Llistes

Cap al final de la Recherche, al volum El temps retrobat, molt de temps després de la famosa il·luminació de la magdalena, Marcel es troba amb un seguit d’il·luminacions anàlogues: dues llambordes desiguals, el soroll d’una cullereta picant un plat, el tacte d’un tovalló, el soroll estrident d’una canonada d’aigua. És una veritable cascada d’impressions aïllades que, comunes amb un instant del passat (un viatge a Venècia, l’estada a Balbec) però inadvertides en aquell moment, ara el permeten retornar-hi, copsar “una mica de temps en estat pur”.

Tot passa al palau de Guermantes, mentre Marcel abans d’entrar s’espera, per no interrompre una interpretació musical, en una petita biblioteca. Immers en les seves reflexions, se li acut agafar un llibre. I, en veure que és François le Champi, de George Sand, el colpeix una impressió ambivalent, primer de desacord absolut i sobtadament de concordància. Tal com ho va traduir Joan Casas:

De semblant manera jo acabava de reconèixer fins a quin punt concordava amb els meus pensaments actuals la dolorosa impressió que havia sentit en veure aquell títol d’un llibre a la biblioteca del príncep de Guermantes; un títol que m’havia donat la idea que la literatura ens oferia veritablement aquell món de misteri que ja no hi trobava. I tanmateix no era cap llibre gens extraordinari, era François le Champi.

I efectivament, d’aquesta novel·la de Sand hom només se’n recorda perquè aquí en va parlar Proust. Ell mateix admet que no és un gran llibre, cosa que fa encara més fastuosa la impressió:

Certament, la “ploma” de George Sand, per fer servir una expressió de Brichot, tan amant de dir que un llibre no era escrit “amb una ploma atenta”, no em semblava de cap manera, com havia semblat durant tant de temps a la mare abans que emmotllés lentament els seus gustos literaris sobre els meus, una ploma màgica. Però era una ploma que sense voler jo havia electritzat com sovint s’entretenen a fer els estudiants, i vet aquí que un miler de petites coses de Combray, i que jo ja no percebia des de feia molt de temps, saltaven lleugerament totes soles, i l’una darrera l’altra venien a arrenglerar-se penjades del mànec imantat, en una cadena interminable i tremolosa de records.

És el primer pas d’una reflexió que el du a abominar d’aquella crítica que valora els escriptors en funció de la importància del seu tema:

Aquesta aberració constant de la crítica arriba tan enllà que un escriptor gairebé s’hauria d’estimar més que el judiqués el gran públic (si aquest no fos incapaç ni tan sols d’adonar-se d’allò que un artista ha provat de fer en un ordre de recerques que li és desconegut). Perquè hi ha més analogia entre la vida instintiva del públic i el talent d’un gran escriptor, que només és un instint religiosament escoltat enmig del silenci imposat a tota la resta, un instint perfeccionat i comprès, que amb la xerrameca superficial i els criteris canviants dels jutges acreditats. Llur logomàquia es renovella cada deu anys.

Segueixen vint pàgines de reflexions (abans que tornem a la festa al palau de Guermantes), on Proust reprèn allò que ja havia explicat a Sobre la lectura. Allà l’exemple no era Sand, sinó Théophile Gautier, concretament Le Capitaine Fracasse. Un llibre on, vora frases que li semblaven “les més originals i les més boniques de l’obra”, que arribaven a embriagar-lo, hi trobava prolixes descripcions de castells. Hi va descobrir, diu, la insuficiència radical dels millors llibres: “Sentim molt bé que la nostra saviesa comença on s’acaba la de l’autor, i voldríem que ens donés respostes, quan tot el que pot fer és donar-nos desitjos”. Per això no hi ha llibres imprescindibles, ni llibres millors: hi ha llibres llegits, i llibres no llegits.

A El temps retrobat hi tornarà, sobre aquesta fragmentarietat. I la separarà clarament d’aquelles “lectures” que serveixen més que res per a la conversa mundana, per a la batxilleria i el safareig. I ja acabo:

Fins i tot en els plaers artístics, que busquem tanmateix per la impressió que donen, ens ho combinem de seguida que podem per deixar de banda com a inexpressable allò que és precisament la impressió mateixa, i per aferrar-nos a allò que ens permet sentir-ne el plaer sense conèixer-lo a fons, i creure que el comuniquem a altres aficionats amb qui la conversa serà possible, perquè els parlarem d’una cosa que serà la mateixa per a ells i per a nosaltres, puix que haurem suprimit l’arrel personal de la nostra impressió. En els instants mateixos que som els més desinteressats espectadors de la natura, de la societat, de l’amor, del mateix art, com que tota impressió és doble, a mitges embeinada en l’objecte, continuada en nosaltres mateixos per una altra meitat que ningú més no podria conèixer, ens apressem a bandejar aquesta, és a dir, l’única a la qual ens hauríem d’agafar, i només prenem en consideració l’altra meitat que, atès que no pot ser aprofundida perquè és exterior, no serà causa per a nosaltres de cap esforç: el menut solc que la visió d’un arç blanc o d’una església ha produït en nosaltres, trobem massa difícil provar de percebre’l. Però tornem a escoltar la simfonia, tornem a veure l’església, fins que -en aquesta fugida lluny de la nostra pròpia vida que no tenim valor de mirar, i que s’anomena erudició- les coneixem tan bé, i de la mateixa manera, com el més savi afeccionat a la música o a l’arqueologia. Quants n’hi ha que es limiten a això, que no extreuen res de la seva impressió, i envelleixen inútils i insatisfets, com solters de l’art! Tenen els neguits de les verges o els mandrosos, i que la fecunditat o el treball guaririen. Són més exaltats parlant de les obres d’art que els mateixos artistes, perquè com que llur exaltació no és per a ells l’objecte d’una dura tasca d’aprofundiment, surt a fora, escalfa llurs converses, fa enrogir llurs cares; creuen que fan alguna cosa quan criden fins a esgargamellar-se: “Bravo, bravo” després de l’execució d’una obra que els agrada.