El desert dels Tàrtars

(Vet aquí un text ben curiós. El seu origen el tenen explicat a la nota 1)

 

Bona tarda¹,

començaré fent un advertiment. A mi m’agrada molt el cine, anar-hi, i també llegir crítiques de cine. I en aquest àmbit s’ha posat de moda, durant els últims anys, no explicar el final de les històries; o, si es fa, avisar que ho faràs, per tal que la gent que no ha vist la pel·lícula (o, en el nostre cas, no ha llegit el llibre) deixi de llegir, per tal de no perdre ni un bri de l’impacte emocional que provoca la sorpresa del desenllaç. El costum s’ha generalitzat tant que em sento obligat a avisar que explicaré el final d’El desert dels Tàrtars; no sé si vosaltres l’heu llegit, si l’heu llegit tots o només alguns, però ja us dic ara que és un llibre que no té un final feliç. O potser sí, resulta discutible. En qualsevol cas: de tàrtars, no n’hi surten.

El punt de partida: el jove tinent Drogo és enviat a la Fortalesa Bastiani, un lloc fronterer al nord del país, situat vora un desert. No estem parlant d’un lloc real, explicat amb precisió: els noms són italians (i ho són, crec jo, per tal de fer-los perdre importància), i tothom sap que al nord d’Itàlia hi ha una serralada, però no pas un desert. L’època també és indeterminada: Drogo es mou a cavall, empren escopetes… És com si Buzzati bastís un univers indeterminat, atemporal, que li permet jugar alegrement amb els elements, un espai de faula que, cronològicament, potser se situaria en l’època de la infantesa de la major part dels lectors del llibre quan es va editar per primera vegada. El primer capítol és, per altra banda, un inici clàssic de novel·la d’aventures: el jove heroi que, es digui Gulliver, es digui Fabrizio del Dongo, se’n va de casa per enfrontar-se a la vida. Però el que ve després trenca les expectatives: la Fortalesa és només una “frontera morta”, un lloc rutinari, avorrit, allunyat del món, on mai no passa res i l’única feina és vigilar que del desert del nord no vingui ningú. I la majoria de dies no n’arriba ningú.

Voldria fixar-me en l’inici del llibre: Drogo s’ha preparat per al viatge, i s’atura a pensar mentre dóna un últim cop d’ull al mirall de casa. Per a ell, aquella marxa és “l’inici de la seva vida autèntica”². Fins ara només ha estudiat, s’ha preparat per a la carrera militar; i ara que ja l’ha acabada, la recorda així:

Pensava en les grises jornades de l’Acadèmia Militar, i recordà les tardes amargues d’estudi –quan sentia passar pel carrer la gent lliure i presumiblement feliç– i els despertars d’hivern a les grans cambres glaçades en les quals planava el malson dels càstigs. Recordà la tristesa de comptar els dies un per un, que semblava que no s’acabaven mai. Ara, finalment, era oficial, ja no havia de consumir-se més damunt dels llibres ni de tremolar en sentir la veu del sergent, fins i tot això s’havia acabat. Tots aquests dies que li havien semblat tan odiosos havien passat per sempre, eren només un seguit de mesos i anys que no es repetirien mai. Ara era un oficial, tindria diners, potser les dones boniques s’hi fixarien (pàg. 7-8)

Com veieu, fins aquí sembla que el fet d’acabar els estudis seria un motiu d’alegria: ara comença l’acció, la vida de veritat. Però immediatament, dins la mateixa frase, la reflexió (que ho és, de fet, en un sentit molt literal) de Drogo fa un gir sobtat: “potser les dones boniques s’hi fixarien, però en el fons –i en Giovanni Drogo se n’adonà– el temps més bo, la primera joventut, probablement s’havia acabat”. És a dir: Drogo ha estat anys esperant per acabar els estudis, però ara que ja està, un cop comença la seva “vida autèntica”, comença a pensar que el “el temps més bo” era el que ja ha passat, “la primera joventut” que deixa enrere. Enyora el passat o desitja el futur, però no acaba de viure en el present.

