Aplecs (i 3)

(No hi són Andreu Subirats, Daniel Busquets, Felip Costaglioli, Francesc Garriga, Jordi Vintró, Carles M. Sanuy, Tomàs Arias, Ricard Ripoll ni molts altres. Tot es va enllestir, per la meva banda, amb un grapat de mails, que em van anar molt bé per quedar-me descansat. O per donar-me un massatge d’ego. Que em sembla que és el gran problema que trobaran en el text d’aquí sota, massa presumptuós [“sí que es pensa ser”, diuen en aquests casos al meu poble, una frase que trobo magnífica], fet a partir d’un dels mails que deia abans, inserint-hi coses soltes dels altres mails, posant-hi un títol per a l’edició a Núvol. En el fons ha estat prou divertit. I tot sense haver de sortir a la foto.)

mirallBona tarda!

(¿Bombers? ¿Vellets maltractats? No se us pot deixar sols!)

Ens demaneu per la presència de la crítica, social o no, en la nostra obra. Potser (és un avís) farem més via explicant què no he criticat. De social o del sector. Començant per un poema dels Fòssils contra el transvasament, esclar. És, senzillament, molt golós: tens cinc minuts de fama i un micròfon, i per tant tens la irresistible oportunitat de cagar-te en els qui et putegen, o han putejat els teus. Els teus: no confongueu això amb la identitat per la qual pregunteu després, però la identitat hi té a veure. Jo sóc fill de fuster, una condició que tanmateix no és tan lumpen com sembla: en realitat seria petitburgès, si és que tot plegat encara es pot llegir en aquests termes. Però, per dir-ho així, duc la mala llet de sèrie. Per altra banda, tu arribes a Barcelona i et trobes que, en general, la gent del gremi són fills d’advocat, fills de metge o, naturalment, fills o nebots de gent del gremi (de fet, a mi constantment em pregunten si sóc fill del Francesc pintor o del Lluís Maria novel·lista). O ho eren fins fa poc. I que, per tant, hi ha un grapat de coses sobre les quals, fins que no ho va fer el Francesc Serés, no se n’ha parlat, o se n’ha parlat molt poc, o se n’ha parlat sense partir de l’experiència directa: no s’ha explicat què és treballar a una fàbrica de mobles, o en una construcció, per exemple. O se n’ha parlat en castellà, perquè hi ha el clixé aquell segons el qual en aquest país tothom de classe baixa parla castellà, i el català és de burgesos (i això és mentida, i toca desmentir-ho, per tal que no entabanin més ingenus plens de bones intencions). Generalitzo, esclar. A banda d’això hi ha les confusions divertides: jo vinc d’un lloc d’interior ple de fàbriques a la plana i de cabres i senglars a la muntanya, però a Barcelona la gent insisteix a parlar-me de camps d’arròs al Delta. Per tant, a banda del possible sentit polític que jo pugui voler donar als meus textos (i hi és, sempre hi és), també era irresistible mirar d’explicar això: com les passa la gent treballadora, què és això d’aquí, que no és igual que allò d’allà. Que “ser català”, i ni tan sols “ser ebrenc”, no és quelcom simple, monolític.

El problema és que clar, després t’encasellen: per això us deia que no confonguéssiu això amb la identitat. Jo tinc un origen, i des d’allà em faig (o me la fan) una identitat; a mi sempre m’ha esgarrifat aquella frase que diu que “qui perd els orígens perd la identitat” perquè em sembla circular, claustrofòbica: en un moment donat, potser cal trobar la pròpia identitat tot perdent els orígens… Ara mateix jo vindria a ser un ebrenc (a mi la denominació aquesta no m’agrada, m’agrada més “patxet”, com diu el gran Ricard Pedrals, però què hi farem!) quan sóc a Barcelona i un barceloní quan sóc al poble (i quan vaig ser a Croàcia l’estiu passat vaig arribar a sentir-me realment bé perquè allà era el que era, un estranger): en realitat sempre acabes fent el pagès quan no toca, i volent ser urbanita en l’ambient local mestretites, com diu Andreu Subirats. A mi em sembla que hi ha hagut un abús, en el cas d’A butxacades, en relació a la localització ebrenca dels contes; els contes situats allà, en realitat, són poc més de la meitat, però si llegeixes algunes de les ressenyes, sembla que només parli d’allò (cosa que va molt bé per saber quins ressenyadors han llegit el llibre i quins no). I no: “Un abisme que et mira” o “Via administrativa” són contes urbans, l’escenari de “Les cartes” és un lloc molt concret del Vallès Occidental; en un bon grapat de poemes hi surt l’Eixample (i amb totes les lletres).

