No se sap mai (2 de 3)

(Ve d’aquí)

Ens preguntàvem si la poesia cap dins del llibre, tot i que ara que qualsevol xitxarel·lo es veu amb cor de revocar Gutenberg potser la pregunta serà més aviat si la novel·la cap fora d’ell. Al llarg de l’any s’encadenen cicles i festivals arreu dels Països Catalans: el Festival Internacional de Poesia de Lleida, Mahalta, el cicle Versos Lliures de Granollers (enguany amb una celebrada acció prèvia: guixar amb versos l’asfalt de la ciutat), el Festival de Poesia d’Oliva, el propi Festival de Poesia de Barcelona que ens acull, el Festival de Poesia de la Mediterrània de Palma de Mallorca, el cicle Poètiques a la Casa Taulé, de Sabadell, la Primavera Poètica de la Garriga, el cicle de Casserres, la fira d’espectacles literaris Litterarum, de Móra d’Ebre, el Poesia i + de la Fundació Palau i Fabre, la Festa de la Poesia de Sitges, la Poesia a la Platja d’Ocata, la Bouesia que fins ara es feia a Deltebre o el Festival de Poesia de Sant Cugat (que enguany homenatjava Gerard Vergés, com si volgués culminar un any gloriós per a la gent de les meues terres). Per contra, enguany el festival Taca d’Oli de Reus, després d’un seguit de vacil·lacions, es va suspendre. A Farrera de Pallars, l’habitual encontre de traductors va rebre poetes francesos (Oscarine Bosquet, David Lespiau i Jean-Luc Sarré) a més dels catalans Elies Barberà, Vinyet Panyella i Sònia Moll. Per no parlar de cicles més extensos i regulars, com els de l’Heliogàbal, el Fantástico Club o, sobretot, el del bar Horiginal. I de tot de presentacions de llibres que tenen lloc pràcticament cada dia. Tot plegat conforma un univers que desborda els llibres publicats, especialment quant a l’àmbit cronològic. Si entràvem en el detall de tots aquests actes, resseguint-hi les presències, hi trobaríem Dolors Miquel recitant els poetes medievals que va versionar l’any passat, Anna Ballbona o Núria Martínez Vernis llegint poemes que potser algun dia publicaran, o Albert Roig en veure “Una música de cavalls negres” (la secció inicial de La tempesta) musicada per Jordi Gaspar i llegida per Mònica Van Campen. La pregunta, rere tota aquesta activitat, és ¿quants rapsodes, però, saben sostenir realment un recital? Ja poden buscar pel YouTube el nom de qui això signa, i esgarrifar-se: casos com Moixic, Josep Pedrals, Blanca Llum Vidal o Carles Rebassa són, encara avui, més excepcionals que no se sol admetre.

A banda d’això, enguany la revista Pèl Capell ha tret dos números, en homenatge a Màrius Sampere i a Francesc Garriga. El primer, imprès a Belgrad, era un veritable luxe; en el segon, un bon grapat d’escriptors (de vegades aparentment inconciliables) escrivien textos sobre i per a l’autor de Ragtime. Paral·lelament, Pau Vadell començava a publicar Un glop de brutor dins el ventre, uns fulls solts amb textos de Lucia Pietrelli, Pere Bergas, Anna Gual o Pere Antoni Pons. Reduccions, per la seva banda, dedicava un monogràfic a Vicent Andrés Estellés, amb articles de Lluís Roda, Vicent Salvador o Dominic Keown. Tot un altre tema són els blogs, impossibles de resumir; aquí domina l’itinerari personal que es faci cadascú tot saltant de pestanya en pestanya (tot i que, per exemple, De sals i pedregams, de Roger Costa-Pau, Llunàtic, de David Madueño o Última ronda, de Ricard Mirabete, havent plegat enguany mateix l’emblemàtic Llibreter, van camí d’esdevenir un bon recull de tot el que hi ha dins la poesia catalana). És ben observable el transvasament progressiu entre revistes i xarxa: si abans un col·lectiu sumava esforços per tirar endavant una publicació on donar-se a conèixer, després hi va haver els blogs on, per poc preu, cadascú podia fer la seva guerra (o bé, com és el cas de Pissiganya, la web de poesia infantil d’Andreu Galan i Martina Escoda, abaratir despeses) i finalment tot s’ha diluït en el present perpetu de les xarxes socials, on l’ancoratge de la identitat acaba dissolent-se en un flux textual continu i multiforme.