El fet és que només arribar a la Fortalesa, Drogo decideix que en vol marxar; allà no trobarà la glòria militar que desitja. Al tercer capítol, que és quan hi arriba, s’entrevista amb el comandant del lloc, el major Matti, i aquest li ofereix una sortida: fer-se passar per malalt. I aparentment no hi ha problema: al capítol IX, Drogo va a fer la revisió mèdica i el doctor està plenament disposat a declarar-lo malalt per tal que torni a la ciutat. És una petita martingala, una transgressió del reglament que tots, aparentment, accepten a la mediterrània manera. Aquests dos capítols, el tercer i el novè, tenen tanmateix un detall paral·lel: en ambdós casos Drogo està parlant amb un representant de l’autoritat, i en ambdós casos s’embadoca. Buzzati ho explica així:

Fou aleshores que en Drogo, girant una mica el cap a l’esquerra, dirigí la vista a la finestra que donava al pati interior. Es veia el mur del davant, grogós i batut pel sol com els altres, amb els rectangles negres de les escadusseres finestres. Hi havia també un rellotge que marcava les dues i, al terrat de dalt de tot, un sentinella que caminava amunt i avall amb el fusell a l’espatlla. Sobre el caire de l’edifici, llunyà, entre els raigs del sol del migdia despuntava un cim rocós. Només se’n veia el capdamunt i en si no tenia pas res d’especial. Per en Giovanni Drogo hi havia precisament en aquell tros de roca la primera crida visible de la terra del nord, del llegendari regne que amenaçava la Fortalesa. (pàg. 33)

Això és un fragment de la primera entrevista, amb el major Matti. Ara, si em permeteu, faré una digressió, donarem un volt: us llegiré sencer (no és, tampoc, gaire llarg) un poema de Leopardi, “L’infinit”, en la traducció de Narcís Comadira:

Sempre he estimat aquest turó desert,

i aquesta barda que de tanta part

de l’últim horitzó l’esguard em priva.

Però, assegut i contemplant, immensos

espais més enllà d’ella i sobrehumans

silencis i una quietud fondíssima

jo al pensament fingeixo. I, per molt poc,

el cor no se m’esglaia. I, com que el vent

sento mormolejar entre les bardisses,

el silenci infinit a aquesta veu

vaig comparant: i l’etern em revé,

i les èpoques mortes, i la d’ara,

vivent, i el so que fa. Així en aquesta

immensitat se’m nega el pensament

i naufragar m’és dolç en aquest mar.³

Si us hi fixeu, la situació és molt semblant: Leopardi està davant d’una “barda” (que és la traducció que Comadira dóna per a “siepe”, i que segons indica ell mateix és una “tanca vegetal d’arbusts i arbrets baixos, com les que fem amb arços i aranyoners”) que hi ha davant d’un turó; com que no veu què hi ha darrere d’aquests elements, ha de fingir amb el pensament “immensos espais més enllà d’ella”, “sobrehumans silencis”, “una quietud fondíssima”, fins i tot (i això, a mi, em recorda J. V. Foix, que vivia aquí al costat) “l’etern” i “les èpoques mortes”. Igualment, quan Drogo veu per sobre el terrat de l’edifici un cim rocós, res més que un cim, comença a imaginar què hi ha més enllà del mur. En el segon episodi que us deia, el IX, aquesta imaginació encara serà més frondosa, més vívida:

En Drogo escoltava [el metge] sense interès, estava capficat mirant per la finestra. I aleshores li semblà que veia les parets groguenques del pati que s’elevaven, altíssimes, cap a un cel cristal·lí, i a sobre, a l’altra banda, encara més altes, torres solitàries, grans muralles esbiaixades coronades de neu, talussos aeris i fortins que fins aleshores no havia descobert; una clara llum d’occident encara els il·luminava i així resplendien misteriosament d’una vida impenetrable. (pàg. 86)

