Fer marrada

MianesUn dels textos més fascinants de la literatura catalana és L’estació, de J. V. Foix. En primera instància, no deixa de ser una més d’aquella mena de proses que havien format la versió definitiva del Diari 1918; malgrat tot, va sortir publicat el 1984, i Foix no l’havia escrit: s’havia quedat cec, i va dictar-lo a Joan Marsà i Ferran Bach (un procediment que l’any següent continuaria amb un llibre sencer, Cròniques de l’ultrason). Antoni Martí Monterde, fa molts anys, hi veia “un paisatge definitiu, el paisatge de la desaparició”. L’estació de Foix, però, abans de desaparèixer és

un edifici de dimensions fora d’ús -que em recordava la imatge d’antics palaus i temples que jo havia vist reproduïts i, fins i tot, la superava- sostingut per moltes columnes on hi havia gravats passatges històrics i anècdotes bíbliques. (…) Al peu de l’entrada del monumental edifici un personatge, vestit amb uniforme reial, va fer com si somrigués, va allargar el braç i va donar-me un tiquet que, prèviament, havia perforat. M’endinso a l’andana, com en un singular hivernacle.

Després, havent descobert que ha fet tard (“Sempre fareu tard”, li diuen), el protagonista es trobarà amb un “un barracot construït amb ferramenta vella i ple de llibres, llibrassos i revistes, tot il·luminat per una llàntia que s’apagava lentament”. La gran estació ha desaparegut, i només queda el barracot, “en un indret desert i fangós”, que serà progressivament engolit per la boira. El text és breu, d’aparença molt simple (com totes aquestes últimes proses que Foix va dictar) i, tanmateix, enigmàtic. Tan enigmàtic que la imaginació interpretativa es dispara en mil direccions.

El mateix Martí Monterde, a L’erosió, la seva novel·la sobre un viatge a Buenos Aires, explica una visita a l’estació abandonada de Rosario:

A mesura que m’hi acosto, la silueta de la volta mostra més decidits solcs de rovell que s’escola per les esquerdes de la fusta, on es confon amb la molsa. Per darrere de la pintura remoregen fustes fibroses, pronunciant la humitat com a forma de fosca. Ensopego amb el que queda d’una andana exterior, erosionada per les arrels de les plantes que l’amaguen. Un tros de ferro, potser d’algun senyal arrencat o les restes d’una caseta de guarda-agulles, em reté, estira del meu abric, com advertint-me que no he d’entrar-hi, que he fet tard, que ja és tard per a venir a aquesta estació. Que no he fet tard al tren, sinó a l’estació.

Potser d’aquesta preocupació surt aquest llarg article: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/608729-tagrada-el-tren.html. I aquí ja ens anem acostant, ni que sigui de manera molt indirecta i digressiva, al que ara mateix em preocupa. A mi, de fet, fa temps que L’estació de Foix em recorda d’una manera molt vaga (em refereixo a una pura imatge mental que m’evoca, i que té molt poc a veure amb els detalls literals que fa servir Foix en el seu text, un simple suggeriment mental) l’estació de tren de Mont-Roig del Camp, i no ben bé pel record conjunt de Miró. És una estació que conec prou bé: l’he observada durant llargues estones, tot i que no hi he baixat mai (llegeixin aquest conte: http://paperdevidre.net/inici/article/178. Com que és ficció, no s’hi recolzin gaire, però l’estació de tren que hi surt té força a veure amb la de Mont-Roig, tot i que no ho és, alhora que podria ser-ho). Passa, senzillament, que a Mont-Roig és on sovint paren els regionals per deixar passar l’Euromed. ¿I per què? Doncs senzillament perquè al sud de Mont-Roig només hi ha una via, i els trens han de passar d’un en un. Tot plegat, ajuda molt al cultiu de la vida contemplativa, al conreu de la metafísica, de l’abstracció.

Enllà d’això, l’estació de Mont-Roig és una estació abandonada, d’aquelles que Anna Ballbona descriu aquí: http://radiacions.blogspot.com.es/2013/02/estacionari.html, i que jo sempre he considerat l’escenari ideal per a un rodatge de Jaume Balagueró: edificis abandonats al mig del no-res, tancats i barrats, amb els murs coberts de pintades (algunes d’elles a una alçada inversemblant), farcits de rovell, erosionats per les males herbes com la de Rosario, i on de tant en tant hi para algun tren que, en pujar-hi, ja pots córrer a buscar el revisor. N’hi ha força: a Mont-Roig, a Les Borges del Camp, a Camp-redó, a Santa Bàrbara i Mianes (en aquestes dues ja ni hi passa el tren ni hi ha pròpiament rail), com recordant que, abans, el tren passava per més llocs que no ara. Sovintegen, de fet, per les comarques del voltant d’on jo visc, un lloc on gairebé tot passa de llarg. On només hi ha una via, on hi ha poques carreteres (i dolentes). ¿Pensen vostès que és casualitat que Germà Bel nasqués a Les Cases d’Alcanar?

