Per coses que ara no vénen al cas, últimament estic llegint Sebastià Juan Arbó. Un escriptor a qui havia arribat d’una manera tardana, per diversos motius (en general, prejudicis). Per exemple, em semblava un novel·lista relativament anacrònic, que als anys trenta del segle passat continuava funcionant d’acord amb una narrativa pròpia del segle anterior, fent sortir la marquesa a les cinc (al cap i a la fi, el gran referent per a Terres de l’Ebre és Blasco Ibáñez); i m’ha calgut esperar a descobrir les grans virtuts de la gran novel·la del XIX per trobar-li el gust. Un altre d’aquests prejudicis era el de la llengua: Arbó, pensava jo, no feia parlar els camperols del Delta tal com parlen, i això era inadmissible, etcètera. Albert Roig ho va explicar així, en diversos llocs (cito per la versió d’I pelava la taronja amb les dents, que és la més recent):
¿I per què el rapitenc no escriu ni deixa parlar mai la gent de la ribera amb lo seu parlar característic – dels taus, dels samarucs i de les llunades de sol, dels lligallos i les raberes? Tenia l’exemple de Joaquim Ruyra. Potser per rebuig al feliç, i fal·laç, documentalisme dels patricis tortosins. I també pels ineptes correctors d’estil i editors i escriptors del noucents. I perquè no semblés, als ulls de les periodistes de Barcelona, més rudimentari i més primitiu encara.
I, efectivament, els personatges de Camins de nit, la segona de les novel·les del cicle de l’Ebre diuen, per exemple, “sembla un enze, un tros de pagès”, i altres impossibilitats semblants. Jo, al capdavall, havia acabat acostumant-m’hi: fer parlar als personatges d’un lloc en el seu dialecte, en realitat, és una forma tan convencional d’aconseguir la versemblança que ni tan sols resulta necessària. Hi ha altres maneres, vull dir, de fer-los creïbles, i Arbó les domina totes. I en realitat, aquí i allà, incrusta expressions (“Que guapa que està, manes!”) que ja fan el fet, una mica a la manera de Jesús Moncada.
La qüestió: l’altre dia vaig haver de plantar-me en una biblioteca per demanar la primera edició de Camins de nit, que ells tenien al magatzem. És una cosa que em costa horrors de fer: per costum, per perea, pel que sigui, m’agrada trobar els llibres en un prestatge, xafardejar, buscar. Que ningú sàpiga què llegeixo. Però no em fa el pes demanar-los, esperar que me’ls busquin, consultar i tornar-los. Em vaig engolir la sensació de fer-los treballar i vaig demanar el llibre, però. El van buscar, me’l van entregar. Vaig començar a llegir la primera edició de Camins de nit, la de 1935.
Val a dir que el problema (exactament igual que passarà si algun dia algun jovenet comença a estudiar els llibres del propi Albert Roig) és que Arbó reescrivia els seus llibres. L’edició de Camins de nit que jo tinc per casa és la de 1966 (tal com la va reeditar Columna el 1992): allà mateix avisen que n’hi ha una de 1954 i una de 1935. Volia veure, doncs, si hi havia un canvi (un canvi molt determinat, que ara no ve al cas). I em vaig trobar amb diàlegs com el següent:
Te moriries de riure de vore’ls. Tots detràs com gossos, i ella sense adonar-se de dingú.
“Ella” és una forastera maca. “Ells”, la gent d’Amposta que la ronda. Aquesta intervenció no té equivalent en la versió posterior: Arbó va refer tot el diàleg. Però tots són així: el 1935, en aquesta novel·la, la gent d’Amposta parlava tal com parlen els ampostins. Va ser després de la Guerra Civil, doncs, que Arbó va decidir renunciar a l’exemple de Joaquim Ruyra.
(P. S. 19 de setembre de 2013: També em cal corregir l’última frase del post. Pel camí, he anat a parar a L’espera, publicada el 1967 per Club Editor. I allà Arbó fa parlar els personatges en ampostí, fet que en algun cas obligar a afegir una nota a peu de pàgina indicant, per exemple, que “mana” vol dir “germana”. Seguirem investigant…)
Fàstic 