Ultraviolència

A “Cossacks Are”, la primera cançó de The Drift, de Scott Walker, una frase diu: “Medieval savagery, calculated cruelty”. Són, literalment, les paraules emprades per Carla da Ponte, fiscal del Tribunal Penal Internacional, per referir-se a les accions de Milosevic. Una altra, “I’m looking for a good cowboy”, és una broma de George Bush fill sobre Jacques Chirac, en un moment de tibantor entre tots dos a causa de la guerra contra el terrorisme. És com un collage de frases soltes, submergides en un ambient de malson: una percussió arrítmica, unes cordes dissonants, un acords repetitius, una veu tractada com una fantasmagoria que plana sobre un coixí instrumental que és una simple textura, un bloc sonor sense melodia. Milosevic encara reapareix a l’inici de “Buzzers”, una cançó sostinguda sobre encara menys elements: una percussió molt simple, dues notes. I “Clara”, a la segona cançó del disc, és Clara Petacci, l’amant de Mussolini que va triar compartir el seu destí, és a dir, ser executada. Un dels sons que sentim són cops de puny contra una llenca de carn; i una veu femenina que es compara amb una oreneta que ha entrat per accident en un àtic i es dóna cops contra el vidre.

Hi ha com una continuïtat amb el primer Scott Walker, el dels anys seixanta, que dedicava una cançó “al règim neo-estalinista”, o que feia referències a Ingmar Bergman; i alhora tot ha canviat. Segueixen les referències polítiques aïllades, enigmàtiques; però els arranjaments orquestrals luxosos (que encara hi eren a “Farmer In The City”, la cançó sobre l’assassinat de Pasolini) han desaparegut, la veu ha canviat, la manera de cantar també. La violència ha saltat de les lletres a la música, envaint-ho tot; envaint fins i tot els abundants silencis, les pauses. Com si fos la banda sonora d’un món on la guerra no és un estat d’excepció, sinó la normalitat. A 30th Century Man, el documental sobre Walker produït per David Bowie, hi ha un moment que a Marc Almond li pregunten pels nous discos de Walker, els que ha anat fent des dels anys vuitanta. I Almond fa una ganyota de fàstic: els troba horrorosos. Quan vaig descobrir el disc, el company de pis d’aleshores, va dir: “Què? Ara escoltes òpera?”

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Postil·les i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s