La meua dieta musical adolescent incloïa, entre Nirvana, R.E.M, Sonic Youth i U2 (la versió bona, vull dir els músics aquells que entre 1991 i 1995 van col·laborar en un parell o tres de discos de Brian Eno, el qual, per humilitat o per alguna mena d’envitricollada ironia conceptual, va deixar que el nom que sortís a la coberta fos el d’ells), gairebé com una raresa, Al Tall. Fer el canvi de CD era, literalment, com fer un salt mortal. Però el feia. I potser em costava més d’entendre llavors que ara. Perquè hi ha com una visió d’Al Tall que els redueix a uns pocs himnes, dos o tres, que cal corejar amb la mà al pit; i són això, fins a cert punt. Però després hi ha tota la resta. Ells no es van quedar allà. El procediment bàsic (agafar la música tradicional i subtilment, molt subtilment, fer-la sonar moderna) no deixa de ser semblant a aquell pel qual un tal Cobain agafa una antiga cançó del seu país i, gairebé sense canviar-la, la reviu:
Però hi ha més, insisteixo. Fins i tot coses inesperades. Perquè no van deixar mai d’experimentar, de provar coses noves. Com per exemple fer música tradicional amb sintetitzadors i caixes de ritmes. I de fet ho van fer el 1988, tres anys abans que Bono i companyia descobrissin les bondats de l’electrònica. Els crèdits del disc, plens de Casios i Rolands, semblen una partida d’escacs. I el resultat és molt curiós, a mig camí entre els R.E.M. d’Up (un altre plaer solitari) i alguna animalada cutre de Los Ganglios. Té el seu què:
I, per simple excentricitat, són els Al Tall que més recordaré.
Fàstic 