Ama nesciri

El cinquè poema de la primera part de Necròpsia, d’Andreu Vidal du un lema en llatí, “ama nesciri”, una fòrmula de la Imitació de Crist, de Tomàs de Kempis. La frase sencera és: “Si vis utiliter alta scire et discere, ama nesciri et pro nihilo reputari”, o sigui, ‘Si vols saber i aprendre útilment coses profundes, estima ser desconegut i tingut per un no-res’. Un consell que ja veuen vostès on para. El poema, després, fa així:

Lluny dels homes i de les coses

que els foren donades,

lluny dels carrers, dels llums, de l’aigua,

lluny del cristall i del quars

i de tot allò que remembri

sentiment diàfan,

aquí, entre els opacs

moviments de la pols

i el grinyolar intens

del quiescent òxid

de les portes,

a aquesta llar, despoblada i silent,

on els gèlids ciments

remuguen letals

com ennuvolades pells

que atàvics esquirols travessen,

aquest lloc

lluny de la sang i dels astres

on putrefactes éssers -tels

de rovell i humitat-

imperceptiblement dansen

cap a ningú.

Tan prop de la mare,

quin cos gosarà morir?

N’hi ha una altra versió, inclosa a l’antologia Sense contemplacions, i derivada d’una carpeta de correccions de versos antics, on desapareixen tots els sagnats (que WordPress també fa desaparèixer misteriosament…), es modifiquen un grapat de signes de puntuació (els guionets, per exemple, esdevenen comes) i, sense alterar cap paraula, aquestes es redistribueixen respecte als talls de vers. Però sobretot canvia el final:

Tan

prop de la mare,

quin serà el cos que gosarà morir?

Igualment, a la primera edició una nota a peu de pàgina indicava que els “esquirols” són una ‘Eina punxeguda emprada antigament pels sabaters’, un estri molt semblant a l’alena que servia per fer els forats per on passaria el fil amb el qual cosir la sabata. És la imatge ben curiosa d’una eina punxeguda travessant el ciment gris (“ennuvolat”) que remuga, un so sord, lynchià, de casa buida. Perquè és una casa: tot el poema diferencia, a base d’indicacions espacials superposades, un allà (que és “lluny”: allà hi ha els homes, els carrers, els llums, tot allò remotament transparent) i un aquí (opac, ple de pols i rovell), en una alternança gairebé casual per on van desfilant tots els elements de la “llar”. Un espai despoblat, silenciós (a banda dels grinyols de les portes rovellades i el remugueig del ciment) “on putrefactes éssers, tels / de rovell i humitat, / imperceptiblement dansen / cap a ningú” (i cito la versió corregida). Un lloc del qual la primera frase del poema, aquella que va des del principi fins a aquest “ningú” (com si el propi poema anés cap a aquesta paraula) no fa més que especificar-ne la situació respecte a qui parla: “aquí”. “Lluny”, hi ha un grapat de coses que van caient caòtiques. Els homes, “les coses / que els foren donades”, els carrers, els llums, l’aigua, el cristall, el quars, la sang i els astres. És com si tot s’anés acumulant: gairebé no ens adonem que l’òxid “quiescent” (en repòs) tanmateix grinyola, o que allò que és “opac” no és la pols sinó el seu moviment. És com un paradigma d’una de les qualitats més patents de la poesia de Vidal: l’atmosfera.

Tot cau, de fet, en direcció a aquella frase aïllada de la resta, aquell epifonema rotund: “Tan / prop de la mare / quin serà el cos que gosarà morir?”. La llar és la mare: tal com recorda Josep Maria Lluró, sempre fa dos segons que hem estat expulsats del paradís. No sé no pensar en un poema de Bauçà, “Una vegada encara…”:

Quan les figues que estan devora el camí

haguessin començat a deixar caure les fulles,

jo mateix hauria preparat un poc de terra per tapar-nos

a tots dos, si no te n’haguessis anat fent aquella rialla de morta.

Aquí, per altra banda, som només un “cos”, un cos amb voluntat i capacitat de “gosar” (encara més: de “gosar morir”), per bé que la interrogació posi un dubte sobre aquesta capacitat. Un decasíl·lab final que, dins la irregularitat mètrica del conjunt (suavitzada en la darrera versió, on tanmateix es combinen octosíl·labs, un decasíl·lab cesurat, pentasíl·labs, un alexandrí), adquireix una notable rotunditat: el “cos” que ressona en l’inici de “gosarà”, igual que aquest verb rima amb “serà”, en un vaivè rematat per “morir”. És un vers memorable.

Però jo, per desgràcia, tinc una memòria pèssima. Per molt que Montaigne digués que les memòries excel·lents s’ajunten freqüentment amb els enteniments febles, en determinats casos això no resulta un consol. Perquè un dia se’m va acudir un vers que em semblava perfecte, ben bé un vers donat, i amb ell vaig acabar un poema. Vaig acaronar orgullós la col·locació dels accents, el balanceig rítmic, el seu enigma. Fins que rellegint Necròpsia (i repassant després Sense contemplacions) vaig descobrir, ai las, que no sabré mai si el vers era donat, però el que és segur és que era pres. Completament d’altri. Alegrement, m’havia inventat l’últim vers d’aquest poema d’Andreu Vidal.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Postil·les i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s