L’ombra llarga de Gerard Vergés

(Aquest text va aparèixer per primer cop a can Petròpolis, aquí. Fa tres anys, que semblen un segle. Mirant-me’l ara, trobo que li he de donar la raó a la primera persona que va llegir-lo: va quedar-me una mica intempestiu [s’ha de llegir fins al final, però]. I ja no sé si avui dia deixaria anar alguna d’aquestes afirmacions amb aquella alegria. Ja és un text “antic”; he revisat força els meus gustos, o potser m’he fet vell. Però és que jo, de quedar bé, mai n’he sabut)

VergésCaldrà afegir un bon grapat de preàmbuls, abans de dir alguna cosa sobre la meua relació (bàsicament lectora) amb Gerard Vergés, si més no per tal d’evitar que sembli que he vingut aquí a aixafar alguna guitarra. Caldrà fer marrada per l’ansietat de les influències teoritzada per Harold Bloom, tot sacrificant la precisió amb què caldria parlar-ne. L’angoixa descrita pel professor de Yale revela que la història literària és tot el contrari d’una plàcida cursa de relleus, un escenari harmònic on els escriptors vells deixen pas a noves lleves amb un somriure als llavis. Al contrari: es tracta d’un conflicte sagnant, el dels joves escriptors que necessiten assassinar el pare, devorar el gran autor. No parlo de les clavegueres de la vida literària, del petit, distret i força atrafegat món de conxorxes, enveges, rancúnies i interessos i cops de colze, sinó de la tensió íntima amb la qual, en posar-se a escriure, l’escriptor que comença nota al clatell l’alè fred, amenaçant, del seu mestre. I tot seguit comença a sospitar que mai no el superarà. I busca la manera d’escapolir-se’n.

La lluita es desenvolupa sobre l’escaquer de la paraula escrita. És la lluita per no ser un epígon, un pollís més enmig la soca robusta del gran poeta (un d’aquells deixebles en els quals es va convertir Yeats tot just morir, segons la versió d’Auden); però també, i sobretot, per superar el gran autor. Sobre aquest escaquer, Carles Riba s’està cinquanta anys donant voltes a la “paraula viva” de Joan Maragall, fins arribar a invertir-la. I Gabriel Ferrater, després d’una joventut d’admirador de Baudelaire i Lautréamont, llança una sèrie de lectures provocatives (i tergiversadores, si no fos que es tracta de grans lectures, d’aquelles que creen l’obra que comenten) sobre els grans poetes catalans: un Nabí sense catolicisme, unes Irreals omegues sense avantguarda, un Riba sense l’Esbós de tres oratoris. Són només exemples de com un escriptor, inventant-se els seus predecessors, malda per sobreviure a un influx que li podria resultar mortífer.

Tot això és per dir que la lectura feta per un escriptor no és mai innocent. Desconfiïn. Fins i tot quan es presenta de manera tan respectuosa i elegant com el pròleg del tortosí a l’antologia de Vicent Andrés Estellés; s’ho mirin com s’ho mirin, allà Vergés ens ofereix el seu Estellés. L’escriptor no obre mai un llibre per passar l’estona. Ni tan sols per descobrir el sentit de la vida. El que busca és la manera d’escriure ell. L’escriptor fa una lectura gairebé utilitària del text. Es complau, si cal, trobant-hi errades. Examina formes, recursos. Va pensant què val la pena copiar, què no li interessa. No es deixa arrossegar per cap altra emoció que no sigui la de descobrir la pròpia obra. Per això una de les grans tragèdies de la poesia contemporània és el fet que només sigui llegida per (una part de) la gent que n’escriu. Cap d’ells hi buscarà el calfred d’emoció que seria l’objectiu legítim d’aquest acostament. Sigui com sigui, si he d’explicar la meua relació amb l’obra de Gerard Vergés, el marc és aquest. El d’un noi que vol escriure amb una vocació tossuda, i que mira de veure com s’ho farà.