La descripció continua: val la pena notar, però, que tot i que El desert dels tàrtars té un narrador extern, aquí (i a la major part del llibre) adopta el punt de vista de Drogo, ens mostra els seus pensaments. Tot el que descriu aquí, doncs, és el que veu Drogo, tal com ho veu ell, o tal com s’ho imagina; un detall especialment decisiu quan, poc després, dins la mateixa escena, comença a recordar la seva ciutat: “Per la ment de Drogo passà el record de la seva ciutat, una imatge pàl·lida; sorollosos carrers sota la pluja, estàtues de guix, humitat de les casernes, sòrdids repics de campanes, rostres cansats i desfets, tardes inacabables, sostres bruts de pols” (pàg. 89) És el mateix moviment mental de l’inici del llibre: a Drogo sempre li sembla més atractiu allò que és llunyà, però en el moment que sembla que deixarà de ser-ho comença a percebre’n el soroll, el guix, la humitat, la sordidesa, la brutícia.

Leopardi té un parell de textos sobre Cristòfol Colom (un d’ells és un poema sobre italians importants, perquè Leopardi encara pensava que Colom era genovès, quan, bé, tot lo món sap que Colom era tortosí…), un parell de textos, deia, sobre els descobriments i les exploracions més enllà de l’Atlàntic, on lamenta que el món sencer s’hagi empetitit fins acabar cabent en un mapamundi⁴. A “L’infinit”, en principi, és a l’inrevés: la barda el priva de veure l’horitzó i, justament perquè no sap què hi ha al darrere, pot entregar-se a les delícies de la imaginació, somiant un món més vast, més bell que el real (de la mateixa manera, de fet, que abans del viatge de Colom escriptors com Plató o Dante s’havien imaginat un món ple de meravelles més enllà de les columnes d’Hèrcules). Doncs bé: a Drogo li passa això, exactament això: veu només un cim rocós, però aquest li és suficient per crear-se una suggestió, per aixecar un món.

Hi ha un exercici força interessant, que és llegir primer El desert dels Tàrtars i després emprendre l’altre gran llibre de Buzzati, Seixanta contes, que també el tenim traduït al català, i anar-hi retrobant els mateixos temes, els mateixos motius, fins i tot passatges paral·lels. Us ho recomano. Per exemple: hi ha un conte anomenat “L’home que volia guarir”, que té lloc en una leproseria, un establiment d’aquells on hom mantenia aïllats els leprosos. El protagonista, Mseridon, és un jove aristòcrata que ha contret la malaltia però que, amb tota la vida per davant, no s’hi resigna: està convençut que si té prou fe, si resa amb prou fervor, es curarà. I efectivament es cura: però a aquelles altures Mseridon ha accedit a la santedat, i han passat els anys, i és incapaç de sortir de la leproseria i tornar a la ciutat perquè la vida en aquesta ja no li presenta cap interès. La veu, concretament, així:

Davant seu, de cop, la visió havia canviat. I en lloc de les torres i de les cúpules, ara només hi havia un sòrdid manyoc de barraques polsoses, plenes de fems i de misèria; i en lloc dels estendards, sobre les teulades, núvols calitjosos de tàvecs com una polseguera infecta⁵

Ja ho veieu, suposo: la visió que té Mseridon de la ciutat ha canviat, i ho ha fet en el mateix sentit que la de Drogo mentre visita el metge. No cal dir que, just quan només li calia signar per aconseguir tornar a la ciutat natal, Drogo decideix quedar-se a la Fortalesa, seguint el rastre de la seva fantasia. I, respecte a això, cal parlar dels tàrtars del títol.

