Kohlhaas

Kohlhaas

Durant anys, m’he demanat què significava el final de Michael Kohlhaas, el relat llarg (o novel·la curta) de Heinrich von Kleist.

Tot comença quan el baró Wenzel von Tronka s’apropia de dos cavalls que Kohlhaas volia vendre a la fira. L’escalada d’injustícies, dins l’economia narrativa de Kleist (el més ràpid dels narradors, un veritable Raoul Walsh de l’escriptura) es va dosificant fins que arriba al punt àlgid: a conseqüència de tot plegat, mor Lisbeth, la dona de Kohlhaas. I tot sense que aquest hagi aconseguit recuperar els seus cavalls per les vies legals pròpies de la seva època, el segle XVI. Així doncs, l’home s’aixeca en armes i, havent superat el meridià de la indignació, munta un exèrcit. Una revolta armada que anirà d’èxit militar en èxit militar fins arribar a cridar l’atenció del propi Martí Luter.

La peripècia és envitricollada (sobretot tenint en compte que cap en poc més d’un centenar de pàgines); el cas és que, en un moment determinat, l’Elector de Saxònia i Michael Kohlhaas coincideixen, i el primer pregunta al revoltat per una capsula de plom que du penjada al coll. I ell explica que conté un paperet on hi ha escrita la profecia que una gitana havia promès a l’Elector: el nom del darrer príncep de la seva família, la data que perdrà la corona i el nom de qui l’hi arrabassarà. Un paper que la gitana va donar-li com un amulet per protegir-lo.

És un moment en el qual la peripècia, fins ara lineal, es torça en tornades cap enrere (tot havia passat després que l’acció ja comencés, després de la injustícia), i el realisme (el de Kohlhaas, de fet, és un cas real) s’obre cap a una solució sobrenatural. Tot s’acabarà, però, quan Kohlhaas, després de negar-se repetidament a entregar el paperet, o a revelar el seu contingut, se’l menja, condemnant l’Elector a no saber mai què s’hi vaticinava. I tot seguit (SPOILER) mor. I finalment, com deia, després d’anys donant-li voltes, hi he caigut. El paperet és allò inalienable, l’única cosa que a Kohlhaas no li podrà ser arravatada: la possibilitat perpètua de fer el que li doni la gana, tot i assumint-ne les conseqüències, la possibilitat de disposar de la pròpia vida. De no deixar-se cosificar. La capacitat, més poderosa que tots els poders de la terra, de, per dir-ho vulgarment, fer el que li surti dels collons.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Lectures i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Kohlhaas

  1. Núria Iceta ha dit:

    Ostres, Joan, m’havia passat per alt aquesta entrada. Molt bona la lectura que en fas… Has llegit la versió de Jaume Creus que acabem de publicar a L’Avenç?

  2. joantdo ha dit:

    Glups! Doncs no, tot i que sé que existeix…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s