Una narrativa sense fronteres

Fa dies que em persegueix aquest fragment de l’entrevista que trobaran sencera aquí:

ROSENBAUM: By the way, apart from The Melancholy of Resistance [the novel Werckmesiter Harmonies is based on] in English, have there been other translations, and in what languages?

TARR: Sátántangó was translated into German and French, published by Gallimard. And I hope that there will be a translation in English finally.

ROSENBAUM: You know that there’s part of one chapter in English, that’s all.

TARR: Yes, but someone told me it’s a shit translation. But he’s a really good writer, and I hope somebody will translate it…His style is really middle European. It looks like Thomas Bernhard, Kafka and the others…

ROSENBAUM: I believe you, but I can’t still see [Sátántangó] without thinking of Faulkner. They’re cultural equivalents in a strange sort of way. Because Faulkner is rural, stream of consciousness, the same day from different points of view — more than one writer does these things.

TARR: You don’t understand how shit the translations of Faulkner are in Hungarian. That’s always the problem — I’m really, really sad that I can’t read them…

ROSENBAUM: I can’t read Kafka properly, either…

TARR: Or like Joyce, Finnegans Wake, what can you do with it in another language? You can’t do nothing! You can’t understand. That’s the reason why I think that literature is always limited. If somebody lucky is writing in English, there’s a bigger audience. But you know a Hungarian writer, there’s only 10 million or 15 million people reading it. [Cue to end] I really enjoyed this, I’m lucky, you were an excellent interviewer.

Ja veuen. De fet, el punt que a mi em va frapar arriba molt al final: “un escriptor hongarès, només hi ha 10 milions o 15 milions de persones llegint-lo”. “Only!”, vaig pensar jo. Em demano què pensaria Tarr si conegués els números que es mouen en aquesta península, on les xifres mitjanes no acostumen a passar de quatre.

El que interessa avui, però, no és tant l’exemple que ell dóna com què vol dir: “crec que la literatura sempre està limitada”. I Tarr no ho diu, però probablement estava pensant “en comparació amb el cinema”, dins el qual ell dóna molt poca importància al guió (relativament; vull dir que el considera un element més entremig de la música, les localitzacions, el càsting, la interpretació dels actors, la llum i els moviments de càmera). Per això el fragment de vídeo que els he inserit més amunt, que no necessita doblatge, ni subtítols, no té les mateixes limitacions que una novel·la de Krasznahorkai (la qual, per cert, està traduïda al castellà, però no al català, perquè com tothom que treballa en aquestes coses sap, un llibre que ja s’ha traduït al castellà, si es ven en català no el compra ningú, ja no té el seu mercat; aquest no és infinit, i el que no va per a uns, va per a uns altres, per si vostès es pensaven que era d’una altra manera). I tampoc en té la pintura, ni la fotografia, ni la música instrumental; fins i tot dins la música cantada, però, molta gent ha escoltat el Don Giovanni sense saber italià, o ha percebut la semblança entre Radio Futura i els Talking Heads sense tenir ni idea de què deia David Byrne. Igual que el guió en una pel·lícula, la lletra d’una cançó hi és un element no ben bé secundari, però sí obligat a compartir espai amb la música.

Tanmateix, hi havia hagut el somni, prou antic, d’una literatura universal. Potser la seva formulació més bella la dóna Goethe, parlant amb Eckermann el 31 de gener de 1827 (cito per la traducció de Jaume Bofill i Ferro, que em dispensin els qui m’hagin de dispensar):

Jo no puc sinó sentir-me a gust contemplant les obres de les altres nacions, i aconsello a tothom d’adoptar aquest camí. Literatura nacional és un concepte que ja no diu gran cosa; està començant l’època de la literatura universal, i tots hem d’aportar el nostre esforç per accelerar el seu adveniment. Però en aquest apreuament de les coses estrangeres no ens hem de fixar en algu valor particular, erigint-lo en model únic. No hem de creure que la perfecció està en les coses xineses, o en les sèrbies, o en Calderón o en els Nibelungs, sinó que per a satisfer aquesta necessitat de quelcom que pugui ésser tingut per modèlic hem de retrotraure’ns als grecs antics, en les obres dels quals trobarem sempre representat l’home bell. Tota la resta s’ha de considerar com un fet purament històric, i hem d’apropiar-nos del que sigui bo, sigui on sigui que ho trobem.

Goethe, naturalment, no era tan ingenu com per ignorar la limitació indicada per Béla Tarr i suposar que aquest adveniment vindrà tot sol, com si per la sola força de la voluntat es pogués abolir aquella frontera no natural però sí ben difícil de traspassar que és el coneixement de l’idioma (i que, al contrari que les paraules d’un guió cinematogràfic, té un paper absolutament essencial, omnipresent, en l’obra literària); en una carta a Carlyle del 20 de juliol d’aquell mateix any indica:

I així ha de ser considerat tot traductor, perquè s’esforça com a mitjancer en aquest comerç general intel·lectual, i fa seva la tasca de promoure l’intercanvi. Hom dirà el que voldrà sobre la insuficiència de la traducció, però ha estat i segueix sent una de les més importants i dignes feines de la universalitat.

Hi insistirà sovint, al llarg de les Màximes i reflexions (cito d’aquí): “L’alemany ha d’aprendre tots els idiomes per tal que a casa seua cap estranger no li faça nosa i, d’altra banda, ell es puga trobar a l’estranger sempre com a sa casa”, “Qui no coneix idiomes estrangers, no sap res del propi idioma”. No tot és tan senzill, òbviament: els teòrics postcolonialistes han advertit prou cops que mai es tradueix entre iguals. O que, més sovint que no voldríem, la universalitat de Shakespeare (o de Tolstoi) ve precedida pels canons. I val la pena recordar des d’on parla Goethe: des de l’idioma alemany de principis del XIX, en un moment que aquest s’està afermant contra una altra forma d’universalitat, la francesa – que, més que una universalitat, és una uniformitat monolingüe. És des d’allà que proposa, de fet, que els alemanys aprenguin idiomes (més tard proposarà que els europeus aprenguin alemany per accedir a la literatura universal, en base al fet que eren els alemanys els qui més traduïen; però la base era la primera afirmació). És a dir: qui té l’obligació d’aprendre idiomes és, primer que res, ell mateix. És ell qui ha d’anar cap als altres, en lloc d’esperar que els altres vinguin a ell: “les nostres traduccions, fins i tot les millors, parteixen d’un principi erroni: volen alemanitzar l’indi, el grec o l’anglès en lloc d’indianitzar, hel·lenitzar i anglicitzar l’alemany. Senten un respecte molt més gran pels usos de la pròpia llengua que no per l’esperit de l’obra estrangera.”

Hi hauria, esclar, un altre accés a la universalitat: que la resta de països fossin tan amables d’aprendre el teu idioma. Cosa que et permetria lloar-los com a gent tolerant, pacífica, amb una actitud i una mentalitat oberta, au-dessus de la mêlée. Trobar una entesa en la tolerància dels altres, una forma de pau social, arcàdica, harmoniosa. Sense conflicte.

Seria molt bonic, certament.