En la recepció d’aquest llibre hi ha hagut una sèrie d’estereotips que es repeteixen, un grapat de clixés. Segons un d’ells, es tracta d’un conte allargassat; un altre relaciona Buzzati amb Kafka (i, realment, l’italià estava fascinat per l’obra de l’escriptor txec, especialment El castell). I un tercer relaciona El desert dels Tàrtars amb La ribera de les Sirtes de Julien Gracq (publicada, de fet, 11 anys després que la de Buzzati); ambdues novel·les comparteixen un plantejament molt semblant, un jove oficial que és enviat a una frontera. En el cas de Gracq, aquesta és marítima i es troba al sud, i és allà que el protagonista, Aldo, espera que comenci la guerra. Després, ambdues novel·les són molt diferents, tot i que hi ha semblances puntuals, com per exemple aquest parlament:

Envelliràs com jo, Aldo, i comprendràs. No passen coses especials. No passa res. Potser no és bo que passi res. T’avorreixes a l’Almirallat. Voldries veure com s’aixeca alguna cosa per aquest horitzó buit. N’he conegut d’altres abans teu, jovenalla com tu, que es llevaven a la nit per veure passar vaixells fantasmes. Acabaven veient-los. Això, aquí ho coneixem: és el miratge del sud, i això passa.⁶

En un altre moment, algú titllarà l’Aldo de Gracq de “poeta”, cosa que suposo que ja us heu adonat que també podria dir-se de Drogo. Enllà d’això, les Sirtes de Gracq i el desert de Buzzati comparteixen el caràcter oriental de l’enemic: allò que Edward W. Said ha anomenat “orientalisme”, i que és la visió que Europa té d’allò que ella mateixa anomena “Orient”, i que és concretament una simplificació d’aquella realitat multiforme també anomenada “Islam”. La tesi de Said és que Europa s’ha definit a si mateixa per oposició amb l’enemic musulmà, que seria el seu Altre arquetípic⁷. En el cas de Gracq el país enemic es diu Farghestan, i es troba en una localització ultramarina que el fa força assimilable a Algèria o al Marroc. En el cas de Buzzati, tot és molt més abstracte: hi ha només el mot “tàrtars”, res més. Quan finalment apareguin els enemics (perquè apareixen, si no heu llegit la novel·la ja us dic jo que apareixen), però, no els descriurà, no els caracteritzarà de cap manera⁸. Ara bé, el mot “tàrtars” és, a diferència de “Farghestan”, real, els tàrtars o tàtars han existit: eren un conjunt de col·lectius mongols, de tribus que es van estendre per Europa i Àsia al segle XIII, tot i que més tard el mot va passar a designar qualsevol invasor nòmada d’origen asiàtic, mentre ells, en bona mesura, eren assimilats pels russos. És, de fet, un col·lectiu prou remot en el temps per no sentir-se ofès per l’ús que en fa Buzzati; no apareixen a la novel·la, i no acaba de quedar clar si han existit o no, però en qualsevol cas són al topònim i al títol, prometent un exotisme que, igual que l’aventura que s’insinuava al principi, després no tindrà lloc. Són només una pura abstracció, un símbol de l’enemic, de l’Altre; i, com a tals, una mera projecció de la fantasia⁹.

