Una modesta proposició

(Aquest text va aparèixer al número 15 de la revista Pèl Capell, l’abril del 2012. En mantinc la tipografia original perquè era una de les condicions que se’ns van posar als col·laboradors. L’altra era que, com que el número anava dedicat a Josep Palàcios, havíem d’escriure una carta adreçada a aquest autor de Sueca que ha publicat només un parell de llibres pels canals habituals, i que prefereix més aviat imprimir-los ell mateix, fent-ne uns bells volums, habitualment il·lustrats per Manuel Boix, que ni es compren ni es venen; cosa que provoca que jo fins fa ben poc només n’hagi llegit dos llibres, alfaBet i Un nu, tots dos esplendorosos, als quals els remeto per trobar totes les picades d’ullet d’aquesta proposició)

Benvolgut J.P.

Em trobo, vet-ho aquí, en una situació ben galdosa. La de dir-vos unes paraules que només poden anar adreçades a vós però que, dins la incertesa de si us arribaran, seran abans llegides per tots els altres – un conjunt, admetem-ho, força flexible de gent, que inclou un bon grapat d’intel·ligències dignes de considerar, com les que ara mateix deuen estar fullejant aquesta revista. Escric, vaja, sentint-me observat. Cosa que vol dir, al capdavall, que no escric ni per a vós – en una situació, també, que no em permet saber ni tan sols si preferiu aquest “vós” – foixià, i ja ho sento –, un “vostè” o, al límit del desvergonyiment, un “tu” – amb la seua engavanyadora, càndida, ficció d’anul·lar les distàncies; com si jo pensés que us pot recar d’admetre l’edat, aqueix neguit fútil que condueix tants de nosaltres a fer la mona – i ni tan sols a saber si el “benvolgut” inicial és la fórmula correcta – ni per als altres; ¿de què us serviria a vós, que bé ho deveu saber i, si no, és que no us interessa, que jo fes referència a l’ús cacofònic de les rimes a Un nu, la manera com hi esberleu i retorceu les paraules per orientar la tirallonga, com en una escordatura, en direccions alienes al significat? ¿He de pretendre entendre-us millor que vós mateix – i a sobre en públic? Altrament, ¿de què els serviria als altres que em presentés, que digués qui sóc? ¿Qui sent curiositat per un altre, i per un altre que no coneixem, fins aquests extrems? ¿Us he de dir a vós què heu escrit? ¿Els he de dir als altres qui sóc? ¿Deixar-me anar rost avall pel fangar d’una llagoteria que resulta fastigosa fins i tot quan es du a terme en privat? Tot plegat em provoca, ben bé, una “sensació de cruïlla”, amb tota l’amenaça – i el negre erotisme – que porta a dins. Davant d’això, hi ha la possibilitat d’una fugida endavant, oblidant tota esperança; si m’inviten a l’abisme, m’hi llenço, sense circumloquis que amb rastre bavós circumscriguin les vores del pou nocturn. Fent com si tot dugués cap ací. Perquè recordo l’inici: jo passava un diumenge desvagat a la cambra de casa els meus avis que havia estat un corral abans que jo nasqués, i vaig començar a fullejar la revista dominical d’un diari – llavors l’únic, avui contrapuntejat – en el nostre – de vós i meu, sí – idioma, quan em va saltar als ulls un article de D.C. sobre escriptors ocults; una dèria que, impulsada per alguns ianquis que no es fotografien i algun francès centenari, en la dotzena llarga d’anys que fa d’aquell dia s’ha encomanat pels encontorns lletrats fins esdevenir – qui avisa no és traïdor – gairebé una tècnica de màrqueting editorial, és a dir, un capgirell més d’aquells pels quals cada cosa esdevé el seu contrari i, aquí on vivim, els rebels que fracassaren reneixen ministres. En l’article es parlava, de passada, de vós. Jo llavors visitava sovint A.M.M. al seu cau del carrer Castillejos – en una seqüència, tot plegat, d’edificacions aristocràtiques que mig disfresso perquè, fet i fet, la broma només em fa gràcia a mi –, una cofurna farcida de llibres, ampolles i tasses de cafè, enmig les quals l’home enyorava, incansable, transatlàntiques ciutats europees, i vaig decidir que calia preguntar-li-ho: si algú hi havia capaç de donar una resposta era ell, que efectivament va trigar segons a posar-me a les mans, per uns minuts, El riu (A.M.M. sempre m’ha adjudicat un imaginari fluvial que jo sé rònec, ple d’estiatges) i, crec, Devastació, volums que, deia ell, no sortirien d’aquella casa. Tant hi fa: amb un cop d’ull n’hi havia prou, de moment, i d’altra banda, si em molesta escriure sent observat, m’és completament impossible llegir (llegir) mentre hi ha algú més a la sala. Allà, aquella llarga nit, va començar una percaça infatigable; més que l’orgull d’haver escrit, més fins i tot que l’orgull d’haver llegit – que exhibia no sempre amb honestes arts aquell transatlàntic escriptor europeu d’ulls opacs – tinc l’orgull de ser capaç de trobar qualsevol joia – cants de l’arc, dies tranquils, cors quiets, rabeigs del Ter – que una incúria ingènua és capaç d’abandonar per paradetes de llibres de segona mà, a l’abast d’una butxaca – diguem-ho tot – migrada. Però les vostres aventures tipogràfiques han estat sempre un repte inexpugnable, enllà de les ocasions que us heu dignat a publicar quelcom que apareixia a les llibreries. Gràcies a vós, de fet, he llegit J.F. més que no ho hagués fet, havent-me’l despullat dels cortinatges capaços de fer-lo confondre amb tant de plumífer entestat a segregar cagallonets columnístics sobre els límits de l’essència pàtria. Cal dir que m’he permès també una petita broma – o homenatge – que, fins ara, s’ha repetit en els dos llibres que m’han publicat, i que si res no canvia – sigui quina sigui, per exemple, la resposta a aquesta carta – seguirà repetint-se en tots els que l’atzar faci que em publiquin; i tanmateix, només conec dues persones que s’hagin adonat d’allò tan curiós. En el fons, sospito que, publiquem de la manera que publiquem, per un estipendi o no, no ens llegeix ni déu – encara gràcies si ens escodrinyen. I tanco ja el preàmbul. Em llenço a l’abisme.

La meua modesta proposició és que, ja que ens trobem tots dos en aquest teatre i, tot advertint-vos d’antuvi que no disposo d’una torna equivalent – per molt que, per un atzar sarcàstic, les meues butxacades facin la mateixa llargària i amplada, bé que no gruix, que el vostre nu – m’envieu els vostres llibres – els que no he pogut llegir, s’entén – al carrer Roma, sense número, al 43560 de la província de Tarragona. No sé si us ho agrairé de cor, al cap del camí, però tota advertència serà poca.

Atentament,

j.t.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Arxius, Pèl Capell i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s