Els Goya

La cosa m’enxampa llegint La Rive Gauche, un divertidíssim llibre de Herbert Lottman sobre la societat literària francesa durant els anys de la Segona Guerra Mundial. Divertidíssim tot i la decepció: jo hi buscava informació sobre Blanchot (i, ja posats, sobre Gracq i René Char), però Blanchot (ni Gracq ni René Char) pràcticament no hi surt. Per contra, hi ha una informació molt divertida (fins que el somriure es corglaça, naturalment) sobre els equilibris que gent com André Gide o Malraux van haver de fer en relació al sistema estalinista (que estava en plena època de purgues), just al mateix temps que el feixisme anava creixent, allà al costat mataven republicans, i tot allò que no semblava a favor d’una banda semblava a favor de l’altra. I és que, com explica Lottman al principi:

Com que aquí es tracta d’una història política més que no pas literària, els títols d’un autor famós citats amb major freqüència no són necessàriament aquells que susciten més admiració, sinó més aviat obres potser menys aconseguides que defineixen una activitat, un compromís, o descriuen un ambient. Em sembla que per tal de produïr una literatura perdurable s’ha de ser un solitari: Céline quan va escriure Viatge al fons de la nit i Mort a crèdit, el Sartre de La nàusea o el Camus de L’estranger.

Deixant a banda el plantejament meridià del problema amb què es troba una certa idea d’història de la literatura (les obres excepcionals, precisament per ser excepcionals, se li escolen entre els dits), el seu repàs als anys trenta, ple d’agents secrets soviètics, un antisemitisme ambiental, i maurrasians d’última hora (que és, fet i fet, el que era Blanchot abans de fer un gir complet durant la guerra) té moments reveladors. N’hi ha un que Lottman el registra dos cops: el juny de 1935 es va celebrar un Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura. Gide i Malraux van intentar que la Unió Soviètica hi enviés Isaak Bàbel i Borís Pasternak. Aquest últim, un bon dia, va rebre una trucada de Stalin en persona ordenant-li que es comprés un tratge i agafés un tren cap a França. Hi va assistir, doncs. I allà, Pasternak va dir el que segueix:

Entenc que això és una reunió d’escriptors per organitzar la resistència al feixisme. Només tinc una cosa que dir-los: no s’organitzin. L’organització és la mort de l’art. Només compta la independència personal. El 1789, el 1848, el 1917, els escriptors no estaven organitzats ni a favor ni en contra de ningú. No ho facin, els ho suplico, no s’organitzin.

I Pasternak, tanmateix, va escriure una novel·la, El doctor Givago, que no es va poder publicar al seu país fins al 1987. René Char va combatre al maquis, mentre escrivia Els fulls d’Hypnos. Blanchot, finalment, es va plantejar com a exigència moral bàsica aconseguir que Auschwitz no es repeteixi, i només va donar una entrevista en tota la seva (llarga) vida: per protestar contra la guerra d’Algèria. Gracq va escriure una novel·la, Un balcon en forêt, a partir de la drôle de guerre (amb el mateix clima d’imminència de Le Rivage des Syrtes), és a dir, sobre els moments previs a l’ocupació alemanya. Cap d’ells va callar-se mai, doncs, cap ni una de les seves indignacions. Per escrit, això sí.

victor-erice

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Fenòmens i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s