El primer contacte va tenir lloc quan feia el C.O.U. a Tortosa, el mateix any vertiginós durant el qual vaig ensenyar a algú per primera vegada les coses que escrivia. I va arribar per dues vies: les classes de Manel Ollé i Albiol, i l’antologia L’orgull de ser pocs. Recordo l’emoció amb què aquell professor llargarut ens explicava meravelles d’una poetessa anomenada Zoraida Burgos, i recordo el dia que ens va dur, a mi i a dos estudiants més, a visitar Manel Pérez Bonfill. I que un dia va dur Vergés per tal que ens fes una xerrada, i ens va convidar a fer-li preguntes. Jo, que vinc d’un altre ambient, i mai no he sabut ni sabré tractar personalment amb gent de lletra, vaig limitar-me a mormolar una tova interrogació sobre si el nom de la revista Gèminis té alguna relació amb els bessons romans de L’ombra rogenca… I recordo també haver localitzat l’antologia d’Albert Roig, i descobrir que el català que jo parlava es podia escriure (descobriment acompanyat per una segona sorpresa: de bastants d’aquells textos escrits en el meu català jo no n’entenia ni una coma); recordo com aquí va començar una recerca aventurada de tots els llibres corresponents (una recerca inacabada, a dia d’avui). I la lectura corresponent, durant els trajectes d’autobús per anar o venir del poble, per la tarda o mentre sortia el sol per eixugar la rosada de les vores de Godall, de la Galera. Llargues tardes a la petita cambra de la secció local de la biblioteca del palau Oliver de Boteller, descobrint sorprès un petit volum anomenat Corazón en vilo; o a l’hemeroteca general de Bellaterra, cercant articles dels anys vuitanta. Saquejos febrosos de llibreries de segona mà o de vell, amb el goig de sortir-ne amb algunes branques de sevillenca, o amb tretze biografies perfectes.

Vull dir que, per a bé o per a mal, Vergés a mi m’ha arribat dins un paquet col·lectiu, un regal que incloïa altres escriptors. I alguns d’aquests li han fet ombra, almenys dins els límits petulants dels pisos de lloguer on he anat habitant1. L’he llegit tot sencer, l’he rellegit. Però no té els ritmes d’Albert Roig, el misteri de Zoraida Burgos, la riquesa lingüística i conceptual de Pérez Bonfill, la gràcia de Josep Ramon Roig o l’enginy d’Andreu Subirats. Més enllà d’això, els sonets de Lliri entre cards han patit la comparació amb la mètrica inigualable de Josep Carner; Long play per a una ànima trista va sortir molt ferit dels atacs d’acne experimentalista típics a aquelles edats2. Fins i tot L’ombra rogenca… se’m fa minsa davant un esforç en certa manera anàleg com el d’Insuficiència mitral, de Jordi Vintró. Vergés va patir el fet que, com deia un amic meu, en la seua obra hi ha potser massa draperia veneciana; massa marededéus (per molt que ensenyin el pit), massa pols burgesa (les enumeracions que surten aquí i allà, com qui fa inventari dels seus béns). Massa or vell3.

I tanmateix… Llegeixin aquestes declaracions de J.V. Foix: “Vénen també a visitar-me molts poetes joves. Aquesta proliferació de poetes, és pròpia d’un país de llengua minoritària. Com que són llengües que no es coneixen gaire, s’esdevé que quan un noi es posa a estudiar el català, tantost el sap, ja escriu versos. Ja sabeu que a França una noia que acaba el batxillerat us pot escriure un sonet com de Ronsard, perquè l’hi han preparada. Però a aquella noia no se li acut pas d’escriure un llibre de sonets com de Ronsard; no hi pensa més i prou. En canvi, aquí, de seguida que saben escriure correctament o incorrectament el català, ja escriuen versos…” (jo personalment entenc que vol dir que els publiquen; que s’hi volen fer un nom). Fa temps que, cada cop que llegeixo aquestes frases del pastisser de Sarrià, penso en l’afirmació aquella de Joan Perucho segons la qual Vergés és el més europeu dels poetes catalans. Algú capaç d’escriure un sonet com de Ronsard i no pensar-hi més. Un farmacèutic que fa versos ben fets, sovint divertits. Un amateur de luxe.