Aquesta situació, però, més que amb Foix, només sé llegir-la en relació amb un altre text, ben diferent, possiblement també dictat però bastant més mal escrit que el del pastisser de Sarrià, també d’aquella època, de sis anys abans:

1. En ningún caso se admitirá la federación de comunidades autónomas.

2. Los Estatutos podrán prever los supuestos, requisitos y términos en que las Comunidades Autónomas podrán celebrar convenios entre sí para la gestión y prestación de servicios propios de las mismas, así como el carácter y efectos de la correspondiente comunicación a las Cortes Generales. En los demás supuestos, los acuerdos de cooperación entre las Comunidades Autónomas necesitarán la autorización de las Cortes Generales.

Perquè la comarca on visc jo, de fet, és un tap, un mur contra la por conjurada en aquest article (el 145) de la Constitució Espanyola. Ara que es parla tant de CT que l’expressió és a punt de perdre el seu sentit a base d’aplicar-la a tot allò que a cadascú no li fa el pes, potser és el moment de dir-ho: hi ha una cultura de la transició a la qual l’aterroritza que Catalunya es comuniqui amb el País Valencià. Que, per tant, entre ambdós llocs hi crea un buit, un no-lloc, esborrat totalment entre un cel de fums i boirassa. Fins i tot quan sent parlar del dialecte d’aquí, misteriosament, recorda (sense haver-se’n informat) els ja oblidats gauchos argentins, més que no pas els ragazzos de Pasolini, i acaba fent l’orni. No sigui cas que ens unim.

Fins avui, però, aquesta cultura no havia mostrat clarament com veu el país. No n’havia donat una imatge. I ja som on volia arribar, i dispensin la marrada. Potser hi havia una manera més directa de deixar anar l’exabrupte. Però vegin:

Corredor mediterrani

Al cap i a la fi, acabem de descobrir que som en un país (o més ben dit, per què amagar-ho, en uns Països) on el camí més curt entre dos punts ja no és la línia recta.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Fenòmens i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Fer marrada

  1. Escafarlata ha dit:

    Un bitllet picat, és el que tenim quan naixem, i res més, fins a la darrera estació. A mi em sembla que Foix parlava d’això. I molt suggeridor, el post. Gràcies.

  2. joantdo ha dit:

    Ara m’allargaria molt discutint què pot ser aquella estació, tot i que al cap del camí potser vós teniu raó i sóc jo que hi veig més complicació que no hi ha; però avui, aquí on visc, és nit de vendaval.
    Així que, i ara: de res, i a disposar!
    j.

  3. Escafarlata ha dit:

    Ah, no, no: si jo pobre de mi només hi volia ficar cullerada, com cada vegada que m’agrada el que escriviu des de dins del vent. Salut.

  4. David Madueño ha dit:

    M’agrada que comenci amb l’anècdota literària i vital de l’estació, sr. Todó, per acabar-nos duent a reflexions politicosocials d’aquelles que són innegables. Et deixes arrossegar i… pum! La consciència, que pica a la porta. Tot és conseqüència de determinades causes, però avui dia la causa ja no interessa i així anem, amb la crítica (i l’autocrítica) a mínims. En fi, no em vull posar filosòfic. A tall personal, em terroritza l’estació de Castellbell i el Vilar: allà, en Balagueró també tindria . I el pitjor és que està en ús! On deuen comprar el bitllet, pobra gent? No sé si faig bé l’enllaç, però els remeto a aquesta imatge: http://www.google.es/imgres?um=1&hl=es&sa=N&biw=1280&bih=885&tbm=isch&tbnid=9j_4FEMKwAKMIM:&imgrefurl=http://www.racocatala.cat/forums/fil/142535/usuaris-habituals-de-tren%3Fpag%3D2&docid=lncG_xqGdnT9eM&imgurl=http://www.wefer.com/w3/renfe/renfe-castellbell-vilar-monis/castellbell-vilar-monis-01.jpg&w=750&h=563&ei=tMBJUY3wIYnP0QWVuYC4Ag&zoom=1&ved=0CHwQhBwwDg&ved=1t:3588,r:14,s:0,i:124&iact=rc&dur=3&page=1&tbnh=169&tbnw=217&start=0&ndsp=22&tx=109&ty=61

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s