Una narrativa sense fronteres

Fa dies que em persegueix aquest fragment de l’entrevista que trobaran sencera aquí:

ROSENBAUM: By the way, apart from The Melancholy of Resistance [the novel Werckmesiter Harmonies is based on] in English, have there been other translations, and in what languages?

TARR: Sátántangó was translated into German and French, published by Gallimard. And I hope that there will be a translation in English finally.

ROSENBAUM: You know that there’s part of one chapter in English, that’s all.

TARR: Yes, but someone told me it’s a shit translation. But he’s a really good writer, and I hope somebody will translate it…His style is really middle European. It looks like Thomas Bernhard, Kafka and the others…

ROSENBAUM: I believe you, but I can’t still see [Sátántangó] without thinking of Faulkner. They’re cultural equivalents in a strange sort of way. Because Faulkner is rural, stream of consciousness, the same day from different points of view — more than one writer does these things.

TARR: You don’t understand how shit the translations of Faulkner are in Hungarian. That’s always the problem — I’m really, really sad that I can’t read them…

ROSENBAUM: I can’t read Kafka properly, either…

TARR: Or like Joyce, Finnegans Wake, what can you do with it in another language? You can’t do nothing! You can’t understand. That’s the reason why I think that literature is always limited. If somebody lucky is writing in English, there’s a bigger audience. But you know a Hungarian writer, there’s only 10 million or 15 million people reading it. [Cue to end] I really enjoyed this, I’m lucky, you were an excellent interviewer.

Ja veuen. De fet, el punt que a mi em va frapar arriba molt al final: “un escriptor hongarès, només hi ha 10 milions o 15 milions de persones llegint-lo”. “Only!”, vaig pensar jo. Em demano què pensaria Tarr si conegués els números que es mouen en aquesta península, on les xifres mitjanes no acostumen a passar de quatre.

El que interessa avui, però, no és tant l’exemple que ell dóna com què vol dir: “crec que la literatura sempre està limitada”. I Tarr no ho diu, però probablement estava pensant “en comparació amb el cinema”, dins el qual ell dóna molt poca importància al guió (relativament; vull dir que el considera un element més entremig de la música, les localitzacions, el càsting, la interpretació dels actors, la llum i els moviments de càmera). Per això el fragment de vídeo que els he inserit més amunt, que no necessita doblatge, ni subtítols, no té les mateixes limitacions que una novel·la de Krasznahorkai (la qual, per cert, està traduïda al castellà, però no al català, perquè com tothom que treballa en aquestes coses sap, un llibre que ja s’ha traduït al castellà, si es ven en català no el compra ningú, ja no té el seu mercat; aquest no és infinit, i el que no va per a uns, va per a uns altres, per si vostès es pensaven que era d’una altra manera). I tampoc en té la pintura, ni la fotografia, ni la música instrumental; fins i tot dins la música cantada, però, molta gent ha escoltat el Don Giovanni sense saber italià, o ha percebut la semblança entre Radio Futura i els Talking Heads sense tenir ni idea de què deia David Byrne. Igual que el guió en una pel·lícula, la lletra d’una cançó hi és un element no ben bé secundari, però sí obligat a compartir espai amb la música.

Tanmateix, hi havia hagut el somni, prou antic, d’una literatura universal. Potser la seva formulació més bella la dóna Goethe, parlant amb Eckermann el 31 de gener de 1827 (cito per la traducció de Jaume Bofill i Ferro, que em dispensin els qui m’hagin de dispensar):

Jo no puc sinó sentir-me a gust contemplant les obres de les altres nacions, i aconsello a tothom d’adoptar aquest camí. Literatura nacional és un concepte que ja no diu gran cosa; està començant l’època de la literatura universal, i tots hem d’aportar el nostre esforç per accelerar el seu adveniment. Però en aquest apreuament de les coses estrangeres no ens hem de fixar en algu valor particular, erigint-lo en model únic. No hem de creure que la perfecció està en les coses xineses, o en les sèrbies, o en Calderón o en els Nibelungs, sinó que per a satisfer aquesta necessitat de quelcom que pugui ésser tingut per modèlic hem de retrotraure’ns als grecs antics, en les obres dels quals trobarem sempre representat l’home bell. Tota la resta s’ha de considerar com un fet purament històric, i hem d’apropiar-nos del que sigui bo, sigui on sigui que ho trobem.

