(Vet aquí una ressenya que, encarregada per una revista, feta i entregada, que jo sàpiga no es va publicar. El llibre d’Ivan Brull, tanmateix, [i segurament també la seva continuació, Guia de perduts] és, en la meua modesta opinió, bo de veres)
Sovint, el primer llibre esdevé el més representatiu del seu autor, sobretot si és relativament tardà. Preparat amb calma, llargament esperat, acaronat amb una parsimònia que potser ja mai més no es repetirà, i encara amb la incertesa de si hi haurà una segona entrega, el poeta s’afanya a dir-ho tot. És, per primer cop, la seua oportunitat: recull quaderns i papers, els selecciona, organitza el recull i, neguitós, ens l’ofereix. Deia Godard que el primer film recull trenta anys de vida; els següents, un o dos. I allà vénen els exercicis d’estil o les ruptures estètiques. Però en el debut, l’autor se’ns dóna tot.
L’afany mateix de dir-ho tot forneix Cantaments, el debut d’Ivan Brull, d’una estructura diàfana: quatre seccions que alternen la relació amb els altres (família i parella, respectivament, a la primera i la tercera part) i la relació amb si mateix (en les reflexions existencials i metapoètiques de la segona i quarta seccions), abastant tot un univers personal. I alhora, tractant-se d’un debut publicat als trenta anys, la varietat de temes que s’hi descabdellen se’ns presenta cosida pel fil d’una veu ja establerta, que ha superat les fascinacions sobtades i les provatures de l’adolescència. No són temptejos ni tan sols els sonets eròtics de mètrica estricta que trobem just traspassat l’equador del llibre: les rimes, les al·literacions i les recurrències hi creen un fregadís sonor, un parèntesi tàctil i sensual que, tot i trencar la tònica del volum, s’hi insereix, per contrast, amb tota la coherència.
En aquests poemes, el protagonista poètic toca i és tocat; per contra, a la resta del llibre es relaciona amb el món, principalment, a través de la vista. “Quan pense mire el món per l’espiera”, ens diu, i aquesta mirada és una participació que manté la distància, que no surt del recer, l’actitud d’un tímid; però també un índex de la pèrdua: “una mirada / a joc amb la desfeta”. Així, els poemes eròtics sorgeixen quan algú trenca aquest recer, però alhora són el pas previ a l’allunyament dels amants cap al final de la tercera secció, l’aparició de la llunyania dins la qual, reprenent Jordi de Sant Jordi, “us veig més clar”. És un distanciament, una mirada melancòlica que tot ho impregna. Més que la memòria, el desig de la memòria.
Per això, els poemes inicials, dedicats a la família, esquiven diversos perills: la ja tòpica mala consciència burgesa que encara treia el cap a Àlbum de família de Narcís Comadira (emparentat tanmateix pel recurs a les fotografies) per una banda, i per l’altra la carrinclona coentor en què podria caure el tractament d’aquestes figures. Els avantpassats són aquí la base on bastir la pròpia identitat, però una base exigua, humil, intrahistòrica (com el raïm de pastor que arrela “en la teula trencada, / en rocams violents”). “El leprós”, “1911” i “Fotografies”, així, fan un recompte de fets dramàtics que evidencien quin és el lloc social de l’herència rebuda; si no hi ha espai per al distanciament sarcàstic que Comadira mostrava envers una nissaga connivent amb el franquisme, és perquè no hi va haver cap victòria: només una sola catàstrofe que no para d’acumular ruïnes sobre ruïnes.
Per aquí mateix, el llibre suggereix què pot ser la poesia avui dia: un enyor de si mateixa. Ja des de la creació d’un mot nou per al títol, “cantaments”: una derivació de “cants” que, alhora que imita la construcció del mot “pensaments”, ens dóna un ressò dels “encantaments”, i reuneix la cançó, la meditació i el conjur màgic en una sola paraula. Per això, al poema que du el títol, justament, de “Paraula”, hi ha la recerca d’un mot capaç de bastir un grumoll lluminós de llenguatge, però també la consciència que l’intent sovint fracassarà, i que aquest fracàs també mereix ser llegit. Ambdues opcions es reflecteixen en els textos elegants i densos de Brull. I és sobre aquesta ambivalència que reposa aquest debut tan revelador.
Fàstic 