Com és perceptible en els exemples que donàvem, els blogs han esdevingut el principal refugi d’una crítica sobre poesia que, amb la gloriosa excepció de la revista valenciana Caràcters, sembla no tenir lloc en els plans editorials de ningú. Hi ha, naturalment, excepcions: Dolors Oller, posem per cas, ha publicat enguany Accions i intencions, una revisió i actualització parcial de La construcció del sentit, publicat fa un quart de segle, on no només recupera capítols sencers, o intervencions en jornades i congressos, sinó que refina una mica més la teoria exposada a Virtuts textuals. Concentrant-se en un corpus molt reduït de textos poètics (Carner, Riba, Ferrater, Brossa, Gimferrer o, naturalment, Comadira), treu llustre a l’antiga retòrica, entesa com a pragmàtica del discurs, per bastir una aproximació fenomenològica a la paraula poètica. Pere Ballart, per la seva banda, ha publicat La veu cantant, un breu assaig on reprèn les seves preocupacions habituals (el paper de la ironia, els mecanismes de ficcionalització narrativa en vers) però sobretot, com el títol indica, i amb una diversitat d’exemples major que de costum, la relació entre el text i el jo que s’hi representa. També Jordi Julià, a Poètica de l’exili, ha dit la seva sobre la lírica catalana de postguerra, a partir del concepte d’exili (tant l’estricte de Carner, Pere Quart i Riba com l’interior de Foix i Màrius Torres, de qui alhora Julià i Ballart van editar Les coses tal com són, un recull de fragments), mentre Damià Pons, a Damià Huguet, entre la poesia i el cinema, feia un estudi global de l’obra del poeta mallorquí, centrant-se en particular en la seva relació amb el cinema. Mireia Sopena, per la seva banda, ha traçat a Josep Pedreira, un editor en terra de naufragis un retrat dels inicis de la col·lecció Els Llibres de l’Óssa Menor que és també un retrat d’aquells anys durant els quals la poesia era l’últim recurs d’un país sense camp literari per córrer.

Si a la segona part de Les paraules alades Narcís Comadira es dedica a llegir Péguy, Carner o Verdaguer, a la primera meitat recull textos diversos sobre traducció. Allà afirma: “Escriure ja és traduir, doncs”, tot reprenent una afirmació d’Octavio Paz. Però, com ja indicava l’estupefacció que va seguir la notícia del Nobel d’enguany, la traducció (sobretot de poetes vius) segueix sent una raresa, excepte en editorials com Jardins de Samarcanda o Quaderns Crema. Així, la primera en tot l’any només ha publicat un llibre autòcton, el refinat Escarabeu, de Francesc Prat, vora l’estremidor Tomba de Lou, de Denise Desautels (traduït per Antoni Clapés) i el lluminós Gravitacions, d’Antonio Ramos Rosa (traduït per Antoni Xumet). I Quaderns Crema ha entregat una traducció de Louise Labé (tot i que, mentre el segell castellà Acantilado en donava l’obra completa, en català només teníem 24 sonets traduïts per Begonya Capllonch, en una mena de diglòssia provinciana), ha seguit editant Óssip Mandelstam, enguany amb el volum Armènia en prosa i en vers, traduït per Helena Vidal, i ha reeditat, amb notable èxit, la magnífica antologia de Robert Frost Gebre i sol, realitzada fa vuit anys per Sam Abrams i Josep Maria Jaumà.

