Ultralocalisme

L’última vegada que Andreu Subirats va presentar un llibre meu, va dir:

No voldria acabar sense referir-me a l’altre concepte que abans ja he dit que m’interessava del llibre de Joan Todó: el “localisme”, encara que aquí el terme no és ben bé el precís. Jo voldria parlar d’”ultralocalisme”, que, de fet, és un terme que ja va usar Patrick Gifreu en el seu assaig Dalí, un manifest ultralocal, del 1996. En aquest assaig se’ns afirma que Dalí, partint d’una idea de Michel de Montaigne que més o menys diu que “un no acosegueix el que és universal sinó a partir del que és ultralocal”, argumenta, Dalí, que l’eix del món passa per l’estació de Perpinyà, i, a més a més, Gifreu es capbussa en les relacions i els deutes de Dalí amb personatges com el poeta i erudit Carles Fages de Climent, el filòsof Alexandre Deulofeu Torres, Francesc Pujols o Lídia de Cadaquès, a qui es considera la creadora del mètode paranòic-pràctic; a tots ells, i també alguns altres, Dalí s’hi refereix com a genis “ultralocals”. I és aquesta la idea que se’m revela llegint aquestes capsules narratives todonianes. És cert que alguns patriarques de la recentment, per a mi, mal anomenada literatura ebrenca, ja mostren trets indefugibles d’aquest ultralocalisme. Potser no és el cas del primer de tots ells, Cristòfol Despuig, del segle XVI, autor de Los Col·loquis de la Insigne ciutat de Tortosa, obra que sota l’esclat de les idees renaixentistes palesa, al meu parer, una ambició de caire més localista que ultralocalista. Si ens arribem als patriarques moderns, Sebastià Juan Arbó, té obres de gran contingut ultalocalista, penso en Terres de l’Ebre, Tino Costa o Hores en blanc, apareguda amb anterioritat amb el nom de Notes d’un estudiant que va morir boig i que sota una clara influència dovstoievskiana, enllaça la temàtica ultralocal amb el conflicte de l’estudiant que arriba a la ciutat i no s’hi adapta; i de seguida em ve al cap la narració “Vi de bot i faldes escoceses” de Todó, una descontextualització costumista en clau de cinema espanyol dels anys 50. També Jesús Moncada, el gran narrador de l’Ebre, bé que d’un Ebre més amunt, escriu i aplica l’ultralocalisme en les seves novel·les i els seus magnífics contes; els personatges moncadians, com alguns de Todó, semblen extrets d’una fotografia en blanc i negre que ens trobem quan anem a buidar el pis dels nostres iaios que ja no hi són. L’ultralocalisme aplica una tècnica microscòpica en la visió literària, i així, les coses petites, minúscules o fins i tot invisibles a l’ull humà, se’ns fan evidents, compartides, universals. Ens podem trobar un pastillero de la Sénia o del Rossell tunejant de cap de setmana al costat d’un loser de Winnesburg, Ohio de Sherwood Anderson; o, per què no? un papanates local admirant del revés l’obra del gran artista ultralocalista David Trianón (qui serà?), de bracet del gat satànic que parla i porta ulleres del Mestre i Margarita de Mijaíl Bulgakóv. L’ultralocalisme, d’aquesta manera, s’aparta decididament del localisme i també del nacionalisme, que no és altra cosa que una versió augmentada o patriòtica del primer. L’exclusió, el victimisme, la puresa, el mirar-se el melic i trobar-lo bonic o practicar la fel·lació recíproca, són mostres que trobem sovint en la literatura local i nacional. Alguns escriptors, també, de les modernament anomenades Terres de l’Ebre i, segons el meu parer, horterament anomenada literatura ebrenca, han fet de la terra, de la gent, de la llengua un argument, un tema, una lluita; quan totes aquestes coses que he dit tenen per si mateixes la raó de ser i de generar literatura, a l’Ebre, al Danubi o al Mississipí. L’exclusivitat i la pertanyença accidental no han de poder en cap cas amagar les mancances d’un mal escriptor. Cal parar l’orella i observar el món de les noves tecnologies amb velles aptituds, fer-se un bagatge literari i si es tenen ganes i capacitat deixar anar l’escriptura. D’ una altra manera serà fàcil acabar imitant el protagonista de Les il·lusions perdudes, de Balzac, Lucien de Rubempré, que abandona la ciutat de províncies per a anar a triomfar a la capital, París, en un viatge (des)iniciàtic que l’abocarà al localisme per sempre més. Evidentment, no és aquest el cas de Joan Todó, que tal i com se’ns afirma en la solapa del llibre, no aspira més que ser llegit per la gent del seu poble. Sense cap mena de dubte, els lectors més difícils.

Allò més curiós és que de l’ultralocalisme no n’havíem parlat gaire, abans de fer la presentació, però tanmateix pràcticament em va llegir el pensament. Per això espero amb candeletes a veure què diu dissabte (a Tortosa):

Hi esteu tots convidats.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Agenda i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Ultralocalisme

  1. Retroenllaç: el basar de les espècies » Blog Archive » Joan Todó · «L’heroi salva la donzella»

  2. Retroenllaç: Aplecs (i 3) | Fàstic

  3. Retroenllaç: Joan Todó · «L’heroi salva la donzella» – el basar de les espècies

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s