En tenim el fàstic

Florit(El text que llegireu, si us vaga de fer-ho, a continuació, podria haver-lo llegit Jordi Florit Robusté dimecres passat a l’Horiginal, com a presentació del llibre a què fa referència. Finalment, ben bé no va dir això. Què va dir realment, ho sap la gent que hi era; això n’és la partitura, que m’ha cedit amb l’amabilitat de sempre. I ja callo, que llegir aquestes coses ens agafa sempre fent cara d’enzes. Diu Jordi Florit:)

Oh Borges, Lowell, oh patricis

americans! Teniu la vostra

història tan prop, i us viu el fàstic.

Tinc història prop. En tinc el fàstic.

Gabriel Ferrater

Posem per cas el cinquè poemes d’aquest llibre i que, encapçalat amb una citació
d’Andreu Vidal, “Quin serà el cos que gosarà morir?”, diu així

Correm bagots, i tanys bessons, i dagues
tirades, a l’encalç de llum
brollada en terra (dau-li!), xorca. Vagues
les amagades, lentes plagues
sota la pell on lo temps se consum.

Foragitats de les raïms, ¿qui gosaria
al primer cop de daus morir?
Vague el cel que els temorucs sostenia,
són fum totes les lleis, neulia
de mil anys de paraules. Estalzí.

Centrem-nos, doncs, en els detalls mètrics: dues estrofes de rima consonant (abaab, cdccd), i fins i tot una d’interna, d’octosíl·labs, decasíl·labs i un alexandrí molt sincopats i plenes d’hipèrbatons. De fet, el paral·lelisme de l’adjectiu i no verb “vague / vagues” és clau en el poema, com es veurà. Destacar, a més, l’ús constant no únicament de dialectalismes propis del Maestrat, sinó també d’un lèxic pouat tant del camp com de la ciutat, del registre elevat com del col·loquial. Per al poema que ens ocupa, en consultar l’Alcover-Moll, veurem com “bagot” o “abegot” és el raïm petit que en el temps de la veremada encara no ha madurat prou. Els abegots se solen fer al capdamunt dels sarments i els veremadors no els toquen fins que, després de veremar, quan ja són madurs, els cullen i se’ls mengen. D’aquest fet, al Maestrat en diuen “córrer lo bagot”, i en altres llocs “bagotar” o “bagotejar”. Paral·lelament, potser cal recordar que “neulir” és un sinònim d’aflaquir, marcir, debilitar lentament; mentre que “estalzí” és el sutge, el hollín castellà. Les “raïms”, en femení, matriu o úter. “Temoruc”, doncs no té cap secret: poruc. I alerta: “tany” és un barbarisme entès com a so de campana. “Tany” és el brot o grop que surt d’una soca, i alhora també un aixingló o singló a ses Illes: un bagot… Per tant, resolts possibles dubtes, posem per cas que hi tornem…

Correm bagots, i tanys bessons, i dagues
tirades, a l’encalç de llum
brollada en terra (dau-li!), xorca. Vagues
les amagades, lentes plagues
sota la pell on lo temps se consum.

Foragitats de les raïms, ¿qui gosaria
al primer cop de daus morir?
Vague el cel que als temorucs sostenia,
són fum totes les lleis, neulia
de mil anys de paraules. Estalzí.

Córrer el bagot des d’aquest nosaltres, nodrir-se del fruit tocatardà, a falsa deshora. A un primer roc de lectura, sembla que el jo poètic descrigui una veremada amb colla, l’espicassar del raïm endarrerit, el reflex dels brots novells, els tallants deixats caure en terra, el cep com un fanal lumínic però eixut, aquest “dau-li!” oral i imperatiu, animós, que aportat realitat i urgència. El bagot, que a contrallum es demostra iridescent però que, segons sembla, està empestat per unes plagues sota la pell de la qual el temps s’escola encapsulat. Quina plaga, tanmateix? Bé és cert que existeix l’anomenada podridura noble, una pràctica amb què el pagès deixa que el raïm s’infecti externament amb un fong necrotròfic, el Botrytis Cinerea, i que provoca que el raïm concentri major sucre, a banda d’aromes que els etnòlegs preuen força en vins com el Sauternes francès, el Tokay hongarès, alguns Albariños… Podria referir-se a aquest fet? No ho sembla: en aquest cas la plaga seria sobre la pell i no sota, no s’amagaria. I si no és el cas, llavors què?

