Mèdiums

Al principi de “Laboratori”, una de les seccions de Quaderns de l’Alquimista, Palau i Fabre inclou aquest text, datat a Barcelona, el 1945:

El poeta és un mèdium. ¿De qui o de què? En primer lloc, de les forces obscures de la naturalesa, del vegetal o del mineral sobretot, que intenten, en un esforç suprem, d’expressar-se a través d’ell; en segon lloc, dels seus avantpassats, de les ànimes que sobreviuen en ell i que, a voltes, arriben a fer-se presents fins a la transparència; i, finalment, d’ell mateix… Ho prova l’estat d’excepció en què compon els seus poemes. Els poemes li són donats fets, i el seu treball -sovint penós i desesperant fins a la follia- no consisteix sinó en anar-los pouant de les profunditats d’ell mateix, és un treball d’extracció que pot arribar a una fondària secular.

A les “Notes” que acompanyen els Poemes de l’Alquimista (algun dels quals, per cert, és en francès), Palau i Fabre contextualitza l’origen d’aquesta teoria en els “dies obscurs de 1938”, en el moment que la Guerra Civil ja estava pràcticament decidida, i el país vençut (i ell, diu, era un desertor, cosa que explica més detalladament a El monstre; cedint a la voluntat familiar, quan per edat li tocava no es va incorporar a l’exèrcit republicà i va refugiar-se en una finca de l’avinguda de la República Argentina, acompanyat només per dos llibres, el Llibre d’Amic e Amat, de Ramon Llull, i les Oeuvres complètes de Rimbaud):

Fins aquell dia havia viscut, més o menys, volent creure que jo era l’autor de la meva pròpia vida. Un dubte se m’acudí: ¿i si només en fos l’actor? Heus ací que la meva dimensió, moral i metafísica, canviava radicalment amb aquest dubte. ¿Era jo qui escrivia les pàgines de la meva pròpia vida o només les vivia?

Enmig el fracàs absolut, dins l’alienació total, la pròpia alienació, capgirada en forma expressiva, semblava una forma de sortir-se’n; d’escapar, sobretot, a la follia. Ja és ben curiós que, per aquella mateixa època, Joan Perucho emprés el mateix mot per donar títol a un llibre de poemes, El mèdium. Que du una nota prèvia que diu això:

Tot canvia. El poeta també. Però per sota d’aquesta veu, que hom escolta poques vegades, és segura l’existència de quelcom imprevisible i misteriós, que s’imposa per alguna manera i que dicta amb la paraula el sentit obscur de tot això que ens volta: la delicada flor, la rara gravitació de l’insecte, la gràcia d’un rostre que somriu, un carrer, un paisatge.

El poeta com a mitjancer entre el lector i la realitat. És com si hi hagués una renúncia de la voluntat, que passa sempre pel contacte (més o menys crític) amb el surrealisme, o més aviat amb la problemàtica oberta pel surrealisme. En el primer manifest surrealista, de fet, Bréton explica:

Un vespre, doncs, abans d’adormir-me, vaig percebre, netament articulada fins al punt que era impossible de canviar-hi un mot, però aliena tanmateix al soroll de tota veu, una frase força estranya que m’arribava sense cap vestigi dels esdeveniments en els quals, a dir de la meva consciència, em trobava barrejat en aquell moment, frase que em semblà insistent, frase, gosaria dir, que trucava a la porta.

És l’origen de l’escriptura automàtica. Palau i Fabre mateix desconfia d’aquesta solució: “L’escriptura automàtica no és altra cosa que la recerca desenfrenada i desesperada dels mots per on se sap que fugí la poesia“, diu en un text que lliga Rimbaud amb Artaud. Maurice Blanchot, tot i marcar clarament els límits del procediment (especialment la seva falsa promesa de facilitat, d’immediatesa), admet: “Això és la primera cosa que ens recorda l’escriptura automàtica: el llenguatge al qual ens permet accedir no és un poder, no és poder de dir. Dins seu, jo no puc res i “jo” mai parla”. Ell mateix, seguint el fil d’aquests límits, recula fins a Hoffmansthal i, sobretot, fins a Keats:

As to the poetical Character itself (I mean that sort of which, if I am any thing, I am a Member; that sort distinguished from the wordsworthian or egotistical sublime; which is a thing per se and stands alone) it is not itself – it has no self – it is every thing and nothing – It has no character – it enjoys light and shade; it lives in gusto, be it foul or fair, high or low, rich or poor, mean or elevated – It has as much delight in conceiving an Iago as an Imogen. (…) A Poet is the most unpoetical of any thing in existence; because he has no Identity – he is continually in for – and filling some other Body – The Sun, the Moon, the Sea and Men and Women who are creatures of impulse are poetical and have about them an unchangeable attribute – the poet has none; no identity – he is certainly the most unpoetical of all God’s Creatures.

És tot com un intent d’articular, dins un àmbit secular, allò que deia Plató al diàleg : “El poeta és una cosa lleugera, alada, sagrada, que no està en domini de crear sinó després de ser inspirat per un déu i de deixar de ser amo de la seva raó; mentre conservi la capacitat o facultat de la raó serà incapaç de crear una obra poètica… No són els poetes els qui diuen coses de tant valor i tan precioses, sinó que és la mateixa divinitat la que parla i la que es deixa sentir per nosaltres a través d’ells.” És una arma, però, de doble tall: pot servir per treure’s de sobre qualsevol responsabilitat ètica sobre allò escrit, per una banda, però per l’altra pot servir per atemperar l’egotisme, l’atribució de mèrits. Al cap i a la fi, tothom que hagi escrit alguna vegada sap que hi ha un moment, en llegir allò que has fet, que et fas la pregunta: “Això ho he escrit jo?”

En qualsevol cas, no molt lluny devia anar Marguerite Yourcenar quan, a les notes que acompanyen Memòries d’Adrià, diu: “Un peu a l’erudició, l’altre en la màgia o, més exactament, i sense metàfores, en aquesta màgia simpàtica que consisteix a transportar-se amb el pensament a l’interior d’un altre”. I tot seguit afegeix: “Retrat d’una veu. Si he triat d’escriure aquestes Memòries d’Adrià en primera persona ha estat per poder prescindir al màxim de qualsevol intermediari, fins de mi mateixa. Adrià pot parlar de la seva vida més fermament i més subtilment que jo”.

Tots, excepte Yourcenar, parlen de poetes. Ara, vistos els antecedents, que un novel·lista (i antropòleg) recorri a la imatge del mèdium per explicar com li ha sortit una novel·la, a mi, la veritat, no em sembla estrambòtic, no.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en El dia a dia, Lectures i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s