L’eruga i l’aranya

(Vet aquí l’article que em van encarregar per a la revista Quadern, de Sabadell, concretament el número 191, sobre la poesia de Francesc Garriga Barata)

verdaguer

Fa cinquanta anys, al “proemi” del seu tercer llibre, paraules (1962), Francesc Garriga Barata deia:

els que ens han precedit

ens llegaren paraules que no creien.

intentaren forjar-nos en llur foc

i ha resultat mentida el nostre tremp.

i avui arrosseguem la joventut

de paraula en paraula

per trobar l’única

que mantingui virtuts de resurrecció.

Al llarg del mateix llibre, però, el desencís avança: ja no es tracta de les paraules heretades (cas en el qual l’errabundeig pel llenguatge permetia encara albirar la possibilitat de trobar-ne de veritables, vivificadores) sinó de tot el llenguatge com a residu d’un fracàs:

ja no sabem paraules noves.

l’amistat i l’enveja

la caritat i l’odi

saben el nostre pas.

sota el fracàs del món

intenta l’ànima

la pau intacta.

mes sempre retornem al vòmit:

paraules solament paraules.

I l’últim poema del llibre, “adéu”, es demana:

qui podrà retornar-nos la certesa

de quelcom més

que no siguin paraules? (…)

vosaltres que llegiu

digueu-me:

on dormen les realitats?

Fa poc, en una presentació de tornar és lluny, l’últim llibre de l’autor, Antoni Clapés relacionava aquesta malfiança amb la Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon, d’Hugo von Hofmannsthal, aquell text on un aristòcrata fictici comunica al filòsof anglès que ha deixat d’escriure perquè ha “perdut del tot la capacitat de pensar o enraonar de qualsevol cosa amb coherència”. I el motiu d’aquesta pèrdua és que ja no té “la mirada simplificadora del costum”, que permet emprar les paraules com si fossin transparents; a Lord Chandos, les paraules abstractes se li desfan a la boca com “bolets podrits”, els mots es transformen en “remolins que persegueixo avall, fins al vertigen, que roden sense parar i a través dels quals s’arriba fins al buit”.

Bacon, el filòsof que rep la carta de Lord Chandos, és de fet un capítol més en la història d’una sospita cap al llenguatge que arrenca amb Plató i el seu Cràtil, que descobria que la relació entre les paraules i les coses que signifiquen no és natural ni immediata; en el cas de Bacon, al Novum Organum afirma: “les paraules violenten l’enteniment i ho pertorben tot de tal manera que porten els homes i innombrables i buides controvèrsies i fantasies”. Ens trobem a un pas del Nietzsche de Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, per al qual tot el llenguatge és “un exèrcit mòbil de metàfores (…), metàfores que s’han tornat gastades i sense força sensible, monedes que han perdut la seva imatge i que ara només compten com a metall, però ja no com a monedes.” I compara l’edifici conceptual així bastit amb una “tela d’aranya, tan suau que el pugui transportar l’onada, tan estable que no pugui ser agitat per qualsevol vent” (retingueu aquesta metàfora, hi hem de tornar després). Entre Bacon i Nietzsche, però, hi ha hagut un canvi, un desplaçament en la funció del llenguatge. Per a Plató i Bacon l’escàndol era que el llenguatge, un simple instrument per representar el món, no s’hi adeqüés del tot, i la solució era purificar-lo amb paciència i mètode, com qui canvia un telescopi per un altre. Per a Nietzsche, després de Humboldt, el llenguatge és un procés que configura l’individu, ja per sempre aïllat del món, un joc cada cop més autònom respecte a la realitat però que, malgrat tot, serveix per habitar el món; cosa que provoca que, si el llenguatge falla, aquesta errada resulti més perillosa per al subjecte. El qüestionament del llenguatge en Garriga Barata també té aquest biaix: per això demanava a les paraules “virtuts de resurrecció”.

Temps després, la demanda es reformula a l’inici d’ombres:

l’aurora vetlla els signes.

les lletres dansen, ombres del desig.

teixeixen el migdia de les formes.

si un cop de temps escombra les paraules

i amaga entre la brossa gest i crit,

¿com retrobar l’angle de seda

on comencen els mots imprescindibles?

Hi ha un joc de trasllats, alhora simples i complexos, entre les paraules d’aquest poema: “signes” i “lletres” equivalen, igual que la “dansa” equival al “teixir”, i les “ombres” es relacionen amb les “formes”; només que en aquest tercer pas el salt és més dificultós: en el “migdia” és quan les ombres s’amaguen. El migdia és el “cop de temps [que] escombra” les ombres; és l’aurora qui les vetlla. Però “migdia” i “aurora”, igual que “lletres” i “paraules”, formen part en aquest poema d’un teixit verbal que els posa en dansa, que els fa ballar (en un doble sentit, el de dansar i el d’una cosa que no està segura, ben fixada). En el text que ja citàvem, Antoni Clapés destaca que Garriga empra un llenguatge planer, en el sentit que no utilitza mots que calgui buscar al diccionari; l’autor mateix, en una entrevista, ha declarat: “El llenguatge ha d’estar al meu servei. Al revés no ha de passar mai. Les paraules hi són per dir el que vull (…). A l’hora d’escriure, treballo sobretot l’exactitud: la paraula s’ha de cenyir al que jo vull explicar.” Aquesta netedat lèxica té alguna cosa de Pere Quart, ha passat per allà, pel detergent que el poeta de Sabadell llença sobre la pedanteria poètica, per exemple, a Circumstàncies.

