Per què ja no compro mai el diari

1755_terremoto_LisboaAnit, cap a la una de la matinada, vaig sentir un soroll. Un tremolor. Res, poca cosa. Res greu. Estava a l’ordinador, batxillejant; canvi de pestanyeta, i al Twitter em vaig trobar tot de gent que parlava d’un terratrèmol. Està passant, últimament, per la zona, però fins ara al meu poble no havíem notat res; allà a la costa, a Vinaròs, hi van construïr fa poc un magatzem submarí de gas. No cal estendre-m’hi, segur que vostès ja n’han sentit a parlar. Buscant buscant, però, arribes a aquesta entrevista: http://www.vilaweb.cat/noticia/4147254/20131002/gran-beneficiat-projecte-castor-florentino-perez.html. En un moment determinat, Ulldemolins fa al·lusió a un altre article, aquest: http://www.media.cat/2013/10/01/els-diaris-van-descartar-o-menystenir-el-risc-de-terratremols-vinculats-al-projecte-castor/. Ras i curt, per si els fa mandra clicar: fa anys ja havien advertit que hi havia riscos sísmics. Però la premsa escrita que informava sobre la construcció del projecte no en va dir res:

Les poques referències publicades es limiten a descartar totalment aquest perill, el que podria ser comprensible si no fos perquè normalment es feia utilitzant únicament fonts de la mateixa empresa encarregada del projecte

I de cop, alguna cosa fa un click. Jo, anit, havia estat batxillejant coses sobre allò que amb alguns amics anomenem el tema. És a dir, la independència de Catalunya. De tot plegat, a mi m’ha divertit força la intervenció dels escriptors, especialment els que estan en contra de la consulta. Per exemple, Almudena Grandes:

No me atrevo a afirmar aquello que no conozco, pero a distancia tengo la impresión de que un propósito semejante ha empujado a la Via Catalana a muchos ciudadanos que contemplan la independencia como un sistema para no dar de comer a nadie, para pasar menos hambre que los demás

Observin el procediment: “No me atrevo a afirmar (…) pero (…)”. Estem parlant d’un article d’opinió, és a dir, d’un text escrit (que és l’ofici, al capdavall, de la senyora Grandes). La reserva prèvia, “no me atrevo…”, llença una promesa; és, en la terminologia d’Austin, un acte il·locutiu, compromisori. “No afirmaré res”, diu Grandes, i tot seguit, superada la barrera del “pero”, afirma: “tengo la impresión de que…”. Seria, en principi, un acte (ben lloable) de prudència epistemològica gairebé husserliana (al cap i a la fi, de bon antuvi pressuposa que és un tema “que no conozco”: l’única cosa sobre la qual Grandes pot fer una afirmació és sobre la seva impressió “a distància”). Tot, fins aquí, són reserves, atenuacions metalingüístiques: però llavors passa a la tesi: “un propósito semejante…”. I és sobre aquesta tesi que basa la resta de l’article.

És a dir, Grandes empra la mateixa estratègia que aquella bona gent que diu: “Yo no soy racista, pero…” (Per contrast, per cert, la seva tàctica en recorda una altra de força habitual en el tema, que és el “yo he vivido en Cataluña y sé de lo que hablo”) Allò que resulta insòlit, però, és comprar un diari per llegir un text on algú admet que no coneix un tema, per tot seguit aixecar una teoria sobre aquell tema. I tanmateix, ahir mateix (i per això estava batxillejant), un altre escriptor, Rafael Reig, va fer el mateix (la cita és més llarga, dispensin):

En primer lugar, es insólito, rarísimo, casi milagroso que piense en el soberanismo catalán. Se trata de un asunto al que puede que en mi vida le haya dedicado tantos minutos de reflexión como al piragüismo. La prensa, los políticos y el narcisismo catalán pretenden que en Madrid se vive dramática y obsesivamente lo que sucede en Barcelona. Nada más lejos de la realidad que conozco: con todo respeto, por aquí a la gente le importa un pito, salvo a cuatro intoxicados por las alarmantes “noticias” de El Inmundo sobre niños martirizados por hablar en castellano en el recreo y otras ocurrencias tremendistas. Como respondió una vez Antonio Muñoz Molina, cuando le preguntaron qué le parecía Madrid, a mí también me encanta  “vivir en un sitio que tiene la culpa de todo”.  Según el estafermo que agitan los periódicos, aquí somos españolistas a ultranza y el día que no defendemos durante al menos media hora la indisolubilidad de la patria nos entra ardor de estómago.

Por mí, que la patria se disuelva como un terrón de azúcar, y lo mismo da que se disuelva en la Unión Europea o que lo haga por segregación. Creo que era Eugenio de Andrade el que decía que su verdadera patria estaba entre junio y septiembre. Resumiendo: la independencia de Cataluña me parece que es una decisión que pertenece a los catalanes, diga lo que diga la Constitución. Y por mi parte, allá ellos. El derecho a la independencia (unilateral, faltaba más) por desgracia lleva aparejado el derecho a la invención de una nación, qué le vamos a hacer: como han hecho todos los países, se inventan su historia, sus héroes, su literatura y esos símbolos o tótems que les unen. No es tan grave, llegará el día en que los catalanes también puedan burlarse de su sagrada tradición y desmontar las falacias de su historia oficial, como ha llegado en todos lados. Mientras tanto resulta entre penoso y divertido de ver.

