Cremar per sempre

Cap al final de la seva laberíntica peripècia, la protagonista d’INLAND EMPIRE acaba barrejada amb un grapat de pòtols que dormen al carrer. I allà agonitza. En aquell moment, una captaire encèn una flama d’encenedor davant seu, i pronuncia unes paraules:

Vaig sentir el disc de Burial abans de veure la pel·lícula de David Lynch. És com si la ressonància anés a l’inrevès, de l’eco a la veu. De la mateixa manera un bon dia, quan estudiava, vaig anar a parar al despatx d’un professor, al principi de curs: volia saber de quin peu calçàvem i ens anava entrevistant. Vam acabar parlant de Tricky i Portishead. De cop em va dir: “Saps quina pel·lícula et recomano? Lost Highway. Segur que t’interessa.” I, de nou, ho havia fet a l’inrevès: l’havia vist unes setmanes abans. Ell em va suggerir que, darrere Lost Highway, hi havia The Lady from Shanghai, d’Orson Welles i el seu mirall trencat. Jo segueixo veient-hi Vertigo, de Hitchcock: la dona que es desdobla, l’home que intenta un cop i un altre encalçar-la (i pel camí la destrueix). Igual que Laura Dern es multiplica en totes les dones que vol ser i totes les que no vol ser. I fins i tot la pròpia narració es multiplica, barrejant nivells diegètics, destruint-se i reconstruint-se a cada pas.

Abans de descobrir d’on sortia la veu que obre Untrue, però, aquesta no era per a mi altra cosa que una més de les veus misterioses, sense rostre, que omplen el disc, i que sempre m’he demanat d’on les va treure aquell qui temps després vam saber que es deia William Bevan. Resulta sorprenent comprovar que n’hi ha que surten de cançons de Christina Aguilera, o de Beyoncé. És potser el disc més evocador, tanmateix, que he sentit en anys: un disc nocturn, trist, desolat. La banda sonora d’un autobús nocturn, ple de gent obligada a fer horaris tocatardans, ensonyada, o de joves que tornen a casa tot sols, amb la ressaca. Quelcom que ja no esperava de la música electrònica (per edat, i ara sé que em fotré en una selva, encara vaig viure l’electrònica com a promesa, com una esperança que després, caient en els tics de sempre, no s’ha realitzat).

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Postil·les i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Cremar per sempre

  1. David Madueño ha dit:

    Bé, bé, bé… Em passo per aquí (feia dies que me’n privava) i veig que parla d’una de les meves passions (el cinema de David Lynch) i d’un redescobriment (el disc de Burial)… Fa unes setmanes vaig tornar a prometre’m donar-li una nova oportunitat, i tatxaan… Ara és un dels discs més brutals, evocadors i suggerents dels darrers que he escoltat. Coincideixo amb la seva apreciació. De fet, jo busco aquesta nocturnitat de fi de festa, de món suburbà gairebé fantàstic. També coincideixo amb la decepció electrònica, però vaja… Crec que, en el fons, els discs que marquen, que se’ns fiquen endins com la cinta VHS de Videodrome són bolets, esplèndids bolets que sorgeixen de tota una massa d’intranscendències… Allà estan, fluorescents, per això pocs s’hi atreveixen a acostar-s’hi… Aposto que tothom té el seu llistat d’àlbums que els trastoquen i pocs mortals coneixen. I això, encara que et deixin fet pols quan els escoltes, és el més bonic.

  2. joantdo ha dit:

    M’encanta que coincidim, no cal dir-ho.
    j.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s