Però la complexitat significativa de la poesia de Garriga Barata és més enigmàtica. Hi ha la recerca d’una última paraula, imprescindible, i alhora l’atzar que desmanega aquest propòsit. És la mateixa tensió que trobem en Mallarmé, allà on el joc amb el llenguatge ha esdevingut més compromès, més arriscat: l’entrega a l’atzar per mirar d’anul·lar-lo, l’envit contra la mort. Morir serà deixar d’escriure, i en aquesta imminència els signes es combinen i recombinen, buscant una configuració definitiva. La idea d’un llenguatge planer, aquí, pot desorientar: Agustí d’Hipona, a les Confessions, es demana: “Què és, doncs, el temps? Si ningú no m’ho demana, ho sé; si haig d’explicar-ho al qui m’ho demana, no ho sé.” Bona part del lèxic dels poemes de Garriga Barata (“signes”, “paraules”, el propi “temps”) és d’aquest ordre. El context, la sintaxi, els versos resemantitzen el mot, n’alteren el sentit, i ho fan a partir d’un significat inicial que, per poc que ens hi fixem, ja és abismal, ambigu, carregat de tradició. La relació de Garriga Barata amb el llenguatge que fa servir ve dominada per aquestes ambivalències.

A tornar és lluny, el seu llibre més recent, trobem:

vesteixo teranyina de paraules

i enfilo un cop i un altre

l’agulla de cosir

possible amb impossible.

joguina amb cos de fang mig fet amb presses

i a l’últim dels sis dies,

no puc fugir dels mots banals

que han despertat els meus dimonis.

paraules,

en tinc la boca plena

no sé ni amb qui ni quan podré desfer-me’n.

la mort rosegarà, perquè no callo,

les últimes.

tempesta de silencis

les tardes mal llegides.

Vet aquí la tela d’aranya de Nietzsche. I també l’altre vessant del llenguatge; el llenguatge que, si bé no és de fiar, resulta indispensable (alhora que resulta una trampa). I val a dir que, tot i aquest “no callo”, la carrera de Garriga Barata ha estat marcada per llargues etapes de silenci, seguides finalment per una dècada molt prolífica, l’última, durant la qual s’ha publicat gairebé la meitat de la seva obra. Una obra tardana a la qual s’adequa plenament la noció d’estil tardà, en el sentit que Adorno va donar a l’estil dels últims quartets de Beethoven: no una clausura final, harmoniosa i conciliadora, sinó un final obert, contradictori, dissonant.
Rere aquesta “teranyina de paraules”, però, jo hi veig un record del “Sum vermis” de Verdaguer:

Jo no só pas la industriosa eruga

que entre el fullam de la morera es fila

de finíssima seda lo sudari.

Jo me’l filo del cànem de mes penes;

A la nit dels peixos, Garriga Barata havia proclamat: “maleirem vint segles de paraules”. Aquí ho rebla al poema “què més ens falta fer?”, on va repassant les tres virtuts teologals (fe, esperança, caritat). L’eruga de Verdaguer, al capdavall, mor per renéixer com a papallona; per analogia, Verdaguer ha de trobar en el cànem de les seves penes “unes ales de crisàlide / per volar-me’n amb Vós a vostra glòria”, és a dir, una altra vida més alta. En Garriga Barata, aquesta fe ja és més dubtosa, no té la solidesa d’una visió total, d’un ordre còsmic, que encara existia en Verdaguer. I tanmateix, també és a la paraula a qui se li demana un paper en relació a la mort:

potser el que blasmo avui,

la paraula més simple, per exemple,

m’allargarà el seu braç

per passar el riu.

Però aquest riu ja no és cristià; es tracta del Leteu, el riu de l’oblit que travessaven les ànimes per accedir a l’Hades; més que el desig de sobreviure físicament hi hauria potser el de ser recordat, vora una mirada enrere que passa comptes agrament amb el discurs catòlic: “pregava com mentia / mentia com pregava. / de sobte, el cos.” En el nou llibre, la mentida sempre ronda prop de la por i de la fe; un discurs que menysté, que reprimeix, el discurs mut del cos, “l’espectacle d’un nu damunt la sorra”, els dits que busquen “el sostre inabastable del desig”. Perquè, tal com afirma rotundament un dels poemes, “cal encarar la mort amb un somriure.”

 Barcelona. Entrevist
Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Quadern i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a L’eruga i l’aranya

  1. gràcies, Joan. m’ha costat d’entendre’t. tampoc m’entenc a mi mateix.
    sóc un ruc que escriu per matar les hores.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s