10_goethedivanGoethe, naturalment, no era tan ingenu com per ignorar la limitació indicada per Béla Tarr i suposar que aquest adveniment vindrà tot sol, com si per la sola força de la voluntat es pogués abolir aquella frontera no natural però sí ben difícil de traspassar que és el coneixement de l’idioma (i que, al contrari que les paraules d’un guió cinematogràfic, té un paper absolutament essencial, omnipresent, en l’obra literària); en una carta a Carlyle del 20 de juliol d’aquell mateix any indica:

I així ha de ser considerat tot traductor, perquè s’esforça com a mitjancer en aquest comerç general intel·lectual, i fa seva la tasca de promoure l’intercanvi. Hom dirà el que voldrà sobre la insuficiència de la traducció, però ha estat i segueix sent una de les més importants i dignes feines de la universalitat.

Hi insistirà sovint, al llarg de les Màximes i reflexions (cito d’aquí): “L’alemany ha d’aprendre tots els idiomes per tal que a casa seua cap estranger no li faça nosa i, d’altra banda, ell es puga trobar a l’estranger sempre com a sa casa”, “Qui no coneix idiomes estrangers, no sap res del propi idioma”. No tot és tan senzill, òbviament: els teòrics postcolonialistes han advertit prou cops que mai es tradueix entre iguals. O que, més sovint que no voldríem, la universalitat de Shakespeare (o de Tolstoi) ve precedida pels canons. I val la pena recordar des d’on parla Goethe: des de l’idioma alemany de principis del XIX, en un moment que aquest s’està afermant contra una altra forma d’universalitat, la francesa – que, més que una universalitat, és una uniformitat monolingüe. És des d’allà que proposa, de fet, que els alemanys aprenguin idiomes (més tard proposarà que els europeus aprenguin alemany per accedir a la literatura universal, en base al fet que eren els alemanys els qui més traduïen; però la base era la primera afirmació). És a dir: qui té l’obligació d’aprendre idiomes és, primer que res, ell mateix. És ell qui ha d’anar cap als altres, en lloc d’esperar que els altres vinguin a ell: “les nostres traduccions, fins i tot les millors, parteixen d’un principi erroni: volen alemanitzar l’indi, el grec o l’anglès en lloc d’indianitzar, hel·lenitzar i anglicitzar l’alemany. Senten un respecte molt més gran pels usos de la pròpia llengua que no per l’esperit de l’obra estrangera.”

Hi hauria, esclar, un altre accés a la universalitat: que la resta de països fossin tan amables d’aprendre el teu idioma. Cosa que et permetria lloar-los com a gent tolerant, pacífica, amb una actitud i una mentalitat oberta, au-dessus de la mêlée. Trobar una entesa en la tolerància dels altres, una forma de pau social, arcàdica, harmoniosa. Sense conflicte.

Seria molt bonic, certament.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Fenòmens i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

10 respostes a Una narrativa sense fronteres

  1. Carles Miró ha dit:

    Hi ha una entrevista a Joan Ferraté de l’any 1987, ara penjada aquí. Cito una mica:

    Una de las pestes de la producción literaria en lengua española es el predominio extraordinario que tiene la traducción de libros. Los lectores de literatura en español. incluso los que se preparan para ser escritores. leen mucha más literatura extranjera que los escritores franceses o ingleses. Un lector francés no está esperando lo que se publica en Estados Unidos. Si quiere comprar libros ya tiene los propios. Aquí sucede al revés: no se leen más que traducciones. y ahí es donde empieza el problema. iDónde está el estilo en una traducción?