Per altra banda, amb la traducció a dues mans que Feliu Formosa i Joan Margarit (que enguany també veia publicada la seva poesia completa) han entregat de cinquanta dels Neue Gedichte, de Rainer Maria Rilke, l’editorial de Jaume Vallcorba s’ha afegit a una prou visible tendència rilkeana; ben bé una propagació misteriosa. Així, Rilke forneix la divisa als llibres de Vinyet Panyella (Aprenent a mirar sorgeix d’una frase dels Quaderns de Malte Laurids Brigge reeditats l’any passat, mentre la primera secció de Sang presa s’apropa també a un paisatge urbà) o Ricard Martínez Pinyol (que, del llibre ja citat, en reprèn la idea de la mort pròpia a La inspiració i el cadàver), mentre Albert Roig en versiona textos (i hi pren peu per apropar-se a Shakespeare, a banda d’adoptar aquella mateixa mirada que, a partir de “La carronya” de Baudelaire, sap trobar la bellesa fins i tot en allò que és fastigós, encara que siguin un grapat de formigues sobre un condó usat) a La tempesta. Encara recents la traducció de l’assaig sobre Rodin, i el llibre de Jaume Medina sobre la recepció de Rilke a Catalunya, El crepuscle de la poesia, que incloïa una traducció de les Elegies de Duino, enguany Mariàngela Vilallonga ha traduït els Poemes francesos, a la flamant editorial Ela Geminada.

Un fenomen semblant al de Rilke ha tingut lloc amb T. S. Eliot; si l’any passat Àlex Susanna (que acaba de publicar Promiscuïtat) revisava la seva traducció de Quatre quartets, l’Eliot madur i catòlic, enguany Marc Masdéu ha ofert la seva versió del primer llibre del poeta, Prufrock i altres observacions (LaBreu Edicions): un Eliot encara fent-se, que es busca en l’espill de Laforgue, que encadena escenes urbanes, ridícules i patètiques, i aixeca la seva primera màscara combinant la narrativitat i el llenguatge conversacional amb la discontinuïtat temporal i l’audàcia de les imatges. I, des d’un altre punt de vista, han coincidit dues recuperacions de versions de Marià Manent: Benvingudes la joia i la tristesa (Alpha, que també ha recuperat el Petrarca d’Osvald Cardona), que recull poemes de Wordsworth, Coleridge, Byron, Shelley i Keats, i Poemes, l’antologia de Rupert Brooke (Adesiara). La lectura d’aquests textos vora les traduccions de Rilke i Eliot fins ara citades (o, dins mateix dels volums, vora els originals i fins i tot, en el primer cas, vora una versió diferent del propi Manent) permet mesurar la distància entre la idea manentiana de traducció i, per exemple, la de Montserrat Abelló en traduir Anne Sexton (recollida enguany a Com ella). Per a Manent, es tracta de fer un poema, des de la pròpia idea de poesia; per això sovint sacrifica la literalitat absoluta, afegint-hi rebles per quadrar una formalització semblant a l’original (o a la que a ell li sembla adequada per intervenir en la poesia catalana). Montserrat Abelló, Helena Vidal i Mariàngela Vilallonga s’atenen tant com poden al significat del text, apropant-se a la forma només en la mesura del possible; per contra els tres traductors (Lucia Pietrelli, Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell) de Blues en setze, de Stefano Benni, o Begonya Capllonch en traduir Labé, amb el seu recurs a reconstruccions de la mètrica i a opcions lingüístiques “marcades”, no opten tant per una infidelitat com per una visibilitat de si mateixos com a traductors, per dir-ho en termes de Comadira.

(Continua)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Anuari dels Jocs Florals, Arxius i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a No se sap mai (2 de 3)

  1. Retroenllaç: No se sap mai (1 de 3) | Fàstic

  2. Retroenllaç: No se sap mai (3 de 3) | Fàstic

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s