A casa hi ha dos elements de Limónov, l’últim llibre d’Emmanuel Carrère, que ens han cridat molt l’atenció.
El primer d’ells és el zapoi.
El segon, el concepte de “ments subtils”: “Diplomàtics, periodistes, observadors residents al país de feia molt de temps, s’havien especialitzat a creure sistemàticament el contrari dels discursos oficials, dels tòpics mediàtics i les il·lusions benpensants. Enemics jurats del que és “políticament correcte”, les ments subtils xalen quan sostenen que la KGB (o la Securitate), denunciades pels ingenus com oficines de tenebres i de mort, no eren realment més que equivalents de la nostra ENA“. Més subtils que la resta, Carrère les descriu trencant una llança pels serbis en l’assumpte iugoslau, en base a arguments força agafats pels pèls, però convincents justament per la seva manca de versemblança, pel seu aire de paradoxa wildiana. Jo fins ara sempre n’havia dit trileros: comencen a remenar els gobelets, et maregen dins una barreja de cites d’autoritat, paradoxes i redefinicions de mots (la vella tàctica heideggeriana) i t’acaben demostrant el que més convingui.
Són, vaja, aquella gent que seria capaç d’explicar-te com pots fer passar un camell per l’ull d’una agulla.
Tots en coneixem algun.
