De Perpinyà a Sueca, passant per Goslar

24. Amb el seu amic i hereu Josep Palàcios, ca. 1960Un dels propòsits d’aquest blog, en obrir-lo, era informar. Per exemple, informar de la meva agenda (a la dreta veuran, fins i tot, la secció corresponent). La meva agenda pública, s’entén, és a dir, allò que també anomenaríem promoció, o bé, en twitterenc, autobombo. Com que sóc un desastre, però, aquests dies se m’ha oblidat explicar que anava a Perpinyà a fer-hi un recital. I ara ja n’he tornat. Un desastre (des del punt de vista blogger; el recital va ser un goig), tot i que anava molt ben acompanyat. (I una ironia del destí ha fet que sigui el meu primer viatge en TGV)

Esmenem-ho, però. Perquè també durant aquestes setmanes, a les millors llibreries del país, trobaran vostès l’últim número de L’Aiguadolç, una revista de literatura. I allà hi ha un text d’un servidor, massa llarg per copiar-lo tot sencer aquí (tot i que això, recuperar textos dispersos, també era un dels propòsits d’aquest blog). Ensenyem-ne només la punteta, concretament el principi i el final:

Ben mirat, el plagi no ho és si el propi autor, Josep Palàcios, ens l’assenyala, tot desactivant el possible frau, i per això tot aquell plagi que, sabent-se plagi, se sap tradició, deixa de ser plagi; però alhora és Palàcios mateix qui empra profusament el terme, gairebé amb una delectació morbosa. En la cruïlla entre llibre venals i llibres no venals, i entre narrativa i assaig que és el doble llibre Alfabet / alfaBet, és en l’”Alfabet complementari de notes, fonts, propòsits de destrucció”, la part assagística del segon llibre, que l’escriptor ens avisa que “D de Doble” deriva d’Edgar Allan Poe, “W de Wartigny” ve de Saint-Simon i l’esvaïment “Gòtic” s’apropia de Heine. No era, però el primer cop; Alfabet s’obre amb una “Lletra prèvia” que converteix aquesta pràctica en problema:

¿Hi ha dues històries que siguen iguals? ¿Cada narrador conta sempre la mateixa història? ¿Una mateixa història és igual a ella mateixa, contada per un o contada per un altre; i encara, contada per un sobre el model d’un altre, i, pràcticament, amb les seues mateixes paraules? El parell de profanacions que jo m’he permès damunt unes històries alienes, ¿incorporen aquestes històries a l’única història que a mi, com a narrador, em seria permès de contar? Deixe en peu els interrogants: no voldria haver d’acabar justificant-me d’una acusació de plagi llançada per mi mateix sobre mi mateix. (PALÀCIOS: 1987)

(…)

Darrere dels aforismes i assaigs fusterians, però, en llibres com El laberint i les nostres ombres en el mur, 33 cops de daus o La línia obscura, en textos cada cop més interrogatius i sintàcticament torturats com “Assaig ja no tan estret…”, o fins i tot en la introducció a una nova edició de Judicis Finals, Palàcios va modulant, reformulant i fins i tot contradient allò afirmat a les notes d’alfaBet. Allò que en Fuster podia ser ironia, en el seu cas esdevé un enfilall de paradoxes (perquè aquest procés, per la seua banda, també té un caire de plagi, i de parricidi simbòlic): contra el fusterià “l’original, més que no pas el que no imita, és el que no admet imitadors” (FUSTER: 2012, 16), hi haurà: “Però l’estil, insistesc: tot el que jo dic, ho podeu dir d’una altra manera, i fins i tot us ho podeu atribuir. Aleshores s’esdevindrà el vostre estil i la meua originalitat” (PALÀCIOS: 1993, XLVI). O, esclar:

Quan coincidesc, voluntàriament, amb les paraules d’un altre, m’adone que les seues no passen de ser pàl·lides versions de les meues, encara que la transmissió s’haja produït a la inversa, d’ell cap a mi. El plagi, més que un indigne intent d’expoliació, és un delicat procés d’orfebreria que apunta a remarcar-ne els contorns, a fi de poder entendre-les millor, o de sentir-les més profundament. I estic disposat a reconèixer que, no perquè en algun moment m’oblide de plagiar, siga més original. (PALÀCIOS: 1994, 26-28)

Un fragment que no sé llegir si no és vora l’apropiació del pròleg de Foix, invertit a alfaBet per inserir-lo dins una invectiva contra el poeta de Sarrià: la repetició pot marcar una “influència” (alhora que desborda la linealitat d’aquest mot) però sobretot és, aquí, el contrari d’una genuflexió (tot i que exhibeixi rastres d’una lectura atenta): la recerca d’originalitat a través del plagi aspiraria en Palàcios, sobretot, a cavar la sepultura de l’antecedent. Perquè no hi ha dues històries iguals.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Agenda, Altres i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a De Perpinyà a Sueca, passant per Goslar

  1. joantdo ha dit:

    Jo el vaig comprar no fa tant en una llibreria que ja no existeix. Allò que passa. Però allò que també passa (però no ho digui a ningú) és que ben aviat, diu un moixonet, tornarà a circular. Si tot va bé.
    Però no serà de butxaca, no.

  2. Porto uns dies capbussat (per feina, tot i que és un plaer) en el llibre ‘La ciutat del Born’, d’Albert Garcia Espuche, i hi he trobat un exemple entendridor d’autobombo pretuitaire. Es veu que en la processó que es va fer a Barcelona el 24 de maig de 1601 per celebrar la canonització de Raimon de Penyafort hi havia “dos dracs disparant coets per la boca, la brívia, dos gegants (home i dona), un altre gegant que movia ulls i boca i anava dient: ‘Soi el asombro del mundo / Pero no tanto como Raymundo'”….

    Si no vaig errat, “Alfabet” fa anys que no es troba. Potser podríem començar una campanya per reclamar-lo a Labutxaca?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s