Aquest caràcter simbòlic de l’enemic ha ajudat a llegir la novel·la com un al·legat antimilitarista. I realment aquest aspecte hi és: el punt àlgid n’és el capítol XII, tot i que comença a preparar-se alguns capítols abans. Ben aviat li expliquen a Drogo la normativa que regula el Reducte Nou, una part de la Fortalesa situada a banda, més a prop del desert, i on cada dia cal enviar-hi un destacament. Aquest destacament té un comandant, a qui se li comunica una contrasenya que també canvia cada dia. I hi ha, sobretot, una norma bàsica: “De la part del nord, sense contrasenya, no hi pot entrar ningú, sigui qui sigui.” (pàg. 54) I el fet és que aquest “sigui qui sigui” inclou els propis soldats de la Fortalesa. Allò que fa absurda la contrasenya, a banda de la inflexibilitat amb què s’aplica la regla, és l’absència d’enemics: es tracta d’una precaució fossilitzada, ja que del nord fa anys que no n’arriba ningú. Però aquest absurd indica molt bé el sentit mateix d’aquest exèrcit creat justament per protegir els “milions d’homes (…) que no portaven uniforme”, “passejaven lliures per la ciutat i a la nit podien, segons el que els plagués, posar-se al llit, anar a la taverna o al teatre” (pàg. 55), alhora que ells mateixos, els soldats, en resten exclosos, al marge. En els primers capítols, Drogo ens acompanya en la descoberta d’aquest univers militar, situat al marge de la societat i fins i tot de la lògica, localitzat en un sentit molt estricte en una frontera¹⁰.

Aquest reglament, però, acaba provocant una tragèdia: al desert apareix un cavall (el mateix que veureu en el dibuix de Buzzati que ocupa la coberta de moltes edicions del llibre), i un soldat diu que és seu. En fer el relleu al Reducte Nou, el soldat, un tal Lazzari, s’escapoleix per agafar la bèstia; hores després, arriba a la Fortalesa duent el cavall, però no sap la contrasenya. El sentinella que el veu, el Morè, és amic seu, però després de demanar-li la contrasenya tres vegades, l’executa. (He dit al principi que explicaria el final. I ara potser no hauria d’haver explicat això. Però és que la qüestió dels spoilers té una errada bàsica: us acabo d’explicar el final d’un capítol, però mitjançant un resum eixut on es perd tot el magnífic sentit del suspens, de la dilació, que posa en pràctica Buzzati en el seu llibre, i que conservarà intacte tot el seu poder si ara llegiu, o rellegiu, l’episodi) Buzzati empra una frase, aleshores: “el sentinella ja no era el Morè” (pàg. 124); de fet la repeteix dos cops. I hi afegeix:

era simplement un soldat amb el rostre endurit que ara aixecava lentament el fusell mentre mirava contra l’amic (…), el sentinella ja no era el Morè, amb qui els companys feien bromes lliurement, era només un sentinella de la Fortalesa, amb l’uniforme blau marí i una bandolera de cuir, absolutament igual que tots els altres en la nit, era un sentinella qualsevol que havia apuntat i ara premia el gallet (pàg. 124)

No sé si recordeu el quadro de Goya sobre els afusellaments del 3 de maig de 1808: hi ha un seguit de presoners, cadascun en una posició diferent, i especialment un que aixeca els braços, a qui li veiem la cara, el gest d’espant; i, davant seu, l’escamot que dispara. Als soldats d’aquest escamot, en canvi, no els veiem la cara; són tots en la mateixa posició, un grapat d’esquenes uniformades sense una individualitat pròpia. Es limiten a complir ordres, igual que fa el Morè; també aquest acaba sent un simple uniforme. El soldat llavors no seria, en cert sentit, responsable dels seus actes: igual que Adolf Eichmann, el nazi a qui Hannah Arendt va dedicar un llibre (ara mateix, a la cartellera cinematogràfica, trobareu una pel·lícula sobre aquest tema), el Morè es limita a encarnar la llei, el reglament que indica que ningú, “sigui qui sigui” (encara que sigui el seu amic) pot venir del nord sense contrasenya; obeeix ordres prescindint del que li diu l’ètica. El més curiós, naturalment, és que mentre tothom accepta que Drogo faci trampa amb la revisió mèdica per escapolir-se de l’estada a la Fortalesa, una transgressió molt més innocent li costa la vida al soldat Lazzari.