Pot semblar una bajanada. Ara bé: l’escriptor jove no només va aprenent a escriure’s. També pot mirar de fer-se una carrera literària. I llavors, dins la situació actual, descobreix que les qualitats que ell s’havia esmerçat a desenvolupar (coneixement del llenguatge, sentit del gust, consciència de la tradició) no són res vora el do de gents, el sentit de l’oportunitat i de l’ensabonada, tot això. Encara més: pot descobrir que, en aquella vocació tossuda, no s’hi guanyarà la vida. Que potser val la pena deixar-ho estar. Que necessita esmerçar el temps (el temps que caldria per documentar-se, per estudiar els grans autors) en rebre un sou. És aleshores que una obra com la de Vergés comença a ser mirada amb uns altres ulls. Potser no resulta tan estrany: al cap i a la fi, tota ella és una obra de maduresa.

Al capdavall, Vergés t’obre una via que potser ningú ha transitat de manera tan coherent i alhora afortunada com ell: la de trobar un altre ofici (“una feina de veritat”, com diuen al meu poble), deixar estar el fum i les boires supines de l’anomenat “centre literari” (o sigui, la capital) i anar fent la viu-viu els diumenges a la tarda, els divendres de nit, les matinades, quan sigui i vingui de gust. No ser escriptor, sinó escriure. Sense falses expectatives (en realitat, un premi com aquell Carles Riba de 1981, avui dia, resultaria insòlit). Sense la pretenciositat de descobrir mediterranis. Amb l’única promesa que val la pena seguir: la de deixar, algun dia, una obra sòlida. Contra la qual els escriptors de després ens trenquem les dents infructuosament.

Perquè, en el fons, jo donaria l’ànima per escriure una obra mestra tan absoluta com L’ombra rogenca de la lloba.

lloba4802-250x1301Li fan ombra, naturalment, tenint en compte que tots plegats m’interessen força més que no pas altres escriptors d’altres contrades (però no pas pel fet que siguin d’altres contrades, això sempre caldrà explicar-ho). Vull dir que Gerard Vergés sempre em pareixerà força més interessant, objectivament parlant si això és possible, que no pas Màrius Sampere, Miquel Martí i Pol, Bartomeu Fiol, Marta Pessarrodona, Joan Margarit i altres cappares encimbellats mai no sabré per què.

2I no ajuda gaire, encara ara, la insistència de prologuistes i articulistes en la seva qualitat de ser versos clars. Mai no veuré cap qualitat afegida en el fet que un poeta sigui intel·ligible, ni en que sigui hermètic. El joc és en una altra banda…

3Una afirmació, però, injusta. Tot el gavadal de cultura exhibida per Vergés està al servei de la renúncia a aquesta cultura. Passa només que Vergés no és un ingenu; sap que no pot prescindir del culturalisme, sinó que ha de travessar-lo de cap a cap per arribar a palpar la carn real del goig. Llegeixin el poema de Ròmul: “M’importa l’instant d’ara al teu costat, / no el paradís del just que és la memòria”; “molt més que els estudis que et capfiquen, / estima Juliana i sa germana, / la benigna bellesa dels seus pits” (una afirmació que caldria llegir, conseqüències polítiques incloses, vora afirmacions semblants que trobem en els fragments d’Epicur). Així, les notes de Remus, a banda d’afegir un contrapunt irònic, semblen destinats a deslligar de la subjectivitat de son germà tot allò que no li és propi, tota la cultura rebuda, no immediata. Tornem al fet que deia de rebre Vergés dins un paquet col·lectiu, el dels escriptors tortosins. Possiblement no és la casella que li toca. De ben segur, està més a prop de Joan Ferraté, Jordi Cornudella o Salvador Oliva que no pas dels seus veïns. D’una mena de poetes aparentment llibrescos; només aparentment. Trobo.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Altres, Arxius i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s