En cuanto al problema de los castellanohablantes en Cataluña, lo que están haciendo me parece una barbaridad. Durante los años que viví en Estados Unidos, nadie me obligó a hablar inglés; desde la atención médica hasta el examen del carnet de conducir, todo te ofrecían hacerlo en español. Es otra actitud, desde luego. La de los catalanes en cambio es totalitaria y comprendo bien que los castellanohablantes se sientan allí acosados, y simpatizo con ellos. Mal remedio tiene, cuando se parte de la premisa de que la independencia política necesita el cimiento de la exaltación nacionalista.

La cita és més llarga perquè la tàctica s’estèn sobre un període més ampli. Comença amb la frase “Se trata de un asunto al que puede que en mi vida le haya dedicado tantos minutos de reflexión como al piragüismo”. És, exactament, el “aquello que no conozco” de Grandes, amb un matís important: per comparació, Reig equipara el “problema catalán” al “piragüismo”. No li importa, no li interessa. La comparació és la típica hipèrbole, molt semblant a “aquí i a la Xina popular”; però Reig té l’habilitat de no dir “puede que en mi vida le haya dedicado tantos minutos de reflexión como a la China popular”, cosa que ens permetria deduïr que, si no li interessa, és perquè considera Catalunya un país estranger.

Després continua amb una sèrie de captacions de benevolència, de revirades retòriques: el “Yo no soy nacionalista, pero…”. Cita Eugenio de Andrade, una bella frase del gran poeta portuguès (que, tanmateix, i llegida amb el mateix rigor que empraven Ferrater i Gil de Biedma per llegir Emilio Prados, m’obliga a demanar-me si Rafael Reig té un DNI en regla). Hi afegeix una concessió que és d’agraïr, el dret que tenim a independitzar-nos, i una observació sagaç: aquell dia podrem criticar obertament la catalanitat (és una variant del que diu Josep Anton Fernàndez aquí). Com que hi ha dedicat pocs minuts de reflexió (i de l’observació ni en parla), però, no se li acut que potser “el día en que los catalanes también puedan burlarse de su sagrada tradición y desmontar las falacias de su historia oficial” ja hagi arribat. Al cap i a la fi, el fet és que els catalans poden burlar-se de la seva sagrada tradició i desmuntar les fal·làcies de la seva història oficial. Aquell puto geni anomenat Valero Sanmartí no ha fet altra cosa.

I llavors, després de les veròniques, arriba l’estocada: “En cuanto al problema de los castellanohablantes en Cataluña, lo que están haciendo me parece una barbaridad”. Reig és escriptor, i sap com mantenir la intriga: hi ha una cosa que li sembla una barbaritat (paraules majors, vaja) però és indeterminada, ara com ara: “lo que están haciendo”. I no explica immediatament “qué están haciendo”, sinó que fa un giravolt per la seva experiència (“sé de lo que hablo”) als Estats Units, on tot ho podia fer en “español” (una qüestió secundària s’obre aquí: els americans, d’aquest idioma ¿encara en diuen espanyol?). Possiblement, Reig tampoc hi ha reflexionat; en aquest cas, de fet, jo tampoc, i els he d’admetre que no tinc ni idea de si als Estats Units, si ets polonès, t’atenen en polonès, si ets xinès, en xinès, etcètera. Qui sap. Encara podria ser que fos possible viure a Estats Units parlant només català!

“Lo que están haciendo”, que (sembla que) arriba tot seguit, és: “La de los catalanes en cambio es totalitaria y comprendo bien que los castellanohablantes se sientan allí acosados, y simpatizo con ellos. Mal remedio tiene, cuando se parte de la premisa de que la independencia política necesita el cimiento de la exaltación nacionalista. En mi opinión, Cataluña podría ser independiente y bilingüe, por ejemplo, pero al parecer la independencia, para los catalanes, es un asunto religioso, no político.” Hi ha un seguit de salts conceptuals, aquí. Primer que res, observin que no explica “lo que están haciendo”. Només que (“tengo la impresión”, recordin) ell comprèn bé que els castellanoparlants se sentin assetjats; cosa que pressuposa que els castellanoparlants se senten assetjats. I que hi simpatitza. Salta llavors a una cosa que no té res a veure: “se parte de la premisa de que la independencia política necesita el cimiento de la exaltación nacionalista”. De la política lingüística hem saltat, no se sap com, a la ciència política tout court. La contigüitat, però, esdevé un argument: l’assetjament als castellanoparlants, el fet que, a diferència d’Estats Units, no et puguis treure el carnet de conduïr sense parlar català, és “exaltación nacionalista”. I d’un salt molt semblant (un salt no gaire kierkegaardià) tot plegat esdevé un “asunto religioso”.

