En la vida hi ha un moment enormement perillós, molt arriscat, en el qual el pintor aixeca el llençol que cobreix el retrat i el mostra al seu model, al públic en general. El model, aleshores (i la cosa esdevé especialment arriscada si el model és qui ha fet l’encàrrec, o bé si és, ras i curt, més poderós que el pintor), compara aquella imatge amb si mateix – però també amb la imatge que té de si mateix. Pot passar aleshores que, igual que Gertrude Stein davant el retrat que li va fer Picasso, el model opini que no s’hi sembla (i no tothom té la seguretat d’afirmar “Ja s’hi semblarà!”). Pot passar que el model estigui satisfet, i no se’n parli més.
Pot passar de tot.
