La paciència

Hi ha llibres que tenen un nucli secret, un missatge en clau que, sostenint-ne tota l’arquitectura, gairebé fa dubtar de quin sentit té publicar-los, ja que el seu missatge últim només afecta una, dues persones. Per exemple, Por i tremolor, de Kierkegaard. Tot i ser un llibre de filosofia, i un comentari sobre el mite del sacrifici d’Isaac, s’obre amb un lema extret de Hamman: “Allò que Tarquini el Superb al seu jardí va dir amb les roselles, ho va entendre el fill, però no el missatger.” Tarquí havia d’enviar un missatge al seu fill, però no se’n fiava del missatger: va anar al jardí, i amb un bastó va començar a tombar les roselles més altes. El missatger, de tornada, va explicar això al fill, sense entendre res; i el fill va entendre que havia d’executar tots els personatges eminents de la ciutat de Gabies (dins la qual Sext Tarquini s’havia infiltrat, aparentant una disputa amb son pare, per tal de conquerir-la). I és que, rere les disquisicions sobre la manera com Abraham accepta fins a l’absurd la voluntat de Déu, rere sobretot l’explicació sobre el cavaller de la fe que, per amor de la princesa, se’n manté lluny, hi ha l’explicació que Soren Kierkegaard dóna a la seva estimada, Regina Olsen, de per què, tot i estimar-la amb deliri, no podia viure amb ella. Mirat des d’aquesta perspectiva, el llibre és fins i tot un registre de la crueltat, totes les seves teories sobre la fe una argumentació per esquivar el matrimoni. Per bé que és un cercle perfecte: si, contra el sistema de Hegel, Kierkegaard aixecava la singularitat de l’existència, contra la universalitat del tractat presentava un text amb destinatària concreta. Com una carta.

Setanta anys després, al seu diari, un jove de Praga fa una referència al llibre de Kierkegaard pocs dies després de conèixer una noia. La va conèixer el 13 d’agost de 1912, que segons Pietro Citati és el dia més memorable de la vida de Kafka. I tot seguit va començar una relació epistolar. Ella li va seguir el joc, se’n va enamorar. Però, durant anys, es van veure físicament molt poques vegades: ell se’n mantenia a distància. Durant els primers mesos d’aquesta relació, Kafka va enllestir El fogoner, La condemna i La transformació. Elias Canetti ho explicava així (tradueixo del castellà):

Si ho jutgem pels resultats -¿en base a quina altra pauta podríem jutjar la vida d’un escriptor?-, el comportament de Kafka durant els tres primers mesos del seu intercanvi epistolar amb Felice va ser exactament el que li calia. Va sentir allò que necessitava sentir: una seguretat a distància, una font d’energia prou llunyana com per no pertorbar la seva sensibilitat, una dona que fos a la seva disposició sense esperar d’ell res més que les seves paraules, una mena de transformador els possibles punts febles del qual ell coneixia i dominava fins al punt de poder reparar-los a l’acte mitjançant una carta. La dona que li servís a tal fi no havia de trobar-se exposada a la influència de la família d’ell, la proximitat de la qual feia patir tant a Kafka: havia de mantenir-la lluny d’ella. Aquella dona havia d’agafar-se seriosament tot allò que ell hagués de dir sobre si mateix.

Naturalment, Regina Olsen es va casar amb un altre el 1847. I Felice Bauer va acabar deixant Franz. No eren al món per jutjar la vida d’un escriptor des de l’única pauta legítima; igual que Wendy, per molt que Peter Pan (i aquí hauria pogut anar un enllaç a un post d’un blog veí, però resulta que allà ja no ho trobaran: ara és aquí) els demanés el contrari, havien de fer-se adultes.