L’amor

PynchonHi ha un article ben curiós de Thomas Pynchon, dedicat a El amor en los tiempos del cólera, de Garcia Márquez, que comença així:

L’amor, tal com ens recorden Mickey i Sylvia en el seu èxit de 1956, l’amor és estrany. A mesura que ens fem vells es torna encara més estrany, fins que en algun moment la nostra condició de mortals ocupa tot el marc de la nostra atenció, i de sobte ja hi som, atrapats entre dates terminals mentre seguim apostant per l’eternitat. Més o menys aleshores comencem a parar l’orella a les cançons d’amor, les novel·les romàntiques, les telesèries i qualsevol pronunciament adolescent sobre el tema de l’amor amb una orella cada cop més impacient, per no dir intolerant.

Al mateix temps, ¿on seríem sense tota aquesta infrastructura romàntica, sense, de fet, tot aquest grau d’esperança adolescent, premortal? Més aviat en una situació arriscada, com a mínim. Suposem, aleshores, que fos possible no només jurar amor “etern”, sinó que arribem fins al final: viure una vida llarga, plena i autèntica basada en aquesta promesa, dedicar el temps que se’ns ha assignat al cor. Aquesta és l’extraordinària premissa de la nova novel·la de Gabriel García Márquez, El amor en los tiempos del cólera, premissa que l’autor formula triomfalment.

En el reflux postromàntic dels 70 i els 80, amb tothom espavilat i fins i tot cada cop més paranoide respecte a l’amor, en altre temps la paraula clau màgica d’una generació, és un pas audaç per part de qualsevol escriptor decidir-se a treballar amb la nostàlgia de l’amor, prendre-se’l del tot seriosament amb tota la seva follia, la seva imprecisió i els seus atemptats al bon gust… o sigui, tal com s’escau a les altes formes de joc que valorem en la ficció.

Perdonin la llargària de la cita. Perquè a partir d’ella entenc molt bé que avui dia es pugui plantejar qualsevol cosa, es pugui dir tot, absolutament tot, però al mateix temps la pel·lícula més controvertida de la temporada sigui la del tràiler del final d’aquest post.

Que, tot sigui dit, també mostra la cara oculta del capitalisme ianqui amb una cruesa que, potser, no es veia des d’Erskine Caldwell.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en El dia a dia, Fenòmens i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s