No se sap mai (3 de 3)

(Ve d’aquí. Val a dir, per altra banda, que aquesta mateixa setmana s’ha sabut que Martí Sales i Eduard Escoffet no continuaran al capdavant de Barcelona Poesia. I ja és llàstima: segurament ells no estan d’acord amb tot el que he dit aquí, però el fet és que m’han deixat treballar amb tota la llibertat, sense fer ni tan sols una suggerència, ni un comentari de l’estil “quants de patxets has inclòs!” Quelcom que ja van fer fa dos anys en una avinentesa molt semblant. Per dir-ho d’una altra manera: un assaig com aquest, amb tots els seus defectes i virtuts, l’any que ve potser ja no existirà, ja no serà així. I deixant el llistó on l’han deixat, realment planyo qui vingui després. Va per ells, doncs!)

Alguna cosa de l’apropiació de la tradició que Eliot demanava al poeta a “Tradició i talent individual” trobaríem en el llenguatge de l’últim Casasses, ple d’ecos barrocs, pre-fabrians i dialectals. Al cor de Bes Nagana, el llibre d’enguany d’Enric Casasses, hi ha un llarg poema, “Som a l’era” (impossible d’incloure al recull que acompanyava aquest resum a l’anuari) que agafa el model estròfic del poema burlesc “El ánima de Sayula”, atribuït al mexicà Teófilo Pedroza, però també la presència d’un espectre rural; en el poema de Pedroza, es tracta d’un espectre homosexual (el nostre poeta el resumeix així: “la història d’un aparegut, una ànima, que vol encular un drapaire i al capdavall tot és una broma de veïns”), mentre que en el de Casasses hi ha una “mestressa” que, dantescament, “posa tota l’encesa / dels estels en harmonia”. El títol del poema ja és ambigu: “l’era” és la part de la masia, però també el passat, el pretèrit imperfet del verb “ser”, i alhora l’època present (també ho és, d’ambigu, el títol del llibre, com ha indicat Jordi Galves, dins una tendència paronomàstica que continua amb el bilingüe “De pô ets feit”). Perquè, en la seva visió d’un temps posterior a l’esgotament del petroli i els recursos energètics, quan caldrà tornar a saber collir pataques, el text lliga amb Pagèsiques de Perejaume i Giny d’aigua de Pérez Bonfill, textos que s’apropen als antics oficis, a l’antiga saviesa.

Del llibre de Manuel Pérez Bonfill, distribuït en edició no venal per la Universitat Rovira i Virgili, se’n coneixien mostres des de 1993 (altre cop la incomoditat de parlar de “poesia del 2011”); ara i adés n’apareixia algun poema, progressivament madurat. Finalment, n’ha resultat un breu però intens poemari on l’autor adopta com a principi estructural la construcció de les embarcacions que navegaven per l’Ebre. A partir dels advertiments per construir la barca, Pérez Bonfill explora el vocabulari tècnic que hi va lligat: un grapat de mots recòndits, obsolets, als quals el poema dóna nova vida. El procediment passa pel diàleg amb alguns fragments d’Heràclit, però també pel rendiment metafòric, per la polisèmia i fins i tot per la ruptura de la linealitat (sense arribar als experiments cal·ligramàtics del seu poemari anterior, Extracte de resina), amb els quals transcendir la mera explicació tècnica per evocar tot un món.

Per la seva banda, Pagèsiques recolza sobre un grapat d’anotacions, organitzades com els quaderns de Francis Ponge, per desplegar un grapat d’imatges bàsiques. Així, l’origen etimològic de “vers” (un ‘solc’) serveix per lligar l’escriptura al treball agrari, vinculat al cicle astral (el sol que es pon hi esdevé una llavor que, colgada, germina en la flor del nou dia); alhora, l’escriptura s’assimila a un passeig dictat pel lloc. I la connexió entre llengua i paisatge genera una onomatúrgia inacabable, un idioma dins l’idioma que, si per una banda insinua el cratilisme, la il·lusió d’aquell interlocutor socràtic que somniava una relació natural entre la realitat i el llenguatge, per l’altra, a cop de distanciament brossià, el posa en evidència. Si Casasses o Roig recorren al pastitx i el palimpsest, Perejaume empra el comentari (de dos versos de Manent, al primer llibre de Pagèsiques) i la creació de mots.

També Carles Hac Mor explota les virtualitats de l’idioma a Filacteri d’infrallengua i Sí fa que sí, els seus dos llibres d’enguany. Si el primer pren el nom d’una expressió, “cinta d’infrallengua” (“ruban d’infralangue”), que Roland Barthes feia servir a Le plaisir du texte, i que ja apareixia citada a l’assaig de Jordi Marrugat sobre el poeta lleidatà, el segon du a terme una revisió entre paròdica i arrauxada dels apocalipsis bíblics. En ambdós casos, Hac Mor segueix buscant un significant sense significat que, inopinadament, tot i la seva aposta per l’autonomia del text, acaba esdevenint una bona representació del paisatge moral contemporani. També Ricard Ripoll, a Aquelles gavines sobre l’aigua que respira, recuperava el textualisme. I, en el fons, tampoc paren gaire lluny els joc d’enginy d’Anna Aguilar-Amat, que a Càrrega de color es combinen amb la seva narrativitat habitual, ni l’August Bover Font de Cloc! o el Xavier Serrat Brustenga de Breu Enciclopèdia Universal Il·lustrada, reculls on el llenguatge esdevé el tema principal, gairebé deslligat de tota referencialitat.

