Un senyal del sentit

Dimecres que ve, com qui no vol la cosa, participaré en una mena de recital col·lectiu a l’Horiginal de Barcelona, a l’hora de sempre, i amb tota mena de gent il·lustre. El motiu de tot plegat és que, al tercer número de la revista Poetari, hi ha un article meu sobre poesia i dialecte. El qual comença així:

Un dels textos crítics més coneguts de Carles Riba, “Els poetes i la llengua comuna”, va néixer en una circumstància ben concreta: es tracta del seu discurs d’ingrés a l’Institut d’Estudis Catalans, el 1932. I Riba, que havia passat a ser-ne membre després de la mort d’Antoni M. Alcover, dedica la primera meitat del text a evocar la figura del finat. Una mena de fil circumstancial uneix aquest text amb un altre, el pròleg a la segona edició del Diccionari general de la llengua catalana, de 1954. En el primer cas, entre línies, s’hi pot llegir una presa de posició en la disputa entre Alcover i Pompeu Fabra, mentre que el segon pot llegir-se (en una carta a Coromines, Riba ho descriu així: “Insinuo en el meu pròleg, doncs, la polèmica sense entrar-hi”¹) com una resposta a Francesc de Borja Moll. El problema és, en ambdós casos, el mateix: Alcover i Moll havien criticat la normativa fabriana per centralista. Segons Alcover, “la Secció Filològica ab lo seu oracle D. Pompeu Fabra, en lloc de anomenar-se Institut de la Llengua Catalana, lo propi seria anomenar-se Institut de la Llengua Barcelonina”^2.

1Vid. RIBA, Carles. Cartes de Carles Riba, IV: Apèndix 1916-1959. Ed. Carles-Jordi Guardiola. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2005, pàg. 260.

2Citat a MASSOT I MUNTANER, Josep. Antoni M. Alcover i la llengua catalana. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1985, pàg. 153.