Un altre cas semblant serà el de la mort del tinent Angustina, que mor congelat per orgull quan, estrictament parlant, no hi havia cap perill; però aquest cas ja no us l’explicaré. És en aquest univers absurd, on les normatives devoren la individualitat i el sentit de la responsabilitat individual, que trobem el protagonista, Drogo. I tanmateix, a mi em sembla que aquest és un motiu secundari dins la novel·la. Sovint, com us deia abans, s’ha acusat a Buzzati d’haver escrit un conte allargassat, una faula que no mereixia tantes pàgines. I tanmateix, si m’admeteu la comparació musical, allà on un conte seria una cançó, una estructura molt simple amb una única melodia, al Desert hi ha un seguit de temes que, igual que els motius musicals en una simfonia, es van alternant i entrellaçant, construint un edifici força complex. I un edifici dins del qual el pas del temps és central; justament per això, aquesta història necessitava la lentitud, la dilació, l’espera.

Potser ha arribat el moment d’introduir precisions biogràfiques sobre Buzzati: va néixer el 1906 al nord d’Itàlia, i va quedar orfe de pare als 14 anys (fixeu-vos en un detall: sempre que es parla de la casa de Drogo hi surt la seva mare, però gairebé enlloc es parla del pare, de qui només sabrem que era metge). Es va fer periodista, al Corriere della Sera, el 1928. I El desert dels Tàrtars va sortir publicat el 1940, tot i que Buzzati l’havia escrit un parell d’anys abans, als 32 anys, mentre feia de redactor del diari. Ell mateix va indicar, temps després, que la novel·la neix “de la monòtona rutina de redacció nocturna que duia a terme en aquell temps. Sovint tenia la sensació que aquell anar fent seguiria endavant sense fi i que hi consumiria inútilment la meva vida”¹¹. I potser aquesta és la idea principal de l’al·legoria d’El desert dels Tàrtars, allò que li atorga la seva força, i de la qual el tema militar depèn exactament igual que un correlat objectiu (per exemple, una barda davant d’un turó) depèn de l’emoció generadora (per exemple, la melancolia) d’un poema.

Hi ha, rere l’actitud de Drogo, la idea d’un destí gloriós, d’una glòria militar lligada naturalment a la guerra, al risc, a l’exercici de les seves funcions en tant que soldat. Per això la mort d’Angustina, a l’aire lliure, tot i ser ridícula, li sembla envejable fins al punt d’esdevenir una obsessió: Angustina ha fet alguna cosa, en lloc de quedar-se esperant que arribi l’enemic. Hi ha un moment, al capítol XXI, que ho expressa molt bé: “Semblava evident que els esperances d’una altra època, les il·lusions guerreres i l’espera de l’enemic del nord havien estat només un pretext per donar sentit a la vida” (pàg. 214) És aquí, de fet, on hi ha la diferència bàsica respecte al protagonista de La ribera de les Sirtes, de Gracq: Drogo roman passiu, esperant, mentre que Aldo provoca la guerra (espero no aixafar-vos la novel·la de Gracq!), acompleix un destí sobre el qual es projecta la voluntat inconscient del seu poble. Drogo se sent destinat a fer proeses, però no en té l’ocasió, ni aparentment sabria aprofitar-la. Hi ha una terminologia de Walter Benjamin, que a mi m’arriba a través de Sánchez Ferlosio, que diferencia entre personatges de destí i personatges de caràcter, i que em sembla força útil per entendre el cas. Els exemples que dóna Ferlosio són Don Quixot i Sancho Panza. Ho explica així:

La manifestación del carácter en su plenitud, que es igual que decir “en su gratuidad”, es privilegio eminente de la comedia. La palabra “drama” quiere decir precisamente “acción”, y es la acción, la acción con sentido, la proyección de intenciones y designios, los trabajos racionalmente dirigidos al logro de los fines, lo que constituye un “argumento” en el sentido fuerte, y no pertenece por lo tanto al orden del carácter, sino al orden del destino¹²

