Els pobles perduts, presentació

 (Parlar en públic em surt fatal. Ho odio. I també odio sentir un conferenciant que llegeix. Però després d’un grapat d’experiments intentant parlar de memòria, m’he rendit a l’evidència que cal dur alguna cosa feta de casa, pel que pugui passar. Aquí tenen, doncs, l’esborrany del que possiblement hauré dit el divendres 20 de juliol a La Sénia, tot presentant Els pobles perduts. Es perden les possibles rialles, els esbufecs, aquell mòbil sonant, la meva cara de pànic. I la xerrada de Xavier Cortadellas, esclar!)

Primer que res, moltes gràcies per venir.

Aquesta història comença quan el dia 1 de maig de 2011 vaig rebre un correu electrònic d’Edicions Sidillà, proposant-me participar en un llibre col·lectiu. Tal com ja us ha explicat el Xavier, es tractava d’escriure textos breus sobre pobles abandonats de la vegueria de l’Ebre. La proposta em va sorprendre, sobretot, perquè no teníem cap contacte previ. D’Edicions Sidillà en sabia el mateix que vosaltres, potser menys. Sí que coneixia, vagament, els noms dels dos editors, Judit Pujadó i Xavier Cortadellas: havia fullejat algun llibre de Judit sobre refugis antiaeris, i havia vist alguna de les ressenyes que escriu Xavier als diaris. De fet, fins fa molt poc no vaig llegir La terra blanca, una novel·la del Xavier que teniu aquí mateix a la biblioteca, i que és tremenda en tots els sentits del terme.

A la Judit i el Xavier no els he preguntat mai per què van pensar en mi; ni tan sols d’on havien tret el meu nom. En realitat, encara ara em sorprèn la idea de representar les Terres de l’Ebre en aquest llibre. També va ser la primera vegada que vaig escriure per encàrrec, amb un tema predeterminat i, sobretot, amb un espai limitat. Malgrat tot, vaig acceptar. El primer problema va ser decidir què és un poble abandonat. La imatge més concreta que sé donar d’un poble, d’allò que jo identifico amb un poble, és la gent que es reuneix el primer dia de les Festes Majors a la “pista“, per veure baixar les pubilles i les dames i sentir el pregoner. El poble és la gent; i si no hi ha la gent, ja no hi ha poble. Queda només una closca buida, feta de carrers, cases deshabitades, mobles trencats. En general, primer esdevé una barriada. Els que hi viuen ja no pensen que són de Pinyeres o de la Miliana, sinó de Batea o d’Ulldecona, per posar un parell d’exemples. I després se’n van. Ja us podeu imaginar que, per a arribar aquí, n’ha de passar alguna de molt grossa.

En l’època que vaig rebre l’encàrrec, i vaig fer-lo, vivia a Barcelona. Des d’allà, i aprofitant al màxim els caps de setmana, vaig començar a buscar els tres o quatre pobles sobre els quals calia parlar. Vaig passar una tarda buscant infructuosament un poble anomenat el Carrascal, pel barranc de Valldebous. Vaig anar a la Miliana, però només baixar del cotxe ja vaig veure-hi xiquets jugant. Des del principi tenia clar que parlaria de Corbera d’Ebre, tot i que no és estrictament un poble abandonat: encara existeix, però ha canviat de lloc. Tot cercant, vaig descobrir els casos de Faió i Pinyeres. Vaig anar a tots tres. A Faió, tal com explico al llibre, ens va atrapar una tronada, un veritable diluvi; i cal dir, aquí, que la meua companya, C., que és aquella noia que ara mateix està maleint-me, es mereix un monument. Per la paciència, i sobretot perquè sempre surt de casa amb un paraigües. Faió, igual que Corbera, tampoc és un poble abandonat: també van canviar-lo de lloc, per tal de construir un embassament. En el cas de Pinyeres, hi vaig anar un dissabte, després de dinar a Corbera. Va passar que no tenia gaire clara situació exacta del poble: està entre Batea i Maella, apartat de la carretera; s’hi va per un camí de terra on vaig atrevir-me a fer entrar el cotxe, de manera que bona part del camí el vaig fer a peu, sota el sol de les tres de la tarda al juny. No hi havia ni una ànima. Curiosament, mentre feia la caminada, em va arribar un SMS d’un amic preguntant-me si aniria a una de les manifestacions dels indignats, que en aquella època acampaven a la plaça de Catalunya, a Barcelona. Pinyeres, per altra banda, és un poble que no té cap gran història: ni guerres ni inundacions. Aquí em van ajudar força, també, Miquel Sunyer de Batea (un cognom que segur que us sona) i Isidre Gironès, l’amo d’un restaurant que, ves per on, està a Barcelona, just al costat del Paral·lel, i que va nàixer allà. Sense ells dos no hagués pogut fer aquell capítol.

Tot i aquesta recerca, i el perill d’agafar successivament un constipat i una insolació, encara ara el meu malson recurrent és que, en un acte com aquest, algú de vosaltres s’aixequi i es queixi que m’he deixat tal poble o tal altre. Refalgarí, per exemple. Hi ha hagut queixes, un cop publicat el llibre, pel fet de parlar de Faió en un llibre sobre pobles de Catalunya. Faió està, en realitat, a la Franja de Ponent, i vam incloure de mutu acord amb els editors, però deixant molt clar que és aragonès. És una petita llicència geogràfica, si voleu, però tenint en compte que aquell poble té la mateixa relació amb Catalunya que, posem per cas, la Pobla, o Bel. I també hi havia un altre motiu que us explico tot seguit.

