Delta

OLYMPUS DIGITAL CAMERAHi ha un error força sovintejat, a Barcelona i part de l’estranger, respecte al lloc d’on vinc. És molt semblant a aquell costum que tenim tots, cada vegada que coneixem un illenc, de dir-li els noms de tots els illencs que coneixem, per si de cas es coneixen, com si les Balears fossin un llogarret. Ras i curt, hom em parla del delta de l’Ebre com si jo hi visqués. I en realitat es troba gairebé a una hora de casa meua (anant-hi en cotxe; val la pena apuntar que un cop vaig intentar anar-hi en transport públic i vaig trigar sis hores plenes de múltiples transbordaments). És prou lluny com per no topar-hi de morros, però alhora prou proper com per postposar-hi una visita perpètuament, amb l’argument que “al delta sempre hi podem anar-hi, millor anem als Pirineus”. O sigui: he estat més sovint als Pirineus que al delta. I aquest, per altra banda, em resulta un espai estrany, exòtic. Sospito que caldria viure-hi per entendre’l, i per entendre la gent que hi viu (que és una gent que les ha passat molt putes).

Però l’atur, si altra cosa no, dóna temps. Per això pot passar que vagi a donar-hi un volt, ara que els camps estan inundats i sembla tot un espill, i faci fotos i, coses que passen avui dia, les pengi perquè les vegin els meus amics. I llavors algú em comenta que és llàstima que no faci poemes sobre aquesta bellesa. El primer instint és dir que no val la pena: “aquesta bellesa” ja hi és, i és gratis. I no hi ha res que jo pugui fer que hi estigui a l’alçada. És una meitat de la qüestió, però. L’altra és obrir Absolc el temps, l’últim llibre (i el primer en vint anys; és a dir, un esdeveniment) de Zoraida Burgos, i trobar això:

Es dupliquen els arbres, ja grocs,

esventen el fullam que el vent agita.

Núvols de sol ponent

es fonen amb les aigües dissenyant noves formes.

Se sent el so del riu. Una canya es vincla,

s’admira, reflectida,

i desfà, en descuidat desmai, un últim núvol.

Tot flueix, l’aigua, les ombres

i les veus. Ni un eco que respongui.

I tampoc sé fer res a l’alçada d’això, no.

I, per altra banda, naturalment, pels motius que explicava al principi, és com demanar-li a algú de Sabadell que escrigui novel·les sobre la vida de la gent de Santa Coloma de Gramenet.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Fenòmens i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

13 respostes a Delta

  1. i tot aquest discurs a què treu cap ? no se’t veu un adicte a la bellesa formal, més aviat a les coses misèrrimes i ronyosetes fàstic, lleganyós, empastifat , dels dintres pútrids, aromes de pixats i perbocades …
    a mi em sembla molt bé ! inicies una nova forma poètica… què més vols ?

    no necessitaves l’epileg, que és molt culte, però que ho no sap pas què hi fa aquí.
    apa, adéu. t’admiro ! jo sóc un poeta de fireta

    • joantdo ha dit:

      Treu cap a haver trobat l’excusa perfecta per aconseguir que no diguin que jo no havia avisat que l’estereotip no funciona. O sigui, que el delta el conec tant com tu.
      I tu ho saps perfectament, que no ets un poeta de fireta! L’admiració és mútua,
      j.

  2. Aquest post és trampós, perquè no em deixa dir “Bravo!” sense estar aprovant, alhora, el que hi dius. I no, no hi estic d’acord. Així, doncs, bravo des del més absolut desacord!.

    • joantdo ha dit:

      Doncs no digui “bravo!”, home. Expliqui’m per què no hi està d’acord!
      j.

      • Bravo per l’escrit, pel to i la forma, per com explica el que explica, per la manera de donar veu al darrer treball de Zoraida Burgos, pel respecte que desprenen les seves paraules, senyor Todó, vers la creació literària.

        Però dir «bravo!» sense afegir res més s’hauria interpretat, potser, com estar d’acord amb els motius que el porten a renunciar a escriure sobre el Delta. I, malgrat no haver arribat a cap conclusió ferma, sospito que no hi ha llocs que no puguin ésser millorats per l’art o, en tot cas, que la bellesa d’una i altre, de realitat i creació artística, són de diferent natura; i que la seva escriptura, més enllà d’orígens i localització, té el do que li ha de permetre «estar a l’alçada» –si més no, de provar-ho, si li ve de gust–.

