Hoffmann i Txaikovski

(És un dels encàrrecs més curiosos que m’han fet mai: un text per al programa de mà d’un parell de concerts de l’Orquestra Simfònica del Vallès. La informació la tenen aquí: divendres a Sabadell i dissabte al Palau de la Música de Barcelona. Les obres, de Joan Guinjoan i de Txaikovski. I vet aquí el meu text:)

bach

(no digueu res. pareu l’orella)

Al cor d’El Trencanous i el rei dels ratolins, el conte d’E.T.A. Hoffmann que Txaikovski va adaptar, hi ha una nena que la nit de Nadal rep una joguina de mans d’un rellotger: un trencanous lleig com un pecat que resulta tenir vida pròpia, i que en realitat és un jove galant, el nebot del rellotger, que ha estat víctima d’un encanteri. I només recuperarà el seu estat natural quan Maria, la nena, sigui capaç de veure-hi més enllà de les aparences. Potser Hoffmann, que va exercir de director d’orquestra i compositor incidental, i que s’havia posat de tercer nom (rere Ernst Theodor) Amadeus en honor al genial fill de l’autor de la Simfonia de les joguines, tenia al cap la música, en escriure el conte.

(observeu l’escenari, encara buit)

Observeu el piano: una mena de taula de fusta, farcida de cordes d’acer i martellets de feltre, engalzats amb la precisió d’un mecanisme de rellotgeria. I és ben bé un mecanisme de rellotgeria, una màquina de temps, un mecanisme per organitzar aquesta dimensió que se’ns escapa (que s’escapa, sobretot, al llenguatge verbal). Com en el conte de Hoffmann, però, no n’hi ha prou amb la mecànica interna, el seguit d’engranatges que fan rutllar l’aparell; cal també algú que els posi en funcionament, algú capaç de veure-hi més enllà de les aparences, de donar-li vida, de fer-lo parlar.

(escolteu el silenci, busqueu-lo al fons de tot. els mòbils, apagueu-los. per sota de la xerradissa, del refrec de les robes, encara se sent el silenci d’abans que el món nasqués)

La música, el temps; és a dir, la memòria. Potser la música només existeix allà, en el record. L’Alemanya encara fent-se de Hoffmann, la Rússia de Txaikovski, que s’obria a Europa, vacil·lant entre el nacionalisme i el classicisme, dubtant entre l’afirmació de si o l’apropament als models estrangers. Una disjuntiva que, quinze anys abans del Trencanous, Txaikovski ja va resoldre amb el Concert per a piano i orquestra número 1; parant una orella al propi país, parant-ne una altra a l’estranger. Països que neixen, que miren (que escolten, millor dit) el món per primer cop.

Us confesso una cosa: el Trencanous és, també, una música que jo escoltava de petit. I després vaig deixar de fer-ho, atent a un prejudici que, en el cas de Txaikovski, és força generalitzat, i que potser simbolitza com ningú Theodor W. Adorno (sempre reproduïm sense saber-ho els gestos de pensadors que no hem llegit). Potser també cal, per escoltar aquesta música, per escoltar tota la música, anar més enllà de les aparences (anar fins i tot més enllà de l’aparença de facilitat). Tenir la innocència d’un nen. Viatjar fins a l’origen del món, abans que hi hagués món, abans sobretot que hi hagués cap paraula, cap llenguatge, quan la cançó encara no s’havia petrificat en l’idioma verbal, en l’escriptura, que n’és només un fòssil.

(la precisió d’un rellotger i la innocència d’un nen)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Altres, Música i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s