Amb el tema del carnet de conduïr (que, posat d’esquitllentes, junt amb l’atenció mèdica, és l’única afirmació concreta sobre “lo que están haciendo” en el fragment citat; després n’hi ha més, i parla de Juan Marsé, però ja m’estic allargant massa), per cert, ens trobem amb la curiosa fixació dels escriptors espanyols amb les normes de trànsit; Javier Cercas (un altre escriptor llençat a parlar del que sigui) ja en va fer un ús que ha arribat a fer-se cèlebre, i no precisament per la seva ignorància de la teoria de les fonts del dret. El famós semàfor (és el moment de dir, per cert, que jo, que sóc de poble però vaig viure uns anys a Barcelona, no vaig començar a sentir-m’hi integrat fins que no vaig ser capaç de creuar un pas de vianants amb el semàfor en vermell). I bé: va ser quan vivia a Barcelona que em vaig treure el carnet. Els llibres eren en castellà. El professor de teòrica, en atenció als alumnes castellanoparlants, ens feia les classes en castellà. El de pràctiques em parlava en castellà. No em preguntin com es diu la “luz de gálibo” en la meva llengua materna. De tot plegat dedueixo que, efectivament, si em vull treure el carnet de conduïr en català, hauré d’anar als Estats Units.

És a dir, Reig menteix.

Però estàvem parlant de terratrèmols.

El fet és que fa uns anys hi havia una gent que deia que, si es feia el Castor, hi hauria terratrèmols. Els diaris no en van dir res. En canvi, van plens de gent que parla de coses que no coneix, o sobre les quals no ha reflexionat (jo espero ansiosament un article de Reig sobre piragüisme); gent que, si jo visc a Madrid, m’expliquen que a Barcelona no podria treure’m el carnet de conduïr en castellà. I jo, que si visc a Madrid no visc a Barcelona, m’ho creuria (religiosament). I després arribaria un terratrèmol i no entendria res.

I a canvi d’això, pretenen que jo em gasti un euro (i escaig) al dia.

En fi: com que aquest és un blog sobre la literatura, permetin que recordi el terratrèmol de Lisboa. Va tenir lloc l’1 de novembre de 1755, i hi van morir entre deu i cent mil persones (el nombre és tan variable com els assistents a una manifestació). I Voltaire el va fer aparèixer a Càndid, la novel·la on el protagonista viatja acompanyat per Pangloss, un savi convençut que aquest és el millor dels móns possibles. Tots dos arriben a Lisboa, els sorprèn el terratrèmol. Enmig de la destrucció i la misèria, Pangloss hi troba un consol:

Això que ha passat -deia- és el millor que podia passar. Perquè, si a Lisboa hi ha un volcà, senyal que és el lloc que li escau. Perquè és impossible que les coses no siguin allà on és evident que són. Perquè tot està la mar de bé.

Ja tenen, doncs, l’argumentari per al dia que en passi alguna.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Fenòmens i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a Per què ja no compro mai el diari

  1. Carles Miró ha dit:

    Tot fos tan fàcil:

    ca – llum de gàlib n m
    es – luz de gálibo
    fr – feu de gabarit
    en – clearance light
    en – side light [GB]
    en – side-marker light [US]

    I, entrant ja en coses de menys substància, el teu argument per no comprar diaris falla una mica si es té en compte que dediques la major part del post a criticar un article aparegut en un diari digital gratuït. Això a part, és cert que últimament va quedant clar que els articles d’opinió firmats per plomes de renom en realitat els escriu el hàmster de la casa, cosa que no veig que desperti l’atenció esperable per part dels etòlegs.

    • joantdo ha dit:

      Touché! (No vull ni imaginar-me què està passant aquests dies als diaris de pagament, però)

      • Carles Miró ha dit:

        Jo crec que ho has fet expressament. (Conec un sol diari de pagament «absolut», que no dóna res gratis, el Diari de Terrassa, i va fent fora empleats i venent-se coses, com per exemple la seu. No sé si l’hauria de comprar per veure si té grans opinòlegs. Ara dubto si justament al costat de casa hi tinc la lucidesa empaperada i per estalviar calés me l’he perdut.)

  2. joan ha dit:

    He arribat aquí per casualitat i m’ha encantat l’article. També havia llegit el del sr. Reig i també vaig pensar el mateix sobre els articles de piragüisme… Suposo que reconforta saber que no ets l’únic boig que ho pensa. Ànims (pel tema terratrèmols, que no deu ser fàcil de pair).

  3. joantdo ha dit:

    Gràcies!

  4. Escafarlata ha dit:

    Fa molts anys que no comprem diaris i, en canvi, el protoesport d’arrabassar l’exemplar rebregat del bar, dira que vostè el practica. Ergo en llegim d’arrugats, sense pagar, amb culs de cafè ressec. D’altra banda, els posts llargs a mi m’agraden molt, i aquest n’és un.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s