Per entendre’ns: el personatge de caràcter és un personatge propi de comèdia, i el personatge de destí (Aldo en seria un bon exemple), que és aquell que fa coses, que du a terme empreses, l’heroi, en una paraula, és el personatge propi d’un drama. Segons Ferlosio, el Quixot seria un personatge de caràcter, però un cas ben peculiar, perquè el seu caràcter específic és desitjar (pensar-se) ser un personatge de destí. És exactament el cas de Drogo: vol i dol per ser un heroi, però alhora no fa res per ser-ho, ni en té l’oportunitat. Un dels capítols, el VI, explica un somni que és una veritable myse en abyme de tot el llibre, un somni que és com una al·legoria, i alhora un presagi, del que serà la història del jove (n’hi ha un parell, de somnis així, on el personatge veu coses que després passaran, un sorprenent detall fantàstic en un relat que, en principi, és realista). Doncs bé: aquí comença caminant per un paisatge de turons verds, amb gent que el saluda, és estiu. Drogo hi va avançant en direcció a l’horitzó, i s’adona que unes reixes van tancant-se darrere seu a mesura que va deixant enrere el camí, impedint-li el retorn:

En passaran de dies abans en Drogo no comprengui què ha succeït… Aleshores serà com si es despertés. Mirarà el seu voltant incrèdul, després sentirà un trepig de passes a l’esquena que l’encalcen i veurà la gent, desvetllada abans que ell, que corre adelerada i li passa al davant per arribar amb avantatge. Sentirà el batec del temps que mesura àvidament la vida. A les finestres ja no s’hi abocaran cares somrients sinó rostres indiferents i immòbils. I si els demana quant de camí hi ha per fer ells sí que assenyalaran encara l’horitzó però sense cap rastre d’afabilitat ni alegria. Mentrestant, els companys es perden de vista, un resta enrere esgotat, un altre ha fugit endavant i ara és només un punt minúscul a l’horitzó (pàg. 63)

El camí acaba a la costa, davant d’un mar “grandiós, immòbil i de color de plom” (pàg. 64), un mar que més tard tornarà a aparèixer¹³. El problema central d’El desert dels Tàrtars és aquest: el pas del temps, la manera com perdem els dies entretinguts en foteses mentre se’n va la nostra joventut i arriba la vellesa, el final. És una inquietud ben pròpia d’un escriptor jove que fa de periodista: la sensació que perd el temps redactant notícies sense importància mentre va deixant per més endavant la redacció d’una obra mestra. És la mateixa preocupació, per entendre’ns, d’on surt tota l’obra de Josep Pla. I per altra banda, i us remeto de nou a Seixanta contes, una preocupació central en l’obra de Buzzati. Hi ha un conte com “Els set missatgers”, on un príncep emprèn una expedició per buscar els confins del seu regne i poc a poc va perdent el contacte amb la seva vida juvenil, sense arribar mai a trobar la frontera. O “Directíssim”, on el protagonista agafa un tren que, ràpidament de primer, però cada cop més a poc a poc, no permet que arribi al seu destí però alhora el va allunyant de la dona que estima, de la seva mare, de tot. O “Les set plantes”, on un malalt lleu ingressa a un hospital per la planta superior, la dels quasi sans, i una sèrie d’errades i aventures burocràtiques van fent-lo davallar (alhora que la seva salut empitjora, ben bé com la de Hans Castorp a La muntanya màgica, de Thomas Mann) de planta en planta, cadascuna d’elles destinada a malalts progressivament més greus, fins arribar a la planta baixa, la dels moribunds. Hi ha sempre aquesta por, aquesta amenaça oculta dins el pas del temps.

Jo no voldria, però, quedar-me atrapat així, ni fer-vos perdre el temps desesperats com Drogo, mentre mirem per la finestra com van passant els Ferrocarrils de la Generalitat. Perquè, si us hi fixeu bé, en realitat no us l’he explicat, el final d’El desert dels Tàrtars.

