Intel·lectuals

Meditacions en el desert és un llibre impactant. Escrit en l’etapa de silenci (vista com una peregrinació pel desert) entre la sortida de La Vanguardia (que Gaziel havia dirigit una colla d’anys) i el seu llibre sobre Sant Feliu de Guíxols (que va ser una represa de l’escriptura pública, i el pas al català), al pròleg l’autor relaciona aquestes notes de dietari amb el desencís quan, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, els aliats van decidir no fer fora Franco: “un testimoni verídic del moment històric que veié la increïble metamorfosi del règim de Franco, aliat i correligionari antidemocràtic i antiliberal de Mussolini i de Hitler, en aliat i protegit dels Estats Units d’Amèrica, campions universals de la llibertat dels homes i dels pobles.” És com un pas de transició entre la seva carrera periodística, acabada amb el nou règim, i la carrera literària que comença el 1953 (tot i recollint materials antics) amb Una vila del vuit-cents.

Aquesta escriptura secreta, però, nodreix llibres posteriors: si en aquest llibre pren peu en una dita que, segons ell, reflecteix la manera de ser de la burgesia espanyola (“Béns del comú, béns de ningú”), quan la retrobem més tard a les memòries, Tots els camins duen a Roma, pronunciada pel seu pare, la coincidència fa que, en llegir que al dietari parla sobre unes “dretes abúliques i curtes de vista”, l’adjectivació prengui una ressonància especial. És una deriva ben visible: a mesura que avança el dietari, la reflexió sobre els fets històrics va deixant pas a textos sobre Voltaire, sobre Cervantes, sobre l’home en general. El periodista, abocat a escriure tot sol, i per a si mateix, va poc a poc transformant-se en escriptor, tancant el cercle. No en va, el motiu que unifica les memòries és la idea de destí, un destí que és només una silueta perfilada retrospectivament. I el centre d’aquest destí és el moviment d’anada i tornada de la vocació literària. Gaziel, que veu en el periodisme quelcom diferent de la cultura, s’observa a si mateix de jove, quan per atzar va començar a treballar a La Veu de Catalunya, sense ganes de ser periodista (ell, en realitat, anava per filòsof), però obligat per l’economia. I parla de “la ignota regió on és preestablerta, amb precisió matemàtica, la corba del procés que haurà de seguir la vida de cadascun dels infusoris pobladors de la gota de fang que és la terra”.

A la fi de la guerra civil, però, Gaziel vivia a Madrid, lluny d’una Catalunya per a la qual ell era un periodista en castellà. Un bon dia de 1948 acut a una lliçó inaugural impartida per Ortega y Gasset, el primer acte públic de l’Instituto de Humanidades creat per l’autor de La rebelión de las masas. Al narrador, allò que li crida l’atenció primer que res és un enorme retrat de Franco sota una inscripció falangista; sota aquesta efígie surt Ortega y Gasset davant un públic on hi havia Ramón Serrano Suñer o José María Pemán. I, sobre la base del record dels cursos de Bergson als quals havia assistit trenta-cinc anys abans, durant la seva estada a París, Gaziel comença un retrat d’Ortega que justifica plenament les disculpes presentades al pròleg per haver reduït, endut per la indignació, la complexitat humana d’algun dels individus representats. El mostra així:

Ortega, gran escriptor, més que filòsof és un magnífic retòric. És una mena de Sèneca menor, d’uns temps molt més baixos. Ortega no pensa, no pot pensar nuament, secament. A penes dins del seu cap s’encén la llum de la ideologia, un eixam de papallones verbals, sorgides del més pregon d’ell mateix, comença de voleiar entorn de la flama. I ja no hi ha manera de mantenir-la sola i pura: les papallones la pertorben constantment, i sovint l’ofeguen. Gran imaginatiu del verb, s’enduu Ortega -tant si parla com si escriu- la correntia de la pròpia paraula.

I el compara amb Bergson, que tres dècades abans parlava sense ni tan sols mirar al públic, com si pensés tot sol, “una meditació en veu alta, seriosa, cenyida”. Quelcom molt diferent de la xerrada d’Ortega, una divagació (diu Gaziel) sense cap ni peus, un “castell de focs verbals”:

Ortega -com gairebé tots els retòrics- em sembla un interesantíssim monstre de supèrbia, un vanitós fenomenal.

[És ben curiós, tot sigui dit, que en aquesta agra invectiva aparegui aquest adjectiu, “fenomenal”, emprat així. Sembla gairebé un homenatge a Pla. Perdonin la interrupció:]

Quan pensa, sembla que es mira al mirall, i quan escriu o parla es contempla en el mirall del seu públic. I, com tots els retòrics també, més que per la seva obra, està preocupat per l’efecte que fa. Jo crec que des de sempre, i molt especialment d’ençà que la monarquia espanyola està francament en crisi, del 1920 al 1930, Ortega arribà a suggestionar-se de bona fe, a prendre’s a ell mateix, no com el que és, un talent de primer ordre i un talent de gran classe, sinó certament com un home excepcional, genial, fet per l’acció tant com per a l’especulació ideològica -d’aquells que, de tard en tard, a més de deixar algun llibre immortal, aixequen els pobles caiguts i els infonen vida nova. Ortega cregué que era un salvador d’Espanya, o almenys tingué el més absolut convenciment que, aplicant a la realitat espanyola les seves idees, el país es redreçaria prodigiosament. Però la seva temptativa d’actuació com a home públic, com a orientador en política, fou un fracàs impressionant, que ja no té adob ni sortida…

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en El dia a dia, Fenòmens, Lectures i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Intel·lectuals

  1. Escafarlata ha dit:

    Aquest post és de luxe, senyor. Moltes gràcies. Acabaré llegint, gairebé només, en pantalla, al pas que ens dicta vostè.

  2. Escafarlata ha dit:

    Reblogged this on Escafarlata and commented:
    Llegir ens farà:

  3. joantdo ha dit:

    No es mereixen!

  4. Pere ha dit:

    És un llibre sensacional. Jo el vaig llegir el 1999, quan en van fer una edició a La magrana. I com escrivien aquella colla d’abans de la guerra !!! I el tros de llengua que hem perdut !? Fot molta ràbia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s