Tot està dit, però cal repetir-ho

RondaVa ser una notícia d’aquelles fugaces, que neixen al matí, culminen després de dinar, van morint al llarg de la tarda, i fan un últim espeternec a la nit: Juan Marsé volia escriure una novel·la en català. No ens agafava de nou: poc abans Sánchez Piñol n’havia publicat una en castellà, i uns anys abans Núria Amat va canviar també de llengua. Ràpidament hom va pendre posició, a favor i en contra (era aquella època, sí; de fet encara ho és). Tots remenàvem la cullereta dins el cafè, païnt encara el dinar, quan la cosa va agafar una inflexió: era broma. La nova va progressar lentament. Perquè la notícia semblava absurda. I semblava absurd el presumpte títol de l’obra, “Sentiments i centimets”, una mena de deformació cacofònica del “Seny i sentiment” en què Xavier Pàmies va resoldre el títol d’una novel·la de Jane Austen, que s’agafava a un tòpic evident (els catalans són avars) i a un altre de no tant (la reivindicació nacional és més aviat una cosa emotiva, sentimental, que no racional i meditada). Ara bé: partim d’algú que ha escrit La muchacha de las bragas de oro… Van brollar, ràpids, els acudits. Un cop es va certificar que Marsé només feia broma, es van entonar els laments habituals sobre la crisi del bon periodisme, la crisi de la veritat, els mil vels que hi ha entre la pantalla i la realitat.

I, a l’endemà, tothom ho havia oblidat.

Un servidor, però, no ha estat fins avui, exactament avui, que ha arribat a la pàgina 77 de Ronda del Guinardó, una excel·lent novel·la publicada el 1984 on un policia acompanya una nena que hauria d’identificar el presumpte cadàver de l’individu que l’havia violada. La vaileta, al llarg del seu recorregut, no calla:

[El policia] Escuchó sus explicaciones acerca de la capilla y la Congregación del Virolai Vivent fundada por la directora y las beatas de Las Ánimas; siete feligresas ricas de la parroquia, una por cada día de la semana, hospedaban en su casa a la Virgen [concretament, una reproducció de la Moreneta] durante veinticuatro horas; ponían la capilla en el comedor o en la alcoba y rezaban y cantaban en catalanufo a su Moreneta y a su Montaña Santa [Montserrat, esclar] con la familia reunida y como de amagatotis, con miedo y hasta llorando de emoción, ella lo había visto. Le mostró al inspector la ranura en la capilla, como en las guardiolas, y el cajoncito cerrado con llave, que guardaba la directora; allí las congregantas y sus amistades depositaban centimitos y sentimientos, oraciones y calderilla para las huerfanitas, la voluntad.

He tingut la temptació d’afegir-hi unes cursives, però no: les que hi han són de l’autor. Tot i que hi ha vegades que sospito que mai no es repeteixen prou cops, les coses.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Fenòmens, Lectures i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Tot està dit, però cal repetir-ho

  1. Carles Miró ha dit:

    Hi ha una manera d’espatllar aquesta narració que seria començar així: «Uns periodistes atabalats i imbècils (perdó per la redundància) no van entendre una broma i…» etcètera.

    Sentiments i centimets és un bon títol, per això. De fet, mirant els últims 30 anys de narrativa catalana s’hauria de veure si es pot trobar un títol millor. Que el llibre no estigui escrit és un detall.

  2. Escafarlata ha dit:

    Jo proposo que la segona part es digui “Guardiolas de amagatotis” i que el pseudònim que l’autor necessitarà sigui el d’un soldat desconegut.

  3. joantdo ha dit:

    Cert, “Guardiolas…” és millor i tot que “Sediments, etcètera”.
    Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s