En un capítol de Los príncipes valientes, de Javier Pérez Andújar, retrobo una lectura infantil, o més ben dit un itinerari de lectures, just aquell itinerari a travès del qual vaig descobrir que un llibre es pot llegir perquè abans se n’ha llegit un altre, i que aquella lectura pot conduir a la lectura d’un tercer llibre, com si s’engegués un mecanisme que sabem que s’acabarà però ja no sabríem dir, potser, quan començava. En el cas de Pérez Andújar, la cosa comença per un lloc diferent del meu. Vull dir que ell comença llegint L’esfinx dels gels, de Jules Verne; jo vaig començar per A les muntanyes de la follia, de H. P. Lovecraft. I ambdues novel·les són una resposta a Les aventures d’Arthur Gordon Pym, d’Edgar Allan Poe.
Publicada en una revista, i no acabada, Arthur Gordon Pym té un final certament estrany: els protagonistes, després d’endinsar-se al Pol Sud, entre aigües blanquinoses, pluges de cendra i cataractes de vapor, troben una enorme figura, gegantesca, d’una blancura perfecta… i ja està. La novel·la acaba així, sense cap explicació al misteri (ni al fet que Pym la narra en primera persona). És aquesta figura blanca la que Verne i Lovecraft intenten explicar, cadascun a la seva manera: el primer amb optimisme positivista (però no revelarem, per una vegada, el final, per decebedor que resulti en les seves ànsies per explicar-ho tot d’una manera aproximadament racional), l’altre encaixant les peces deixades anar com a l’atzar per Poe dins la seva mitologia personal (que, de fet, és en aquest llibre on s’explica de manera més prolixa i aclaridora).
I, naturalment, de la idea se n’ha nodrit força més gent.
Fàstic 