La llei i l’atzar

Man from LondonMaloin, el protagonista de L’home de Londres, de Simenon, és testimoni d’un assassinat; dins la lluita, veu com es perd una maleta. Guardaagulles al port de Dieppe, baixa i la recull: és plena de diners. La guarda en un armari, i roman a l’espera. Bona part de la novel·la l’ocupa (com si fos una obra de Julien Gracq) aquesta espera, que al final acabarà sent el parèntesi entre dos assassinats (i de cap dels dos se’ns explica la motivació bàsica). Perquè, mentre no decideix què fer, a què atenir-se, Maloin desenvolupa una mena d’identificació amb Brown, l’assassí, una estranya intimitat. Com si, a través de la maleta plena de diners, tingués més coses en comú amb ell que amb la seva família. Fins que el mata. I aleshores Simenon, subtilment, deixa d’explicar-nos clarament els pensaments de Maloin (si és que en aquell moment els pensaments de Maloin són gaire clars per a si mateix): en el moment que tot semblaria solucionat, el guardaagulles entrega els diners, ho explica tot, confessa el seu assassinat. Assumeix la culpa (que era potser la seva relació bàsica amb l’home de Londres) fins al final, en una actitud que, per als policies, esdevindrà desconcertant:

Adoptaven una actitud hostil; era la de qui mirava d’atrapar-lo, quan ell ho havia explicat tot per iniciativa pròpia, sense esperar que el vinguessin a cercar.

És un desenllaç que pràcticament recorda el judici de L’estranger, de Camus; policies, jutges, advocats, enfrontats a un crim on, contra més detalls se’n coneixen, més difícil n’és l’explicació. Un absurd.

Temps després, el novel·lista Friedrich Dürrenmatt ha de pronunciar una conferència sobre l’art d’escriure novel·les policíaques. A l’hotel coneix un ex-comandant de policia, H, que s’ofereix a dur-lo de tornada a Zuric. Després de fer-lo aturar en una gasolinera, on veuen uns estranys personatges (els protagonistes de La promesa; que per casa, per cert, només tinc en castellà; trec fragments d’allà i els tradueixo per no embolicar la troca, però no se’n fiïn gaire), mentre el narrador, fatigat, ressacós i amb un somnífer al cos, té “el sentiment de lliscar en un somni sense fi i sense sentit”, H. comença a explicar-li que, pensa ell, totes les novel·les policíaques són un frau. No només són moralistes (els criminals hi troben el seu càstig, el crim no val la pena, “mentre només cal observar la realitat humana per descobrir quina és la veritat sobre això”) sinó que, sobretot:

Vostès construeixen els seus arguments sobre la base de la lògica, com als escacs: aquí el criminal, aquí la víctima, aquí el confident, aquí el beneficiari; n’hi ha prou que el detectiu conegui les regles i revisi la partida, i ja ha caçat al criminal i ha aconseguit que triomfi la justícia. Aquesta ficció em posa nerviós. La realitat només s’ho manega a mitges, amb la lògica. Alhora, ho admeto, nosaltres els policies estem obligats a procedir d’acord amb la lògica, d’una manera científica; però els factors dissonants que entren en joc són tan freqüents que tot sovint és la pura sort o l’atzar allò que decideix la partida al nostre favor. O contra nostre.

I cal admetre que, vint-i-sis anys abans, això Simenon ja ho sabia.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Lectures i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s