Bilingüisme

Martín de CaretasUn dels fenòmens més curiosos amb què et topes en buscar llibres de Sebastià Juan Arbó per les biblioteques (ja no diguem per llibreries) és la dificultat per trobar bona part de la seva obra de postguerra. En el millor dels casos (Amposta, naturalment), cal consultar el llibre a la pròpia sala. Però, llevat de volums en català editats per Club Editor, o de la biografia de Verdaguer que es va reeditar pel centenari (el de mossèn Cinto), podria dir-se que, a la pràctica, han desaparegut. Costa trobar Sobre las piedras grises, la seva novel·la urbana que va guanyar el Premio Nadal, costa trobar Martín de Caretas, la trilogia amb què recuperava la novel·la picaresca, costa trobar les seves memòries, les biografies d’Oscar Wilde o Pío Baroja.

Arbó, abans de la guerra, havia treballat a la Generalitat; òbviament, va haver deixar la feina. Durant la primera postguerra, es dedica a fer traduccions; concretament, a traduir les seves novel·les al castellà: Tierras del Ebro el 1940, La luz escondida (que és L’inútil combat traduït i revisat) el 1943. I el 1945 edita una biografia, Cervantes, que va ser un èxit. Fa articles, fa més biografies, guanya premis. El tradueixen al francès (a partir del castellà). Arbó, que havia començat sent una mena de Louis-Ferdinand Céline català, va acabar esdevenint una mena de Stefan Zweig castellà. I al final, als seixanta, va tornar al català. Tampoc tenia gaires sortides més; tal com ho va explicar Joan Fuster en un article de 1970, “La qüestió del bilingüisme”:

Per a l’escriptor, el recurs al castellà sol anar lligat a les peripècies de la professionalització. Això, no cal explicar-ho: prou que és conegut de tothom. L’alternativa purista demanava i demana sacrificis i renúncies singularment penosos. Hi ha qui els ha acceptats sense reserves: pels qui ho han fet, no cal dir-ho, jo sento la més incondicional de les admiracions. Els altres, els qui hem intentat de guanyar-nos el magre salari de la tinta, no hem tingut més remei que resignar-nos a les opcions del mercat de treball.

Arbó volia ser escriptor, volia viure escrivint, al preu que fos. Igual que Fuster o Josep Pla. I durant els anys quaranta i cinquanta això volia dir escriure en castellà. Hi ha una mena de consens que l’obra en castellà és qualitativament inferior (tot i que el Martín de Caretas té els seus defensors); però en aquell moment, era una forma de seguir sent escriptor i mantenir alhora una família, fos quin fos el veredicte de la posteritat. Al cap i a la fi, Fuster acaba afirmant, en l’article citat, que “en última instància, l'”escriptor bilingüe” no existeix. O és un espècimen molt rar”.

El resultat, a la llarga, és una mena de terra de ningú. Per a una editorial que publica llibres en català, els llibres castellans d’Arbó són una cosa aliena, estrangera, quelcom que no els pertoca a ells (en el pitjor dels casos, es fa com amb Contra Unamuno y los demás, de Fuster, que s’edita traduït al català per algú altre; una operació, naturalment, arriscada). I per a les editorials en castellà, no pesen prou; menys i tot que el Viaje en autobús de Josep Pla, per entendre’ns. Són llibres que no paga la pena reeditar, sigui per mediocres, sigui perquè tampoc ningú els compraria. Un mal negoci, vaja.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Fenòmens i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s