Espriu

(Una versió abreujada d’aquest text la trobaràn aquí, que és on em van demanar aquesta explicació)

gat_bM’admira la gent que va pel món amb les idees clares, segura, directa, capaç de jutjar un escriptor amb un sol gest. I sovint d’oïdes. Hi ha molt pocs autors sobre els quals jo hagi arribat a tal claredat; la resta són un problema pendent, i em cal rellegir-los, estudiar-los, reflexionar-hi, abans d’arribar a poder assegurar res que sigui útil. Palau i Fabre en seria un exemple gairebé obsessionador, d’aquesta epokhé. O Marià Villangómez, o Bartomeu Rosselló-Pòrcel, per dir dos noms que no trio ben bé a l’atzar. I també Salvador Espriu; i encara sort de l’excel·lent feinada de Rosa Delor en editar-ne l’obra completa. En realitat jo vaig començar, encara tendre, a escriure versos tot imitant-lo, sotmès potser a les últimes brases de la seva celebritat en vida; passa que després van aparèixer pel mig Gabriel Ferrater i J.V.Foix (dos d’aquells autors de qui sabria resoldre-ho tot amb fermesa), canviant-ho tot (i ho dic com de passada perquè vegin per on coixejo: que jo potser m’identifico, dins aquesta batussa que reneix cíclicament i que algú haurà d’estudiar algun dia, amb el bàndol contrari).

Avui dia, sé que m’agrada quan parodia els noucentistes. Per exemple: a “El país moribund” d’Ariadna al laberint grotesc, el país del títol, antropomorfitzat, està convençut que ha arribat la seva fi. I el narrador (amb l’ajuda d’una tal Aina Cohen) intenta refutar aquest òbit apel·lant a la seva “polidesa ciutadana”, a “la bonhomia dels habitants del teu camp” (hi ha aquests diàlegs, personatges que s’adrecen a l’autor protestant pel seu destí, i l’autor els contesta “pirandelliana!”, contes emmarcats per converses crispades que els comenten, que ens avisen que són només una representació, plena d’intertextos, gairebé postmodernament). Al mateix llibre, Crisant té una teoria per sortir de la misèria: “Pensa amb puresa” (i, diuen, Riba s’hi va enutjar, amb aquest conte). I Efrem Pedagog ordena: “Cal ser olímpic”. M’agrada aquesta mordacitat, aquesta manera de dissentir, tan pròpia dels anys trenta (perquè Espriu, com Rodoreda, Calders, Sales, Trabal, va ser d’aquell grapat que van estar a punt de viure la literatura catalana moderna com una literatura com les altres, i per tant capaç de tenir diverses veus). M’agraden els jocs malabars de Primera història d’Esther. La ràbia d’”Els subalterns”, també d’Ariadna… (llegiu-lo, justament ara, llegiu-lo). L’espessor, les picades d’ullet. El lèxic frondós, amb empelts de caló. La gràcia de Les roques i el mar, el blau, on Teseu és “inconstant, infidel i frívol”, i Orestes acut a un advocat que l’aconsella sobre el procès de matricidi (per posar, només, dos exemples).

Però vet aquí que al diari, el diumenge, en trobo una frase destacada: “Imposaràs / la veritat / fins a la mort, / sense l’ajut / de cap consol”, d’un poema de La pell de brau. De primer, sento estupor: ¿això va dir? ¿”Imposar la veritat fins a la mort”? ¿Quina veritat? ¿La mort de qui? ¿Sense consol? La frase, tot i que descontextualitzada (i potser ni això: el poema sencer enfila un seguit de consells per al bon líder, i en aquest lloc concret capgira, pel que sembla, un consell de Maquiavel), se’m fa terrible. I sembla que és aquest Espriu (i el que ha mirat aquesta terra, i el que ens exigeix mantenir-nos fidels) aquell on aniran a parar (escultura inclosa, qui sap si ben a prop del gat de Botero) els grans esforços de Konilòsia enguany. No per fer-nos preguntes, ullfits en el text, sinó per concelebrar, amb els ulls en blanc. I, realment: és sistema d’establir ròssecs de conferències?

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Núvol i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Espriu

  1. Escafarlata ha dit:

    Escolti, gràcies!!!!!

  2. joantdo ha dit:

    De res!

  3. David Madueño ha dit:

    Bé, jo no faria gaires escarafalls de la Konilòsia (no seria millor parlar d’Alfaranja? més enllà de l’Ebre em sembla que no saben ni de què parlem, els temps de les simpaties antifranquistes amb les arts catalanes ja són marcides de fa anys), de la papilla que ens donen cada vegada que toca una d’aquestes commemoracions. Per sort, com vostè diu, destaca i aprecia, hi ha “un altre” Espriu, lluny de l’oficial, de quan es va posar la samarreta de la selecció i va decidir fer determinades proclames que el cos li demanava (i que, dins del context, poden ser entenedores, encara que no li atorguin dimensió atemporal a aquesta part de la seva obra). El mateix passa quan desapareix algun actor (quantes vegades vaig sentir allò de “la gran” en desaparèixer la Lizaran? Ara no recordo qui ho comentava, era en algun diari, però deia que semblava que els mitjans parlessin d’una folklòrica…). Crec que la feina i la responsabilitat dels lectors és buscar el “més enllà” literari, no quedar-nos amb l’epidermis oficiosa, així que… Això sí, toca rellegir Espriu i parlar-ne des d’altres òptiques més inquietes, com fa vostè i la capçalera on ha publicat, el “Núvol” d’en Puigtobella. Enhorabona a tots pel diàleg obert.

  4. Per fi, algú que ha llegit Espriu i no diu futileses (que, venint de vostè, tampoc les esperava, lògicament). Gràcies!

  5. joantdo ha dit:

    Moltes gràcies! A vostès!
    j.

  6. Retroenllaç: L’escriptor que hauria pogut guanyar el Nobel | Restes d'inestabilitat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s