A qui li importa

Martínez Bonati ho deia ben clar:

las frases novelísticas tienen todos los atributos de sentido y función de las frases no novelísticas; son afirmaciones, tienen objeto de referencia, son verdaderas o falsas. Pero: no son frases reales, sino tan ficticias como los hechos que describen o narran, y no son frases dichas por el novelista, sino por un hablante meramente imaginario. (…) La regla fundamental de la institución novelística no es el aceptar una imagen ficticia del mundo, sino, previo a eso, el aceptar un hablar ficticio. Nótese bien: no un hablar fingido y no pleno del autor, sino un hablar pleno y auténtico, pero ficticio, de otro, de una fuente de lenguaje (lo que Bühler llamó “origo” del discurso) que no es el autor, y que, pues es fuente propia de un hablar ficticio, es también ficticia o meramente imaginaria.

Podria ser que només fos una variant d’allò que deia Aristòtil a la Poètica, 1451a: “l’obra pròpia del poeta no consisteix pas a expressar aquelles coses que s’han esdevingut, sinó a expressar aquelles coses que podrien esdevenir-se, alhora que els esdeveniments són possibles segons la probabilitat o la necessitat”. Però Martínez Bonati ho trasllada a l’espai del subjecte: no és només el món representat, sinó qui ens parla, que és fictici. Italo Calvino resumia la situació així:

Tu, que estàs llegint, estàs obligat a creure només una cosa: que això que estàs llegint ho va escriure algú en un moment anterior: això que llegeixes succeeix en un univers especial que és el de la paraula escrita. Pot ser que entre l’univers de la paraula escrita i altres universos de l’experiència s’estableixin correspondències de diversos tipus i que tu hagis d’intervenir amb el teu judici sobre les citades correspondències, però el teu judici seria sempre erroni si llegint et pensessis entrar en relació directa amb l’experiència d’altres universos que no siguin el de la paraula escrita.

O sigui: cal anar amb compte a l’hora d’establir relacions entre allò que llegim i l’univers real, inclosa la biografia de l’autor. Fins i tot a l’hora de bastir comparacions que se saltin a la valenta (i amb una ingenuïtat que entendreix) aquesta frontera: per exemple, connectar Gabriel Ferrater amb Goethe perquè el primer se va suïcidar, igual que un personatge del segon. Potser per això hi ha escriptors que s’amaguen: com un gest de respecte cap a allò que han escrit, aquell text que es desprèn d’ells i se n’allunya, i per a la lectura del qual una lectura ingènua, que pretengui transformar-lo en un document per a la xafarderia (o per la història de la literatura feta fàcil), és un malentès desastrós. Potser per això Blanchot duia una vida retirada. I Christophe Bident, després d’escriure el seu assaig biogràfic Maurice Blanchot, partenaire invisible, va haver de defensar-se contra una determinada idealització de l’actitud de l’autor francès, aquella que, malinterpretant la seva actitud, pretendria que, de la seva persona real, no se’n digués res. I Bident ho explica així:

contra tota teatralitat, en un temps en què les formes de teatralització envaïen les formes de presència de l’autor en el món. En què la majoria de les perspectives biografiants esdevenien immediatament perspectives teatralitzants. En què el teatre, seguint la mateixa inclinació, es teatralitza i gira enfollit a força de contemplar-se. Cosa a la qual Blanchot precisament se sostreu i això també és el que ha d’importar, avui, en la relació del teatre amb la Història.

La biografia que importa a Bident és aquella que apareix en l’obra de Blanchot, no cap altra; el fet que durant la Segona Guerra Mundial estiguessin a punt d’executar-lo importa, únicament, perquè Blanchot mateix ho ha explicat a L’instant de la meva mort. Que fos amic de Bataille interessa perquè li va dedicar L’amistat. Importa l’obra, no l’autor fent comèdia. I encara en la mesura que, segons Bident, allò biogràfic és un nus central en l’obra de Blanchot, i fins i tot en el seu rebuig dels relats:

Fins i tot es podria sostenir la hipòtesi que com més biogràfics van arribar a ser els relats de Blanchot, menys caràcter de relat tenien i més semblaven tornar cap al moviment anterior que predisposa a acollir l’atzar que fa, en la relació amb allò altre, d’un esdeveniment un esdeveniment biogràfic, que fa d’una petjada d’aquell moviment una petjada literària.

En el fons, és una obvietat.

O no.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Fenòmens i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s