Perquè clar, el meu univers referencial, en realitat, és molt més semblant al de qualsevol altre escriptor que no al de la major part dels meus veïns. Fins i tot típic: he llegit Vila-Matas, he llegit Sebald, he llegit Magris, he llegit Pynchon, durant una temporada em va obsessionar Carner, després Bauçà. M’enlluerna Ferrater, em meravellen Josep Palàcios i Segimon Serrallonga. De jove tenia una determinada tendència a llegir autors francesos (Montaigne, Stendhal, Flaubert, Proust, Blanchot, Gracq, Ponge), de més gran he tirat cap als alemanys (Trakl, Büchner, Kafka, Canetti, Celan, Von Kleist); res que em distingeixi excessivament de qualsevol lletraferit més o menys snob (la paraula, en el meu cas, és ben adequada) de la meva edat. Però no sabria dir si són escriptors a qui em semblo o a qui més aviat em vull semblar, em costa molt objectivar-me i per altra banda crec que això és més aviat feina de la crítica, si tal cosa encara existeix. No parteixo d’un projecte preconcebut; sempre em sorprèn molt la gent que aparentment escriu per respondre a una visió sobre el seu propi temps, les discussions bizantines sobre si la postmodernitat ha començat o ha acabat. No m’imagino Quevedo decidint un bon dia, després de posar-se les ulleres, que faria un poema barroc, o Goya gratant-se l’orella i pensant que amb aquells gravats començava una etapa romàntica. I en qualsevol cas sóc d’aquella mena de gent que no té res a dir, sinó que ho descobreix tot escrivint. De tot plegat te n’adones a posteriori. “Divendres”, per exemple, el conte més antic d’Butxacades, és del 2005, quan encara no hi havia, oficialment, “crisi” (tot i que si tenies ulls a la cara ja veies que no, que així no…); va ser després que em vaig adonar, amb un cert orgull, que casava prou bé amb tot el que estava passant (tanta insistència en els trets ultralocals de vegades m’ha semblat una mena d’intent de protegir-se d’allò que relats com aquest podrien explicar sobre el conjunt del país). El petit cameo del rei Juan Carlos a El fàstic que us cegaés del 2008, després de llegir un llibre de Josep Fontana, abans que se sabés tot això que se sap ara. No hi havia cap voluntat de reflectir una època, d’apuntar-me a una escola; respecte a això, estic tan segur que jo, com a persona, no sóc res de l’altre món, que per força he de ser representatiu. I en última instància Joanot Martorell va arribar on va arribar a base de ser anacrònic.

Respecte a la crítica cap al sector, diguem que a mi m’agrada molt llegir, i quan dic llegir vull dir llegir: m’agraden els textos complicats més que no els senzills exactament pels mateixos motius que als aficionats al futbol els agrada més el Barça de Guardiola que el Madrid de Mourinho, i als melòmans els agrada més Bach que Justin Bieber. I escapo a córrer quan intenten vendre’m una cosa com fresca, divertida (si no és en sentit ferraterià), accessible, actual, i totes aquestes idioteses que, com explicava la Maria Bohigas en una entrevista a Paper de Vidre, es fan servir per mirar d’entabanar la gent no lectora fent-los creure que no llegiran un llibre quan el que han de fer és justament llegir un llibre. Com tothom avui dia, naturalment, tinc un peu a la cultura de masses; a mi, per exemple, va agradar-me molt (però molt) una pel·lícula que vaig veure fa poc, un pur divertiment anomenat Piranha 3D. Respecto força el subgènere, per dir-ho així, assumit com a subgènere, com a obra de pur entreteniment; per contra, la noció de best-sellers de qualitat em sembla una impostura. Si Raymond Chandler és tan gran, si ho és John Ford, és perquè cap d’ells pretenia ser més que no era, però alhora respectaven el seu ofici, els seus lectors, els seus espectadors. I al capdavall ambdós transcendeixen la noció de novel·la policíaca o de western.

Per tot això em revolta força, per exemple, la qüestió de si la poesia s’ha d’entendre o no; em sembla una discussió estúpida, basada en el prejudici que el lector és sistemàticament curt de gambals. I, potser per la qüestió de ser fill d’un artesà, odio la potineria. I també odio la sensació creixent que fer poesia, fer literatura en general, acabarà sent com fer ceràmica, una cosa que vas, te n’ensenyen, i després et dediques a fer-ho els caps de setmana, per passar l’estona, per relaxar-te, pel que sigui, i a anar-ho regalant als parents i amics, que ho guarden a la cambra dels mals endreços. És a dir, una cosa que no té pretensions, però tampoc exigència; Piranha 3D, per tornar-hi, segurament no vol provocar res més que rialles, però darrere seu hi ha tot un treball de fotografia, d’il·luminació, a anys llum de la desídia amb que semblen fets bona part dels volums de poesia plena d’ínfules que es publiquen al país. A mi encara em sorprèn que les coses es facin tan malament com es fan, que (pel que cobrem) la gent es vengui per un plat de llenties, tot això. Sospito que tots en tenim el sarró ple, això sí.

Però és que clar, jo estic molt pessimista últimament.

Perdó per la tabarra!

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Núvol. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s