    I més avall, parlant de Juan Goytisolo, diu:

    Sólo leyó traducciones, traducciones argentinas además. No tengo ningún desprecio por el castellano de Argentina. pero un barcelonés que lee traducciones argentinas de Faulkner… La literatura consiste en palabras puestas unas detrás de otras que como tales te hacen gracia, te divierten. En la traducción eso ya ha desaparecido, no hay modo de apreciar la literatura si no es en la lengua original. Lo que se llama el placer del texto se pierde totalmente en una traducción.

    En fi, Ferraté exagera («se pierde totalmente», home, depèn de la traducció, encara que ja sabem que molt sovint es perd quasi tot), però el cert és que la ignorància de la pròpia tradició és un fet diferencial català (i espanyol) molt marcat. I no val dir que la tradició és escassa: si és escassa, raó de més per coneixe-la, ja que és que amb poca estona està feta la feina. El cas és que la majoria de la gent, inclosos els escriptors, llegeixen traduccions de manera quasi exclusiva, i es pot sospitar que el seu interès pel «plaer del text» tendeix a zero des del moment que (enquesta personal) ni déu es fixa en qui és el traductor dels textos que llegeix. Ni déu, a part del cas dels escriptors que, oh, també són traductors.

  2. joantdo ha dit:

    Ah, cert. També hi ha la cosa aquesta provinciana: “jo no llegeixo literatura catalana perquè em sembla noucentista i carrinclona”. Després agafes un Foster Wallace, i el bon home cita poemes d’Emily Dickinson, aquella senyora tan religiosa que mai va sortir de casa.
    Però per aquí ja ens n’anem per les branques.
    Salut!
    j.

    • Carles Miró ha dit:

      Almenys diguessin: «No llegeixo literatura catalana (actual) perquè em sembla carrinclona de tan poc noucentista que s’ha tornat». Però, en fi, l’esperança (a part d’una cosa amb ales) és l’últim que es perd.

      • RG ha dit:

        Senyors (o senyor Miró), a mi em costa entendre per què un poema de Maragall és la «nostra tradició» i les traduccions que el mateix Maragall feia de Goethe no. Potser la distinció em valdria si les traduccions literàries fossin en general pitjors que les obres originals que es publiquen per aquí, però em sembla que no és el cas.

        Mentre els llegia he recordat una cosa. En un llibre que va publicar fa dues dècades, Lawrence Venuti es queixava que els americans (la gent dels Estats Units, vull dir) gairebé no llegien traduccions; els considerava, per aquesta raó, una gent tancada i endarrerida. I proposava, una mica per fer visible la importància de la traducció i una mica per fotre, que els traductors es llancessin a violentar la seva pròpia llengua, a crear textos híbrids, plens de marques d’estrangeria, a la manera del que proposa el passatge de Rudolf Pannwitz que cita en Todó (i que jo, sigui dit de passada, traduiria d’una altra manera, sense familiaritzar-ne la tipografia). Cadascú arrossega la seva creu.

      • Carles Miró ha dit:

        Molt d’acord que les traduccions literàries catalanes de vegades són superiors als originals catalans. Però ¿no seria un indici de l’anomalia això? De fet, gairebé podria dir que no conec cap escriptor català viu (mejorando lo presente) amb una consciència estilística comparable a la d’un Xavier Pàmies, i parlo dels millors i no de casos, molt promocionats, que voregen l’analfabetisme. Si quan es parla de traduccions es parlés de Schleiermacher (o, més modestament, de Creixells) traduint Plató o de Maragall traduint Goethe… però el que se sol entendre és l’enèsima parida feta per un provincià americà (que no llegeix cap estranger) i que els provincians catalans (que no llegeixen res que no sigui estranger) reben com si fos la paraula revelada, coses en fi que no signifiquen la continuïtat de cap tradició sinó senzillament la continuïtat de la impressió de patracols en una llengua que, ves per on, la gent encara no acaba d’abandonar.

        Les traduccions de Nin, sembla que traductològicament molt objectables, les pot llegir en Todó amb profit, i fa molt ben fet; el 99% no dels catalans sinó dels escriptors catalans (i el 999 per mil dels filòlegs) estic segur que les troben il·legibles per no dir pecaminoses. Ara imaginem com trobarien qualsevol experiment que exclogués donar-los peixet.

