I dijous ho posarem en perill. Hi sou tots convidats:
Fàstic 