(Notes)

1Aquest text deriva del que vaig preparar per xerrar al “Cafè Literari” que s’organitza a la Casa Orlandai, fa una setmana. Hi he revisat algunes coses, però substancialment és la xuleta que portava impresa de casa, i que per altra banda, com que més aviat es tractava de dialogar amb els assistents, no la vaig llegir textualment. Només en un sol cas indicaré quin canvi vaig fer-hi.

2BUZZATI, Dino. El desert dels Tàrtars. Trad. Rosa M. Pujol i Mercè Senabre. Barcelona: Empúries, 2009. Pàg. 7. A partir d’ara, sempre que indiqui un número de pàgina, si no indico el contrari, em refereixo a aquest llibre.

3LEOPARDI, Giacomo. Cants. Traducció i notes de Narcís Comadira. Barcelona: Edicions 62 / Empúries, 2004. Pàg. 123.

4BOITANI, Piero. La sombra de Ulises. Imágenes de un mito en la literatura occidental. Trad. Bernardo Moreno Carrillo. Barcelona: Península, 2001. Pàg. 125 i ss.

5BUZZATI, Dino. Seixanta contes. Traducció de Joaquim Gesti. Barcelona: Edicions de 1984, 2004. Pàg. 286.

6GRACQ, Julien. Traducció de Josep Maria Sala-Valldaura. La ribera de les Sirtes. Barcelona: Proa, 2008. Pàg. 61.

7SAID, Edward. W. Orientalisme. Traducció de Josep Mauri. Vic: Eumo Editorial, 1991.

8I Valerio Zurlini, en la pel·lícula amb què va adaptar la novel·la, els deixava en fora de camp, invisibles.

9En arribar a aquest moment de la xerrada, un senyor del públic, al qual en sentir dir “Sirtes” se li havien il·luminat els ulls, va discutir-me aquest punt. Segons ell, no té la més mínima importància que es tracti de tàrtars perquè són només un símbol; fixar-se en si són islàmics era intentar actualitzar Buzzati buscant-hi claus polítiques contemporànies que Buzzati no tenia en compte. Podria semblar que estem d’acord (i ho estem), però cal admetre que, aquest paràgraf, no el vaig llegir tal com el duia imprès: vaig considerar que, després de la passejada per Leopardi i Gracq, afegir-hi Edward W. Said potser ja era excessiu, i vaig retallar força l’explicació (igual que més tard vaig estalviar-los una cita de Sánchez Ferlosio). Al capdavall devia explicar-me malament, suposo: el que penso avui dia és que, si Buzzati pot utilitzar els tàtars amb tanta alegria, com un simple macguffin, és senzillament perquè la imatge d’Orient estava ja aleshores tan naturalitzada (en la mateixa mesura que avui dia ho estan els extraterrestres, posem per cas) que no cridava l’atenció, resultava inofensiva. Imagineu, en canvi, l’aldarull que s’aixecaria avui dia si un català escrigués El desert dels Castellans…

10No sé llegir aquest aspecte de la novel·la sense pensar, immediatament, en dues pel·lícules de John Ford, The searchers i The man who shot Liberty Valance, en les quals aquells personatges (encarnats en ambdós casos per John Wayne) que, a través de la violència, protegeixen una societat pacífica, se’n veuen exclosos pel mateix fet d’emprar les armes.

11Trec la declaració de la contracoberta de l’edició italiana: Il deserto dei Tartari. Mondadori, 1995. La traducció és meva.

12SÁNCHEZ FERLOSIO, Rafael, “Carácter y destino”. És el discurs que va llegir el 23 d’abril de 2005, durant l’entrega del premi Cervantes 2004. El trobareu aquí: http://www.uah.es/universidad/premio_cervantes/documentos/discurso_ferlosio.pdf

13I la imatgeria d’aquest somni, potser per ser un somni i per haver llegit aquest discurs a Sarrià, em recorda un cop més Foix, el Foix de L’estació que fa tard, sempre farà tard, i acaba acarat a una negror absoluta.