Deixem per ara les plagues i anem a la segona estrofa. Aquest cop, les raïms, en femení, les matrius o úters, de les quals el ser humà també es expulsat i no només paradisíacament o maternal. Al cap i a la fi, amb la represa a la citació de n’Andreu Vidal i que evidentment recull el guant de Mallarmé, ¿qui gosaria a primer cop de daus morir? ¿Qui, un cop expulsat a l’existència, deixaria que l’atzar l’abolís en lloc de pretendre una lluita sota el cel del llibre etern? Fet i fet, si fins ara tot fruit poètic −i que és un vers sinó un gra del raïm?− o bé no ha crescut a l’hora, o bé pateix una plaga, o bé sota la seva pell hi ha la dolçor del temps pendent de ser sacrificada; ¿com no concloure que la vida humana no és aquest fruiteta de vida i mida irrisòria? Les il·lusions, una fruita o bé immadura o bé podrida, exclosa del paradís. Llavors no ens ha d’estranyar la doble vaguetat tant d’aquelles plagues com d’un cel que sosté els temorosos, paradoxa antiheroica d’un Atles inservible. Heus aquí un cel errant, indefinit, inconsútil, que sostenia els porucs; totes les lleis humanes són un fum que el pas de temps ha afeblit fins al punt que només en queda el sutge, les partícules carbonitzades que embruten les parets. Extrapolant-ho, posem per cas, un cel de socratisme rúfol capaç de suportar la moral dels esclaus que no han estat capaços de granar i esdevenir completament tal com els bagots, encara que sigui a deshora. O a l’inrevés: potser els irredempts, que defugen del trepig de peus descalços. El fum ja consumat d’unes lleis de les quals sols resta la brutícia com a petja i record, però que ja no escalfen ni il·luminen… L’estalzí d’un passat ennegrit enfront el fals futur del bagot. Entremig, cadascun dels presents eterns a què tots ens veiem expulsats estiguem o no a punt. Al cap i a la fi, immadurs de mena, qui gosaria a primer cop de verema fruitar?

Botrytis_rieslingRaïm afectat per fong Botrytis Cinerea
(font: Wikipedia)

