Alguna cosa que no és ben bé la tecnologia fa que aquí, just a la vora d’aquest espai on vosaltres em llegiu, a la paròdia d’àgora on la gent discuteix per passar l’estona, sigui més fàcil tirar cap a la discòrdia que cap a l’acord. I llavors, entre la insídia dels uns i la desídia d’alguns dels altres, quan per moltes raons que tu donis, per l’altra banda se’t segueix negant (en tot l’abast dels termes), arriba un moment que ho enviaries tot (enviaries algú) a cagar a la via. Que tiraries, amb gest cansat, per la via fàcil; si de l’altra banda et plantegen una confrontació com a única possibilitat, t’hi dirigeixes, et llences de cap a la simplificació alegre de la gent que va per la vida sense comprovar si el que fa correspon a la realitat, a la necessitat o a la bona fe. Sobretot de la gent que necessita simplificar les coses per veure si així us pren el pèl.
I de cop, a la impensada, trobes un text que podries haver-lo escrit (amb quatre canvis de detall) tu. I es genera un bell moment d’aparent unanimitat que, dins la seva diferència persistent (justament els quatre canvis de detall que, si parlem de literatura esdevenen quilòmetres de distància), més que tancar-te en la falsa seguretat dels idiotes, et recorda que no, que les coses són més complexes que no pensen ells, justament ells. Els idiotes.
Vet-lo aquí:
Casi veinte años viviendo en esos pisos viejos de Barcelona, de suelos de mosaico y tuberías de hierro, y sabiendo que ni uno de los pasos que he dado por sus aceras va a hacerme de esta ciudad, y así cada semana regreso a la periferia, al río, a los bloques, a la autopista, a las vías, cada vez en busca de una dosis de mí mismo. Pero nunca me encontraré tan lejos de mi historia como cuando llego a San Adrián, porque aquí ya no hay nada de lo que persigo. Son fantasmas lo que salgo a cazar, y a algunos voy a encontrármelos.
P.S. Clar que l’endemà al diari et trobes un article de Francesc de Carreras fent jocs de mans (“La funció de tota llei ha de ser sempre la defensa dels febles”, diu ell, xiroi, i tot seguit es posa a defensar els més forts) i la bonhomia se’n va a can Pistraus.
Fàstic 