  3. SenyorVentura ha dit:

    Aquest estiu, família i servidor vam anar a passar uns dies al Delta. La senyora de la casa rural, preguntada per les festes majors on podíem passejar el nostre petit plançó, va recitar-nos de memòria tots els programes d’actes dels pobles de 20 quilòmetres a la rodona. Però quan vaig indicar-li que també eren festes a la Sènia, va mirar-me com amb aquella posat entre la superioritat moral i la indolència amb que es tracten els de Can Fanga i em respongué: “La Sènia? Suposo que hi deuen fer alguna cosa… Dius que també hi són festes? Ara?” Valgui aquest prosaic comentari per deixar constància que el desinterés és en dues direccions.

  4. SenyorVentura ha dit:

    Ah, i on he escrit “Sènia”, llegiu-hi “Sénia”. No em mireu amb aquest posat amb que es miren als pixapins, sisplau.

    • joantdo ha dit:

      En el meu cas no és ben bé desinterès. El que passa és que és lluny, físicament i mentalment (jo tampoc sabria dir què hi fan per festes). Més lluny que no sembla. Per això dubto de poder entendre com és la vida allà (com en general em costa entendre com és la vida a la vora de la mar; ells tenen escamarlans i flamencs, nosaltres senglars i cabres grimpadores), i suposo que a l’inrevès passa igual. Però sí que m’interessa el lloc (no em negarà que és bonic!).
      A la seva “sènia”, començo a resignar-m’hi… 😉
      j.

  5. SenyorVentura ha dit:

    És molt bonic, sí. I volem saber on penja les fotos, per constatar que, a més de bon escriptor i bon lector, és un bon fotògraf.

  6. Escafarlata ha dit:

    Srs Todó i Navarro, em sumo a les seves reflexions. Modestament em sembla que el paisatge és una manufactura (culpa de la pagesia, etc), i que el Delta no n’és l’excepció. En segon lloc, el paisatge és una pensafactura: existeix perquè se’l descriu. I, en tercer lloc, si el sr. Todó en parla, per dir que no en parlarà, l’únic que fa, i jo ho trobo ineluctable i profitós, és reflexionar sobre un paisatge que, malgrat ser a una hora en cotxe, li toca el voraviu, vulgui no vulgui.

    • joantdo ha dit:

      Va, així responc també al senyor Navarro, a qui havia deixat penjat: prefereixo una objecció que un “bravo!”, perquè així descobreixo que no m’he explicat bé. És completament cert que “no hi ha llocs que no puguin ésser millorats per l’art o, en tot cas, que la bellesa d’una i altre, de realitat i creació artística, són de diferent natura” (tothom sap que abans de la pintura de Turner no hi havia boira a Londres; vegin: http://palumbuscolumbus.wordpress.com/2009/01/31/oscar-wilde-i-les-boires-de-londres/).
      En el fons, no es tractava d’això, i la culpa és meua per no explicar-ho bé. El que passa és que hi ha una determinada simplificació respecte al territori on visc, un estereotip. És més gran i divers que no sembla. No es tracta tant de ser capaç o no de parlar del Delta (aquí hem parlat del nord de Croàcia, i de Barcelona) com del fet que hi ha (o percebo) una determinada expectativa: que com que sóc d’allà conec el delta. I no: ho poden fer Zoraida Burgos, o Eduard Carmona, per exemple, però jo, ara com ara, pobre de mi, no. Ara: sobre els Ports de Morella els puc explicar meravelles.
      Gràcies pels comentaris!
      j.
      P.S. Ja de pas: respecte a les meves qualitats com a fotògraf, avui en dia la tècnica, més que no l’habilitat, fa meravelles com la de dalt.

  7. Retroenllaç: Aplecs (i 3) | Fàstic

  8. Eventos en Cali ha dit:

    me encanta la imagen creo que puedo quedar mirándola por horas y escribir todo lo que me produce es genial.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s