El fàstic que us cega és un llibre extremament lligat al seu llibre anterior, Los fòssils (al ras) (2007), en el qual fins ja se’ns avisava de l’existència d’un germà bessó. De fet, vegi’s com els versos del frontispici (p. 11) ja eren presents al llibre anterior al poema de títol homònim del primer. Encara més, a les endreces, als nous “Propòsits de destrucció”, se’n reconeixen els deutes. Entre ells, val la pena destacar que els poemes més jovencells estan datats l’any 2000; els més vellards, el 2008. La gran majoria, entre el 2004-2006. L’epíleg, signat al 2 d’abril del 2010. I avui, a les acaballes del 2012, es presenta la seva publicació… Basti això, doncs, per adonar-nos que han passat anys, molts anys, i que han anat empolsinant llibre com poètica. Sens dubte, hi ha diferències amb el primer llibre. Per exemple, els més evidents: aquest cop s’ha abandonat l’ús de la caixa baixa. Aquest vegada El fàstic que us cega és un poemari sense capítols i gairebé sense títols, llevat de quatre casos, tots numerats amb només dos poemes encapçalats amb una citació i amb una novetat paratextual, una datació d’escriptura altrament mentidera: veureu poemes datats en mesos amb erra que parlem d’estius solejats, per exemple. Per altra banda, temàticament, si a Los fòssils… predomina la descoberta de la ciutat, aquest cop a El fàstic… hi ha una major presència d’escenes rurals si bé ambdues localitzacions es conjuguen. En aquest sentit, sembla ser que el concepte d’”ultralocalisme” ha fet fortuna; n’Andreu Subirats l’ha explicat molt bé enfront el folklorisme decathlònic del descobrir Catalunya en un cap de setmana. Ara bé, particularment apostaria per un neologisme com el de la rurbanitat, terme que vaig descobrir en boca d’un Tom Waits i que l’autor té com a banda sonora d’aquest llibre, tal com es llegeix a les endreces. Al respecte, us convido a descobrir poemes d’un tarannà ullprenedor, cinematogràfic: bodegons d’asfalt i runa, natures moribundes per la globalització entre canyís i plàstics llardosos, festes dionisíaques de bous embolats i discoteques del rodal… Al capdavall, ara que tots ens fem els milhomes d’haver llegit P. Celan, no és l’ull l’òrgan poètic per excel·lència? Concretament, crec que aquestes escenes permeten apuntar cap a un dels seus trets definitoris: el pas del temps com a espai i matèria constitutiva del poema. Hi trobareu la reïficació de la temporalitat en una metàfora, una imatge, i que adquireix pàtina moral com estètica. O sia, sabeu aquell breu matís que distingeix, o condemna, l’andròmina de l’antiguitat? Doncs just allí enmig arrela el poema. A més, aquest fet es força interessant ja que demostra si la temporalitat inspirativa, el pretext que motivà el poema o el postext que n’ha sorgit, encara se manté fidedigna o vàlida. O dit d’una altra manera, en un moment en què la fugacitat artística i la immediatesa editorial predominen, ¿s’han de deixar empolsinar tant els poemes, per dins i per fora, que envelleixin com qualsevol vi novell i que prenguin aquest cos sumptuós tot i el perill d’avinagrar-se? En cert aspecte, no seria caure en el parany dels abegots?

I és a partir d’aquesta consciència de la vellúria, doncs, que més val calçar-se per a la brutor i la brutalitat. El pas del temps reclama pols i llivanyes, sutge i decadència. En aquest sentit vos adonareu que la duresa poètica resultant, el que se n’ha dit “tremendisme” dels poemes d’en Joan, no és només temàtica sinó funcional. Perquè hi és arreu: coàguls i mort, pols i merda, sang i semença, dones esbudellades com ratotes i poetes sense sostre que es masturben compulsivament… Ja no es tracta de la dislocació provocada pels hipèrbatons o de camps semàntics llaurant a mà un llenguatge saburrós, sinó també la cruesa d’uns temes en què se sovinteja la lletjor descriptiva i la brutalitat dels actes humans exposat amb falsa delectança mòrbida, amb l’actitud passiva de qui deixa esllanguir composició i descomposició literària a consciència i en mostra la fixació. En certa mesura, cadascun dels seus poemes és una caixa on observar la putrefacció del temps poètic com una revisió de la sèrie Cadaverina 15 d’en Miquel Barceló i Josep Albertí del 1976. Al capdavall, el teòric tremendisme d’aquests drames rurbans no tenen una simplista voluntat d’esvalotar tietes −les quals són impertèrrites quan toca, com bé assenyala en Raül Garrigasait a l’epíleg− sinó l’acarament estètic als propis límits, el llindar del que és sofrible i que provoca la il·luminació profanada.

