Sobre Wert

(Anècdota primera)

Estany de Certascan 2Fa anys, molts anys, vaig tenir una forta amistat amb una noia de California. Havia vingut aquí per estar-s’hi un any, donava classes d’anglès en una acadèmia i, amb tot de temps lliure per davant, es dedicava a fer de Vicky Cristina avant-la-lettre. I jo, entre altres coses, li feia de cicerone. Vam anar a Figueres, a veure tot allò del Dalí, vam anar a Cadaqués, vam anar a veure volcans a Olot. Sempre parlàvem en anglès; durant l’any que va ser aquí, realment, va aprendre molt poc espanyol, i tampoc li calia. Durant aquells mesos, per altra banda, vaig descobrir el curiós món dels estrangers (de certs estrangers) a Barcelona.  Bobos, burgesos bohemis, instal·lats en pisos cèntrics, amb ocupacions laborals folgades (o amb una beca erasmus) que els permeten viure en una mena de festa perpètua, i fer les seues cosetes, més o menys ingènues, més o menys kitsch. Una mena de paradís al qual no he tornat mai (jo no sóc, al cap i a la fi, un d’ells), però que encara intueixo funcionant darrere alguna de les façanes del Barri Gòtic, a altes hores de la nit.

La qüestió és que parlàvem en anglès. Va ser, finalment, la manera de no perdre gaire el temps en explicacions. Per a mi va ser una mena d’immersió (fins al punt que, en un bar de Figueres, ja instal·lat en el pur automatisme mental, va ser en anglès que vaig demanar two beers a un cambrer atònit); ella no va aprendre, durant mesos, res de res. Res, com a mínim, que no dugués apres dels latinos del seu país. Fins que, ja cap al final, vam decidir anar d’excursió amb uns amics: vam anar de Tavascan al llac de Certascan. Van ser un grapat de dies. Però vet aquí que els meus amics, d’Amposta i La Sénia, no sabien gaire anglès. I, sobretot que, sent-ne un grapat, l’idioma que els sortia era el català. Del castellà, ni parlar-ne (tampoc l’hagués entès). A l’alçada del tercer dia, doncs, la noia aquella ja deia “bon dia”, “gràcies”, “vols que et passi el termo del cafè?”. I els altres, fotent-se’n: “Xeic, com és que no n’hi has ensenyat abans?”

(Anècdota segona)

parc_eolic_baix_ebreAquesta és menys concreta, més imprecisa, més susceptible de caure en la subjectivitat, en l’autoengany. Ja veuran per què. Fa molts d’anys, jo era un vailet que escrivia. I no sabia com fer-m’ho per publicar. Per tant, tirava cap al que semblava més normal: presentar-me a premis. I sempre perdia. Algun cop, fins i tot (i si hi pensen una mica, veuran que és el pitjor dels casos), el premi es declarava desert. El problema és que mai no saps per què has perdut. Hom, quan s’hi troba, aixeca mil teories (que potser encobreixen que és el que et mereixes), però totes plegades són tocaboires. No ho saps, realment, per què no et donen un premi. Igual que, si enviessis l’original directament a l’editorial, no sabries per què et diuen que no. Dóna la impressió, aleshores, d’estar donant cops de cap contra la paret.

Un d’aquests intents de racionalització (i no estic dient que fos per això: dic que és una hipòtesi que tenia aleshores, tenyida de tota la vanitat i l’egolatria que vostès vulguin) era la qüestió del dialecte. No em donaven el premi perquè escric en un català estrany. I aquí acabem on volia anar: la relació del grapat de comarques on visc amb Catalunya és, si fa no fa, molt semblant a la del veí Terol amb Espanya. Arribaries a dubtar que existim. O, com a mínim, durant molt de temps havia estat així. De nosaltres en volien l’energia nuclear d’Ascó i Vandellós, l’aigua de l’Ebre, la força del vent del Coll de l’Alba, el que sigui que fan a Flix. I res més.

Quan la cosa sembla que s’ha capgirat (i ja els ho dic, som en terreny relliscós, apte per a la més trista de les estafes, l’autoengany), m’agradaria pensar que no ha estat pel fet que jo me’n queixés. Certament, hi ha la sort, i la feina feta pels qui em precediren. M’agradaria, però, poder pensar (però això no ho sabem mai, i jo menys que ningú) que ha estat perquè ho he fet bé. Per haver aconseguit ser inevitable. Però no per practicar el victimisme sobre el fet que els de l’Ebre som lluny de Barcelona (de fet jo me’n vaig anar a viure allà), i allà no ens estimen, vaja. Ni per demanar una quota. Al cap i a la fi, si realment ens tinguessin mania, això només voldria dir que no hi ha res a esperar-ne. M’agradaria pensar que, si uns quants hem aconseguit que ens escoltin (i una, encara, i en això sí que no puc enganyar-me, encara més que jo, i merescudament), ha estat per plantar-nos allà, aprendre d’ells, arribar a saber emprar les seves armes, poder plantar cara, i finalment per aconseguir fer-ho potser no millor però sí tan bé com ells. I tenir paciència, i no esperar res.

Però certament, quedar-me a casa plorant perquè el profe em té mania no va servir de res, no.

Però clar, qui sap…

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en El dia a dia, Fenòmens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s