Altres poetes juguen la carta d’una poesia concisa, depurada, que deu molt en la seva configuració a la poesia oriental, ja sigui que en conreen la forma externa (com Francesc Prat), que hi fan referència (com Francesc Garriga a Ragtime) o n’adopten la visualitat i l’assumpció del buit (com Josep Sou a Pebreviter o Rosa M. Font a Un lloc a l’ombra). I hi afegiríem Ricard Martínez Pinyol si no fos que amb La inspiració i el cadàver ha optat pel poema en prosa, amb resultats excel·lents. També ho han fet Joan Perelló a Inventari d’omissions, mentre poetes com Jordi Carrió o Josep-Ramon Bach, amb Suite Barcelona i L’enunciat, respectivament, exploraven entre els límits de la poesia amb la novel·la i l’aforisme. I, naturalment, hom ha seguit buscant el recolzament de l’hipotètic lector mitjà a cavall d’una representació més convencional: són les noves entregues de Jordi Llavina, David Castillo o Jaume Subirana. A no gaire distància, Odi sobre tela, de Tomàs Arias, traslladava al paper una poètica oral i tavernària que aquí, tanmateix, es posava al servei de l’exploració dels dilemes de la masculinitat passats els quaranta.

Amb Tomàs Arias, però, tornem a l’oralitat de què parlàvem al principi; i alhora, des de l’autonomia del text hacmorià fins a la lírica pragmàtica d’Arias, hi ha un dels possibles recorreguts, una de les polaritats possibles. Hi ha una poesia per ser llegida (la d’Hac Mor, però també els dístics elegíacs de Susanna Rafart) i una poesia per ser dita (la d’Arias, però també les neojotes d’Andreu Subirats); de la mateixa manera que, si hi ha una poesia que es planteja com a proposta filosòfica o ideològica, n’hi ha una altra que, presentada com a monòleg d’un personatge, pot arribar a esdevenir un docudrama (i cal admetre que, per sobre d’estils i tendències, la poesia realment comercial de les últimes dècades ha estat aquella que es presentava com a document sobre la vida del poeta, un personatge amb una història que encisava la bona gent, ja fos la d’un paralític bonhomiós, la d’un bohemi amb copalta o la d’un arquitecte que perd la filla). En un moment que ja sabem que la poeticitat no és tant una propietat del discurs, la famosa literarietat, com una relació entre textos, potser allò que defineix un any poètic són aquestes dialèctiques no resoltes, aquestes puntes extremes de tensions en conflicte.

I és ara que cal tornar sobre allò que dèiem respecte a la relació entre poesia i país. Si una de les polaritats mencionades oposa narrativitat i autonomia (calcant la dualitat interna del camp poètic castellà, i per tant condemnant-nos a l’estatut de província), n’hi ha una altra potser més fructífera: aquella que, partint de dues maneres diferents de concebre el lloc del subjecte de l’escriptura respecte al llenguatge, genera no només una pugna hermenèutica sobre si el sentit del text pot depassar les previsions de l’autor (una disputa que, tot i que formulada així pot semblar enormement abstracta, ha desembocat més d’un cop en aplicacions força preocupants de la llei de Godwin) sinó també un conflicte respecte a la forma d’apropar-se a l’espai circumdant, ja sigui com a paisatge o com a lloc. És allò que, simplificant molt, oposa Les bones companyies de Jordi Cornudella (del 2010, ai las) a Escriure després, el volum coordinat per Arnau Pons (ja, que hi farem, en ple 2012); o bé, i tornem als llibres de poemes de 2011, Pagèsiques de Perejaume a Estiula de Lluís Calvo. O, simplificant encara més, potser és una diferència semblant a la que oposa nacionalisme i independentisme.

La discussió genera, també, un problema dins el meu propi text. Si hi ha quelcom que depassa el subjecte, llavors potser és possible (si s’entra de la manera adequada en el cercle que va del tot a les parts, i d’aquestes torna al tot) donar una explicació col·lectiva de la poesia catalana d’enguany. Si el subjecte és inexcusable (perquè a través d’ell circula la historicitat), pero, la via seria força diferent. Ja he avisat que només podria concloure aquest balanç en mode interrogatiu, en una oscil·lació indecisa: ¿cal prescindir d’individualitats per dibuixar un incert moviment col·lectiu? ¿De quines? He aventurat  que el tema de la poesia catalana era el fet de ser catalana; tot i l’aire rotund de l’afirmació, no és tant una resposta com el seu ajornament. Deu anys després que algú proclamés que ser català és ser carnerià (ja he indicat que l’últim recanvi va propiciar moments divertits), “Propietats de l’Ikea”, de Pau Sif, altera el “poble” estellesià i el transforma en un “moble” de marca sueca, just en el moment que els governs desmantellen l’estat social (i, en el cas valencià, alguna cosa més). O, com si volgués deixar en evidència dècades de discurs falsament cosmopolita, una italiana (Lucia Pietrelli) debuta  en català amb un llibre, Violacions, dedicat a explorar allò més íntim, la pròpia corporalitat. Són itineraris imprevistos, imprevisibles, que recorden que el futur no està escrit. Potser amagada entre els cent llibres de poesia editats enguany hi ha alguna obra mestra. Busquin-la. No se sap mai.

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Anuari dels Jocs Florals, Arxius i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a No se sap mai (3 de 3)

  1. Retroenllaç: No se sap mai (2 de 3) | Fàstic

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s