Vet aquí el pinyol de la qüestió, el tal volta per què del títol: fastiguejats per una realitat que embruta la visió i ens impedeix de veure-hi clar, sols reproduint-la i alhora estetitzant-la malgrat sa repulsió es pot besllumar allò ocult, denunciar la presó de les lleganyes. Per tant, que no us estranyi la interpel·lació als correligionaris, la denúncia i l’insult: “i és allà, que vos veig: / vosaltres, fills de putes tots, mesquins / deséssers que us arrossegueu / per intersticis sens oxigen, llagoters / llims, fosc llaquim de subterranis flums”. Un poema (XVIII, p. 34-35) que acaba amb un “I per això, per tot això, / que quan arribe allà no em gire per mirar-vos”. I alhora, davant tota aquesta denúncia, la inesperada i humana feblesa del darrer poema d’hospital on s’ha ingressat algú pel qual se sent un amor fet pregunta, silenci i respir. O sia, què és més brutal: la deixadesa del temps o la dels homes que pretenen superar-lo amb la imitació d’una poesia que, de cop, esdevé més referencial que simbòlica?

CadaverinaCaixa amb un peix – Cadaverina 15
(foto: Museu Miquel Barceló)

Segons Feliu Formosa, G. Trakl practicava una mena d’“estranya insistència” amb la coda d’unes variacions temàtiques sempre presents. Un plantejament que també s’ha considerat de la poesia d’en Francesc Garriga, maior inter pares, i que no sé si prové d’un fet irrenunciable (escriure sempre el mateix poema) o indiscutible (escriure sempre el mateix poeta). Dic això perquè a El fàstic… hi ha tota una colla de referents temàtics, d’imatges i de metàfores totes elles punyents i que es reiteren, diria, no per manca de perícia o imaginació sinó com a dació de les pistes necessàries per dominar-ne el codi. Com una mena de variacions musicals o una sèrie pictòrica, per entendre’ns, que pretenen crear una ambientació reiterativa i abassegadora, una rutina fosca i endurida amb els temes tractats, monòtonament expressionista i angoixosa. Un cas ben clar: fixeu-vos com els poemes XI i XXI, datats amb dos dies de diferència, 17 i 19 de febrer del 04, es tanquen respectivament amb “astres que trenen bòfegues” i “crúors flamejants”. Paral·lelament, i aquest és de caixó, veieu com l’espill no és estrictament la superfície reflectant, sinó una metàfora introspectiva, d’autocontemplació del subjecte. El mirall són els altres; la consciència de no deixar-te engavanyar per un mateix, la veritable ceguera. De la mateixa manera, adoneu-vos com tot sovint apareixen referents nocturns equivalents a la creativitat, a la inspiració soferta des d’alguna mena d’alteritat externa. Per exemple, els llençols rebregats al peu del llit com les arrugues de l’escrot, ambdues bosses on condorm la inspiració per ser llaurada a les fosques. Fixeu-vos en la redundància en les parets escrostonades, la insistència de segons quines perspectives, l’atonia de la pols que esborronada la mirada, la melancolia geomètrica i blanca, l’ombrallum minimalista que arrela en primer pla però que s’espiritualitza fora de l’enquadrament… Correlat objectiu entre la brutor externa i la sutzor interna? No, seria massa senzill…