        I com que això de posar enllaços és un vici, us passo, per si no la coneixeu, aquesta sèrie inacabada «Sobre la fluidez» amb el putíssim experiment a què Juan de Sola va sotmetre uns editors.

  3. joantdo ha dit:

    Ara m’ha tocat anar força lluny, per entendre que havia citat Pannwitz (http://www.othervoices.org/2.2/waltje/)… De tota manera: jo, per a mi, dins el meu petit univers mental, dono per fet, fa temps, que quan llegeixo “Anna Karènina” no estic llegint Tolstoi sinó Andreu Nin (i no tinc instruments, en aquest cas, per saber si Nin em canvia el color dels ulls de la noia en qüestió), quan agafo un llibre de Vladimir Holan estic llegint Jaume Creus, etcètera. I potser quan llegeixo el Henry James de Joan Sellent hi ha més capacitat de joc (tinc l’original a mà), però no gaire, més aviat per mandra, tot sigui dit. A la pràctica, la major part del profit que en tregui (veure com encadenar subordinades, per exemple; i ja sé que això és, posats a fixar-se en aspectes d’un text, una perspectiva extravagant) potser el dec més a Sellent que a James.
    En qualsevol cas: hi ha una nota força interessant de Carlos Manzano, al principi del segon volum de la seva traducció de Proust, que diu (citem, que és gratis!) literalment: “Dedico este trabajo a la memoria de Luis Martín Santos, Alejo Carpentier y José Lezama Lima y a Rafael Sánchez Ferlosio y Agustín García Calvo, mis maestros en el arte de la prosa clásico-barroca castellana contemporánea, prácticamente inexistente, por lo demás, salvo en sus obras o fracasada -puramente imitativa de cierto modelo extranjero- en las de un Juan Benet qualunque.”
    No acabaríem mai.
    Salut!
    j.

  4. RG ha dit:

    Senyor Miró: sí (tot i que jo, com sempre, veig l’apocalipsi una mica més lluny). La sèrie de Juan de Solà és altament instructiva. D’altra banda, jo també tinc la sort de formar part de l’1% que en l’adolescència va xalar com un porc amb el Crim i càstig d’Andreu Nin. I després amb el Kazantzaki(s) de Joan Sales (en aquest cas, amb un plaer més morbós, perquè podia comparar amb l’original). I suposo que sí, que a les facultats de periodisme (no tant a les de filologia) deuen dir que Andreu Nin és il·legible, però aquí ja hi entren els hàbits sorgits de la discussió sobre el malentès del noucentisme, que és un meló que ara em fa una mandra immensa obrir. Només una observació: curiosament, Andreu Nin es llegia en una època (fa trenta o quaranta anys) en què l’estil de les traduccions solia ser una olla de grills; avui l’estil de les traduccions literàries sembla en general més sòlid, però Andreu Nin s’ha convertit en un pària (i Carles Riba i…). Però he dit que ho deixava aquí, que és diumenge i encara no he esmorzat i, efectivament, no acabaríem mai.

    • Carles Miró ha dit:

      No sé grec però em sona que «apocalipsi» vol dir ‘revelació’. No espero cap revelació sinó el compliment implacable de la segona llei de la termodinàmica (que ens alguns racons sembla que portem una mica més accelerada, però és una sospita que no puc demostrar). El cas és que si el petit patrimoni (d’«originals» i de traduccions) no té lectors ni entre els escriptors (filòlegs, periodistes, el que siguin), no crec que calgui patir ja gaire per la tradició catalana.

      Cada comentari dóna per obrir mitja dotzena o més de branques, sí. La de Sales em faria una gràcia especial. I la del noucentisme malentès i malentenent no cal dir-ho, encara que més d’un meló em sembla que és una magrana, una fruita que per cert m’agrada molt més.

  5. Retroenllaç: Per què ja no compro mai el diari | Fàstic

  6. Retroenllaç: Orwell, querida (7) | Fàstic

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s