Hi havia també una altra por. Jo, a diferència de la Judit, no sóc historiador. Ni tan sols periodista. Vaig entendre que la meva feina aquí no era descobrir res, sinó explicar-ho el millor possible. Utilitzar, més que no pas un bagatge d’historiador que no tinc, la presumpta capacitat que jo pugui tenir per posar un seguit de paraules sobre el paper, per explicar una història. No us puc negar que un dels motius per parlar de Faió és, sobretot, que la història del que va passar allà és impressionant, un regal per a qualsevol novel·lista. Passa el mateix amb Corbera d’Ebre. Un poble inundat a la força, o un poble arrasat per les bombes, són ben bé allò que Gabriel Ferrater anomenava “temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació”. El repte era aquest: explicar-ho sense deixar-me subornar.

Les tres històries que jo he escrit aquí (i crec que també les altres que altra gent ha fet per al llibre) són històries de vençuts, històries de pèrdues. Fins i tot d’oprimits. En més d’un cas, literalment històries de catàstrofes. Us deia abans que no sé per què la Judit i el Xavier van pensar en mi. El cas és que al meu primer llibre, Los fòssils (al ras), hi havia una referència a un text de Walter Benjamin, bastant conegut, que s’aplica prou bé al nostre cas. És la novena de les “Tesis sobre la filosofia de la història”, l’últim text escrit per Benjamin. Va redactar-lo el 1940, just abans de la Segona Guerra Mundial. Heu de pensar que Benjamin era jueu i comunista: en aquell moment, però, la Unió Soviètica acabava de firmar un pacte de no agressió amb l’Alemanya nazi. Benjamin, que durant anys s’havia negat a abandonar Europa, va intentar fugir per Portugal. Però a la frontera de Portbou va detenir-lo la policia franquista; convençut que l’entregarien a la Gestapo, va suïcidar-se. El text en qüestió, tal com va traduir-lo Antoni Pous, fa així:

Hi ha un quadre de Klee que es titula Angelus Novus. Representa un àngel com si estigués a punt d’allunyar-se d’alguna cosa que mira fixament. Els seus ulls són violentament oberts, la boca desclosa, les ales esteses. L’àngel de la història se li deu assemblar. Té el seu esguard girat al passat. On nosaltres veiem una cadena de dades, ell hi veu una sola catàstrofe que no para d’acumular ruïnes sobre ruïnes i que ell tragira amb el peu. Prou voldria fer-hi temps, despertar els morts, reajustar tot el que ha estat trossejat. Però bufa, del paradís estant, un vent oratjós que se li ha embullat a les ales, talment fort que ja no les pot tancar. Aquest vent oratjós l’empeny irresistiblement cap al futur, al qual està d’esquena, mentre el cúmul de ruïnes creix i creix davant seu i omple el cel. Això que anomenem progrés, és aquest vent d’oratge.

Com ja veieu, per a Benjamin la Història en majúscules no és un progrés cap a un temps millor, sinó una acumulació de ruïnes. O més ben dit, aquest progrés cap a un temps millor significa una acumulació de ruïnes. No és una proclama tradicionalista: es tracta de posar el progrés al servei de la humanitat, i no la humanitat al servei del progrés. I per a aconseguir això, pensa Benjamin, cal que la Història no sigui la dels vencedors, sinó la dels vençuts. Era una posició incòmoda, en la seva època: l’objectiu declarat de Benjamin era combatre el feixisme, però alhora estava en desacord amb la línia oficial del comunisme. Contra ambdós totalitarismes, ell proposa una memòria; una memòria diferent de la memòria històrica que s’ha reivindicat els últims anys en aquest país, entesa com una mena de reparació moral. Una memòria entesa com la recerca en les possibilitats frustrades del passat d’una llavor d’esperança per al futur.

Els tres pobles dels quals parlo aquí, jo els veig com tres cúmuls de ruïnes. I al mateix temps són un possible resum de la història recent de les Terres de l’Ebre. Hi ha la batalla de l’Ebre que va enderrocar Corbera, sense que durant la postguerra fos possible reconstruir-la. Hi ha la política hidràulica de la major part de règim i governs espanyols, pensada a base de grans embassaments, i que gairebé va culminar amb el Pla Hidrològic Nacional de fa deu anys, però que mentrestant, dècades abans, va inundar Faió. I ha l’èxode rural que va deixar deshabitat Pinyeres, quan la gent marxava altres terres farta de patir misèria, buscant una vida millor. Per això vaig triar aquests tres pobles. Espero, com demanava Ferrater, haver-los posat al seu lloc.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Discursos i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Els pobles perduts, presentació

  1. Escafarlata ha dit:

    Una dada curiosa. Hi ha tribus amazòniques que tenen aquesta concepció del temps, aquesta cocepció benjaminiana de la Història. És a dir: el subjecte camina d’esquenes vers el futur (al revés que ho fa el prototípic subjecte occidental), perquè és en el passat, en el mar de ruïnes, on cal cercar les ensenyances. Fent-los-hi cas, el subjecte amazònic s’estalvia un runam major. En fi, que molt bona, la presentació. Felicitats.

  2. joantdo ha dit:

    També hi ha qui diu: “Llegint exilis i postguerres, repetint abusos i patiments els habitants del present esdevenim millors persones. I tant, que cal saber història, i si és la dels subalterns, millor!” Si ho arribo a saber… Però gràcies!

  3. Escafarlata ha dit:

    Ho ho ho, les runes més pesades són les paraules que hem escrit! Bon estiu, tanmateix!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s