Arribats a aquest punt, havent analitzant la proposta de la rurbanitat, l’estètica del tremendisme i l’aposta per les “variacions mínimes”, havent demostrat com Los fòssils… i El fàstic… conformen les cares d’una moneda que es desgastarà, havent vist com la tematització del pas del temps qualla en la recreació minuciosa i obsessiva de brutor i brutalitat fins i tot com a consciència metaliterària; llavors només sé preguntar-me si la fossilització d’una vivència en un poema se resol en el seu negatiu, en les seves deixes. O sia, ¿com aconseguir que l’acte i efecte del petrificar-se provoqui la renaixença de sa desaparició? Potser el seu senyal del record és l’única amatença possible, l’enyor del trilobit que ja no existeix. O potser és que només des de la lectura profunda el poema serà capaç de desaparèixer per així petjar-nos fins que nosaltres també desapareixem com una osca natural. O potser tampoc, i aquesta és la meva aposta de caire més profund o forassenyat: amb aquest poemes Joan Todó eleva la sutzor com a metàfora d’un pas del temps que poetitza l’existent, que li atorga un deix de temporalitat, d’aurèola personal. Pòsit i solatge, guaret i saó que reclama la infecció en la pròpia escriptura. Per tal que el fòssil (cultura/poesia) es formi cal que la carn (natura/poema) es podreixi, que la inspiració neixi pansida als ulls dels lectors i que en descobreixin amb les mans empudegades el veritable tou de l’existent. Per tal que el poema ens afecti, cal atrevir-se a veure la descomposició tant inspirativa com conspiradora i que la seva podridura no ens ennuegui ni ens orbi. Visió doble per a una ceguesa il·luminada. Per tal que el poema esdevingui el bagot que reclama la seva pròpia naixença, cal que el lector sigui la plaga, la podridura noble per a aquell raïm, −“Qui separarà la palla de la pols?”, que diuen n’E. Escoffet & Bradien− i que com més vulguem apropar-nos al fet poètic, més el cobrim amb la nostra floridura verosa. I tot i això, per saber que tots serem pessigat amb ungles terroses i deglutits amb menyspreu en mans d’uns veremadors anònims d’ungles insalubres. Si segons en Palau i Fabre potser ja era hora de dir-li puta, a la rosa de la poesia, i que es deixi obrir les cames d’una vegada en lloc d’estretors hermenèutiques o escalfabraguetam emotiu, en canvi, en Joan aposta per una rosa donada al fum… Hi tornem, a l’estalzí?

Tot això, no cal dir, té un preu: el de la picota. A l’epíleg llegireu les paraules d’en Raül Garrigasait qui, entre d’altres raons, planteja un pregunta que cap poeta ni lector de poesia pot estalviar-se: què fer-ne de la poesia d’avui en dia? Concretament: “no puc deixar de preguntar-me quant de temps podrà la poesia continuar dramatitzant la seva pròpia abolició sense convertir-se en una nosa inútil, si és que encara no ho és”. O potser, i aquest és el pitjor sacrilegi que ningú no podria cometre, la denúncia del fàstic que no permet veure-hi no escau als no lectors de poesia, a la massa gandiashorenca, sinó als poetes que celebreu misses negres amb les seves pròpies cropoefígies emocionals, perbocades amb què sacralitzeu vostra mísera existència sota l’ègida d’una forma art com una religió sense altre deu que la vostra presència. ¿Vos imagineu, llavors, el fàstic que provocaria observar la pròpia desaparició, la llefiscosa podridura artística? Per tant, no us estranyi la condemna pública. El turmentat, l’assenyalat, la riota de tothom, la babarota de l’escarni. Ecce homo? Ecce vermis! No li tingueu afecte o misericòrdia, sinó odi o indiferència. Digueu-ne tots els penjaments, tots els fàstics que us ceguen. i denuncieu-lo enmig de qualsevol plaça. De qualsevol escenari. Perquè podria ser que, com al primer poema que enceta aquest llibre, podria ser que, podria ser…

Ja hi sou.
Reverbera la plaça.

Arribàveu ben d’hora, sols,
amb els fills, amb la dona. Comentàveu
el temps que fa, com ha pujat la llet,
la roba d’elles, o les seues formes,
l’últim banyam. Alguns, capcots,
remugàveu confusos, amagant-vos
dins la gentada. Dúieu les millors
vestidures, les joies més vistoses,
les galtes rasurades, el cap alt.
Es batien ventalls. Sonaven mòbils.

Ha arribat el migdia.

Les gotelleres de l’oscat miratge
pertorben ara les arrugues que pel front
us dibuixa el desordre.
Feu rotllada al voltant del presoner:
talleu-li els canells, però només
un cop el tingueu despullat, en l’aire
tot el cos; quan ja tots,
dones, xiquets, rient de veure-li
el raquític carall,
haureu aconseguit que es ruboritzi.

Li vindran vòmits, del fàstic que el cega.

Llisca llavors la sang com si fos seda.
Ell vol parlar.

Podria ser
que digués alguna cosa.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Discursos, El dia a dia, Postil·les i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s